Aquesta setmana passada ha estat rica en aconteixements internacionals que han permès que el nostre president es fes la foto amb l’emperador del planeta. Primer, a Londres, la reunió del G20 amb la finalitat de prendre acords per reduir, minimitzar o fer més breu aquest patiment constant que ha desencadenat una crisi econòmica sense precedents en la història propera. Després, a Strasbourg, la reunió de l’OTAN per celebrar l’aniversari de la seva constitució i nombrar un nou secretari general. I, finalment, a Istanbul, per fer la segona reunió de l’Aliança de Civilitzacions.

No entenc res de geo-estratègia i pel que s’ha vist en els darrers anys, ja no sé tampoc quina és la finalitat de l’OTAN; una organització a la que si Rússia demanés l’ingrés, segurament s’acceptaria. I més la Xina, encara que ambdós països estiguin a milers de quilòmetres de l’Atlàntic Nord. Per l’únic que ha servit aquesta reunió ha estat per a seguir tocant els nassos amb el suposat perill que representa Corea del Nord i els seus petards que, molt probablement, cauen al mar. Sóc incapaç d’entendre que la suposada força nuclear coreana sigui una amenaça superior a la que representen els països fefaentment nuclearitzats i que no han firmat el tractat de no proliferació, com són l’India, Israel i, sobre tot, el Pakistan. El més interessant d’aquesta cimera ha estat comprovar la mala educació del senyor Berlusconi.

Tampoc entenc gaire de civilitzacions, ni sé perquè han de xocar o aliar-se. Entre mig d’Huntington i Zapatero deu haver un camí intermedi: el de la coexistència. Al menys jo he de dir que, ni tinc ganes de barallar-me amb els àrabs, ni tampoc tinc ganes de fer cap projecte en comú amb ells. Estic segur que si aconseguíssim ignorar-nos una mica més els uns als altres, ens aniria molt millor. No veig cap motiu per estar pendents de les seves costums per criticar-les, de la mateixa forma que em molesta que ells critiquin les nostres. Deixem que cada poble desenvolupi les seves potencialitats i molt probablement, després d’uns quants segles tots arribem un lloc molt similar.

Del que si puc parlar una mica és de la cimera de Londres: va amb l’ofici (el meu). Però, malgrat això, tampoc l’entenc. No entenc l’eufòria que tenen la major part de comentaristes sobre els acords aconseguits en la cimera del G20. No entenc, ni tan sols, que aquests acords siguin cap novetat rellevant. I això que he llegit el text de la declaració dos cops, per a veure si, entre línies, se m’havia escapat alguna cosa important.

Només he trobat les mateixes idees que des de fa temps estan a la ment de tots: polítiques fiscals per reactivar l’activitat, establiment d’un marc regulatori més estricte pels mercats financers, èmfasi en les energies renovables, penalització dels paradisos fiscals… D’altra banda, la consabuda retòrica de la recuperació del creixement econòmic. Però, ¿no ha estat la fe cega en el creixement sense límit, a la base d’el desgavell actual?

D’altra banda, ni una referència al sistema bancari, a l’economia virtual del diner. Sembla com si la pluja de milions que s’ha repartit entre les institucions financeres ho hagi arreglat tot i només calgui donar-li a l’FMI un cert paper de gendarme. Gendarme sense porra, clar; perquè, de no modificar-se els estatuts i funcions de l’organisme, poca cosa més que emetre informes por fer. Aquesta no serà una conferència que passi a la història com les de Yalta o Bretton Woods; conferències verament institucionals, de les que van sorgir organismes que, per bé o per mal, han estat governant les nostres vides els darrers cinquanta anys.

I aquests cinquanta anys, han estat tan de conte de fades, han estat tan bonics, anys en el que ens ha semblat que tot era al nostre abast, que al tornar a posar els peus a terra, ens donem compte que hem arribat a confondre diner amb riquesa. ¿Quan tornarem a ser conscients que és més bonic i estimulant tenir a casa el David de Miquel Àngel que no pas tenir al compte bancari els 30 milions d’euros que pugui valdre?

No vull ser cap mal augur, però em fa l’efecte que el que volen els líders mundials és continuar endavant com si res no hagués passat. El seu raonament és que la culpa de tot plegat han estat els excessos d’un sistema desbocat; si els hi posem fre, podem continuar: Business as usual. Usual? Què és usual? Deixar, per exemple, que Rwanda i el Congo es desfacin en una guerra per una matèria prima que serà estratègica en els propers anys? Seguir deixant que els aliments cotitzin en una borsa de futurs com la de Chicago, mentre milions de persones d’altres indrets moren de fam? Veure com els amos de l’univers continuen rebent unes remuneracions que fan envermellir a qualsevol? Tot això, i moltes coses més, son usuals. No tenen res a veure amb la crisi actual? Jo crec que sí. Perquè hi ha un component fonamental, més ideològic que econòmic, en aquesta crisi: la idea ben establerta que la desigualtat en el repartiment de la riquesa no té importància, que l’únic important és la creació de riquesa (llegiu diners), independentment de qui en sigui el propietari. I, en aquest sentit, no crec que sigui cap bona noticia el saber que totes les borses del món han repuntat al conèixer el contingut dels acords: quan els responsables del sidral es posen contents… no cal dir més.

Els revolucionaris del XVIII van tenir sempre una fe cega en el progrés, però era un progrés que anava més enllà d’allò purament econòmic. Nosaltres hem reduït aquesta idea de progrés a la riquesa material, als diners. I clar, els diners són molt fàcils de fabricar: només cal pitjar el botó de la impressora.

Quanta raó tenia Thomas Jefferson quan va dir:

Crec que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers aprestats per a combatre. Si el poble americà permet que, un dia, els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que floriran al seu entorn, privaran a la gent de tota possessió, primer mitjançant la inflació, a continuació per la recessió, fins el dia que els seus fills despertaran sense casa ni sostre, sobre la terra que els seus pares van conquerir.

Això era un president! I ho va dir el 1802; no aneu a pensar que en Jefferson era un comunista recalcitrant. Potser els nostres presidents (Obamas, Zapateros, Sarkozys, Medvedevs i Hintaos del món, uniu-vos!) haurien de pensar més en les persones que en els sistemes. Això és el que trobo a faltar a la declaració del G20.