Aquesta setmana passada ha estat rica en aconteixements internacionals que han permès que el nostre president es fes la foto amb l’emperador del planeta. Primer, a Londres, la reunió del G20 amb la finalitat de prendre acords per reduir, minimitzar o fer més breu aquest patiment constant que ha desencadenat una crisi econòmica sense precedents en la història propera. Després, a Strasbourg, la reunió de l’OTAN per celebrar l’aniversari de la seva constitució i nombrar un nou secretari general. I, finalment, a Istanbul, per fer la segona reunió de l’Aliança de Civilitzacions.
No entenc res de geo-estratègia i pel que s’ha vist en els darrers anys, ja no sé tampoc quina és la finalitat de l’OTAN; una organització a la que si Rússia demanés l’ingrés, segurament s’acceptaria. I més la Xina, encara que ambdós països estiguin a milers de quilòmetres de l’Atlàntic Nord. Per l’únic que ha servit aquesta reunió ha estat per a seguir tocant els nassos amb el suposat perill que representa Corea del Nord i els seus petards que, molt probablement, cauen al mar. Sóc incapaç d’entendre que la suposada força nuclear coreana sigui una amenaça superior a la que representen els països fefaentment nuclearitzats i que no han firmat el tractat de no proliferació, com són l’India, Israel i, sobre tot, el Pakistan. El més interessant d’aquesta cimera ha estat comprovar la mala educació del senyor Berlusconi.
Tampoc entenc gaire de civilitzacions, ni sé perquè han de xocar o aliar-se. Entre mig d’Huntington i Zapatero deu haver un camí intermedi: el de la coexistència. Al menys jo he de dir que, ni tinc ganes de barallar-me amb els àrabs, ni tampoc tinc ganes de fer cap projecte en comú amb ells. Estic segur que si aconseguíssim ignorar-nos una mica més els uns als altres, ens aniria molt millor. No veig cap motiu per estar pendents de les seves costums per criticar-les, de la mateixa forma que em molesta que ells critiquin les nostres. Deixem que cada poble desenvolupi les seves potencialitats i molt probablement, després d’uns quants segles tots arribem un lloc molt similar.
Del que si puc parlar una mica és de la cimera de Londres: va amb l’ofici (el meu). Però, malgrat això, tampoc l’entenc. No entenc l’eufòria que tenen la major part de comentaristes sobre els acords aconseguits en la cimera del G20. No entenc, ni tan sols, que aquests acords siguin cap novetat rellevant. I això que he llegit el text de la declaració dos cops, per a veure si, entre línies, se m’havia escapat alguna cosa important.
Només he trobat les mateixes idees que des de fa temps estan a la ment de tots: polítiques fiscals per reactivar l’activitat, establiment d’un marc regulatori més estricte pels mercats financers, èmfasi en les energies renovables, penalització dels paradisos fiscals… D’altra banda, la consabuda retòrica de la recuperació del creixement econòmic. Però, ¿no ha estat la fe cega en el creixement sense límit, a la base d’el desgavell actual?
D’altra banda, ni una referència al sistema bancari, a l’economia virtual del diner. Sembla com si la pluja de milions que s’ha repartit entre les institucions financeres ho hagi arreglat tot i només calgui donar-li a l’FMI un cert paper de gendarme. Gendarme sense porra, clar; perquè, de no modificar-se els estatuts i funcions de l’organisme, poca cosa més que emetre informes por fer. Aquesta no serà una conferència que passi a la història com les de Yalta o Bretton Woods; conferències verament institucionals, de les que van sorgir organismes que, per bé o per mal, han estat governant les nostres vides els darrers cinquanta anys.
I aquests cinquanta anys, han estat tan de conte de fades, han estat tan bonics, anys en el que ens ha semblat que tot era al nostre abast, que al tornar a posar els peus a terra, ens donem compte que hem arribat a confondre diner amb riquesa. ¿Quan tornarem a ser conscients que és més bonic i estimulant tenir a casa el David de Miquel Àngel que no pas tenir al compte bancari els 30 milions d’euros que pugui valdre?
No vull ser cap mal augur, però em fa l’efecte que el que volen els líders mundials és continuar endavant com si res no hagués passat. El seu raonament és que la culpa de tot plegat han estat els excessos d’un sistema desbocat; si els hi posem fre, podem continuar: Business as usual. Usual? Què és usual? Deixar, per exemple, que Rwanda i el Congo es desfacin en una guerra per una matèria prima que serà estratègica en els propers anys? Seguir deixant que els aliments cotitzin en una borsa de futurs com la de Chicago, mentre milions de persones d’altres indrets moren de fam? Veure com els amos de l’univers continuen rebent unes remuneracions que fan envermellir a qualsevol? Tot això, i moltes coses més, son usuals. No tenen res a veure amb la crisi actual? Jo crec que sí. Perquè hi ha un component fonamental, més ideològic que econòmic, en aquesta crisi: la idea ben establerta que la desigualtat en el repartiment de la riquesa no té importància, que l’únic important és la creació de riquesa (llegiu diners), independentment de qui en sigui el propietari. I, en aquest sentit, no crec que sigui cap bona noticia el saber que totes les borses del món han repuntat al conèixer el contingut dels acords: quan els responsables del sidral es posen contents… no cal dir més.
Els revolucionaris del XVIII van tenir sempre una fe cega en el progrés, però era un progrés que anava més enllà d’allò purament econòmic. Nosaltres hem reduït aquesta idea de progrés a la riquesa material, als diners. I clar, els diners són molt fàcils de fabricar: només cal pitjar el botó de la impressora.
Quanta raó tenia Thomas Jefferson quan va dir:
Crec que les institucions bancàries són més perilloses per a les nostres llibertats que exèrcits sencers aprestats per a combatre. Si el poble americà permet que, un dia, els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs i totes les institucions que floriran al seu entorn, privaran a la gent de tota possessió, primer mitjançant la inflació, a continuació per la recessió, fins el dia que els seus fills despertaran sense casa ni sostre, sobre la terra que els seus pares van conquerir.
Això era un president! I ho va dir el 1802; no aneu a pensar que en Jefferson era un comunista recalcitrant. Potser els nostres presidents (Obamas, Zapateros, Sarkozys, Medvedevs i Hintaos del món, uniu-vos!) haurien de pensar més en les persones que en els sistemes. Això és el que trobo a faltar a la declaració del G20.
16 comentaris
Comments feed for this article
Abril 7, 2009 a 10:25 am
josep p
Home de poca fe!!! Ja veuràs com tot anirà millor a partir d’ara. Cal ser optimista.
Abril 8, 2009 a 8:57 am
Ferran
Si, clar: a pitjor ja gairebé és impossible anar.
Però no trobes a faltar noves idees? Quan l’Unió Soviètica va caure en una crisi sense precedents, a tots els ideòlegs se’ls van acudir grans idees (Fi de la història, Xoc de civilitzacions, Tercera Ola, … etc.) per justificar la superioritat del model occidental. Ara que la patim nosaltres la crisi, doncs… res de nou!
Abril 7, 2009 a 11:53 am
Theo
Un post molt bo i una cita molt actual d’en Jefferson. Aquest és el problema: ens hem deixat en mans dels nostres dimonis, i així ens va i ens anirà…
Suposo que tots estan tan encantats d’haver-se conegut perquè uns no han entès res (premsa), els altres pretenen que repetint que tot anirà bé acabarà anant millor, sense haver de fer res (polítics) i els altres (els bancs) perquè no les han demanat responsabilitats i els prometen encara més diners… Tots contents.
Salutacions!
Abril 8, 2009 a 8:59 am
Ferran
Tots contents? Jo et puc assegurar que no n’estic gens. Més aviat preocupat per la manca d’idees noves que considero necesàries.
Abril 7, 2009 a 8:26 pm
madebymiki
Com casi sempre 100% d’acord amb el teu diagnòstic, i has fet un post tan treballat que ha estat un plaer llegir-lo. Quina diferència entre aquells polítics (Thomas Jefferson) i el discurs simplista dels actuals polítics, sobretot els nostres. Suposo que creuen que som estúpids i possiblement tenen la raó.
Abril 8, 2009 a 9:01 am
Ferran
No, estúpids no sóm. Però el que és cert, és que estem massa callats. Uns quants anys de bonança ens han adormit la consciència a tots plegats. Perquè, de fet, aquest és el problema: que tots (uns activament; d’altres passivament, acceptant’t-ho) em sigut còmplices d’un model que no pot mantenir-se.
Abril 8, 2009 a 5:55 pm
Arqueòleg Glamurós
Doncs jo estic superafavor de L’Aliança de Civilitzacions! Es la millor arma cotra aquells talibans d’un costat i altre que preparen una guerra mundial occident-orient
Abril 9, 2009 a 7:07 am
Ferran
Què vols que et digui? Penso que el millor és que cadascú elimini els seus talibans. A Europa ho hem anat fent periodicament: ho vam fer el 1789, el 1832, el 1848, el 1871, el 1917, el 1945… Ara fa temps que no fem cap escabetxina; potser per això ens va com ens va.
El cas és que crec que jo podria tenir algun projecte en comú amb un xinés o amb un musulmà; tot depen dels interessos particulars de cada qual. Però el que se’m fa dificil d’entendre és que pugui haver-hi un projecte comú entre tots els occidentals i tots el xinesos i tots els musulmans… Això no vol dir, clar, que haguem d’estar a la grenya, com deia en Huntington.
Abril 9, 2009 a 12:23 pm
rA
Sempre dius tantes coses un post que es virtualment impossible estar d’acord amb tot… Estic prou d’acord amb algunes de les consideracions del G-20.
Pero negatiu i pesat com soc, he de dir que es curt de mires no veure que el sector financer ha portat i continua aportant molta riquesa a TOTS ( a tots els que hi tenen acces, es clar). Deixa’m agafar l’exemple de la borsa de futurs a Chicago. Els futurs son un instrument perfecte com a asseguranc,a pels agricultors, especialment els petits (o, mes precisament, els que no poden diversificar les collites). Quan Ghana s’empobreix de sobte per que el preu del cafe cau als mercats internacionals, no creus que haurien estat d’allo mes contents d’haver comprat un futur que els assegures un preu minim? Es millor fer el que fan a Lleida, tirar peres i pomes quan el preu cau?
Obviament que hi ha aspectes MOLT negatius del sector financer, pero es de rucs negar les positives i el fet que, si els bancs desapareixen d’una dia per l’altre, simplement deixarem de trobar pa a les botigues. Be de fet no si hauran botigues, punt.
Abril 9, 2009 a 2:26 pm
Ferran
Ni tampo pretenc que tothom estigui d’acord amb mi en tot. Seria avorridíssim!
Respecte el tema financer: és evident que cal alguna sistemàtica que faci possible el comerç i l’intercanvi, amb agilitat i garanties suficients. Això no ho pot negar ni el més cec dels anti-sistema (jo no ho sóc, t’ho asseguro). El problema sorgeix quan especuladors sense escrùpols (i sense límits legals) es fan els amos d’aquest sistema. La qüestió dels futurs que plateixes és summament il·lustrativa si la mires històricament. EL CBOT (Chicago Board of Trade, avui fusionat amb el CME, el NYMEX i el COMEX) es va fundar a mitjans del segle XIX com un pur mercat per a intercanviar productes agraris. Només va començar a establir contractes a futur a partir de començaments del segle XX (1920 aprox). El brutal creixement que va tenir a partir dels anys 60’s no va ser fruit de cap augment de la producció agrícola, sinò que va ser fruit de l’entrada del capital especulatiu. Pots mirar-te aqui la relació de les clearing firms que operen actualment en el mercat: entre les principals (les que operen en els quatre mercats) trobaràs AIG, Bak of America, Citigroup, Goldman Sachs, JP Morgan, Merrill Lynch, Morgan Stanley, RBS, Union de Banques Suisses, etc. Però no trobaràs, per exemple, Cargill (que deu ser la principal empresa productora de blat de moro del món). La pregunta és immediata: qui governa el mercat de futurs? La resposta és paradoxal: ni els productors, ni els consumidors. El que havia nascut com una assegurança, s’ha convertit en una mena de zoco financer, on guanya més qui aposta més (fins que peta, és clar).
El diner, que és indispensable per a garantir el comerç i l’intercanvi, s’ha convertit, en mans dels financers, en un element pervasiu, que ho envaiex tot (i ho perverteix, afirmaria), fins i tot les consciències. Aquest és el problema. Potser ens caldria tornar al patró or, del que ens vam desfer fa només uns quaranta anys, i que, com a mínim, ens garantia que el creixement del diner en mans del públic no podia ser exponencial.
Abril 9, 2009 a 12:24 pm
rA
Per cert, no se perque em surt aquesta careta blava de cabrejat, no n’estic pas (ni de blau ni de cabrejat) i aprofito per dir que m’agrada molt el blog.
Abril 9, 2009 a 2:31 pm
Ferran
Hahaha! Tranquil, la careta blava emprenyada, la posa el wordpress automàticament. El problema és que un cop te’n assigna una (la primera vegada que entres) quedes retratat per sempre!
Salutacions i ens llegim!
Abril 9, 2009 a 3:17 pm
jaumeduran
Agraeixo molt aquest tipus d’articles, i el posterior debat que generen.
Suposo que des del capitalisme, fonamentat en l’individualisme, és difícil que es generin respostes d’abast col·lectiu. Als qui tenen poder de decisió només se’ls acudiran solucions per perpetuar el sistema, no per fer-lo millor. Bé, ja és una mica en que deies. Anar fent, “as usual”, i a la llarga aquí no haurà passat res.
Estic d’acord en el missatge de l’article, que la manca d’escrúpols és el que ho engega tot a passeig. Suposo que en qualsevol sistema deu passar el mateix.
El capitalisme aprofita molt bé l’egoisme innat dels individus per treure-n un bon rendiment, mentre que el socialisme necessitaria depurar al màxim aquest egoisme natural, o també està condemnat a fracassar.
Ara que, potser un Home Nou, il·lustrat, gens egoista, generós… portaria el sistema capitalista fins a extrems de perfecció inaudits…
Salutacions, Ferran.
Abril 14, 2009 a 10:10 am
Ferran
I el greu problema, és que hem fracassat en la tasca de crear aquest home nou il·lustrat. El nostre sistema és una màquina de crear egoïsmes constantment.
Abril 10, 2009 a 9:21 am
crisberman
post brillant… no vull dir amb això que subscrigui tot ‘fil per randa’ … , i he de dir que m’ha agradat molt i especialment aquesta frase referint-te als països: “Estic segur que si aconseguíssim ignorar-nos una mica més els uns als altres, ens aniria molt millor”… “Deixem que cada poble desenvolupi les seves potencialitats i molt probablement, després d’uns quants segles tots arribem un lloc molt similar”
Aquesta és certament, ni més ni menys, l’història de la rutina del nostre planeta i les persones que hi ha al cap davant ara, Obamas, Zapateros… es veu que s’han encaparronat… en fer un únic vial amb un sol sentit… amb una sola direcció… no, no anem be.
vaig llegir Jefferson en aquesta dita fa temps… si, ell tenia raó. Ja es veu
Abril 14, 2009 a 10:12 am
Ferran
Aquesta és una de les qüestions que, com que s’ha repetit un milió de vegades, ja ningú qüestiona: la globalització és un fet! Però, és indispensable? Em sembla que ja ningú s’ho pregunta.