Va veure en Trepat només entrar. Era a la barra, mig assegut en un tamboret amb els peus a terra. Amb la seva alçada no podia passar desapercebut. Portava un elegant vestit fosc, amb una corbata d’un to verd oliva amb unes petites figures grises. Camisa blanca, i en els seus punys, dos bessons d’or lluent. Sempre havia fet patxoca i com es diu en castellà: Quien tuvo, retuvo; y guardó para la vejez.

— Jaume! Què tal? Com estàs? — li va dir, aixecant una ma, mentre mantenia l’altra en el got de whisky que tenia davant seu.

Gairebé no li va donar temps de respondre, perquè mentre es serraven les mans ja li estava preguntant si també volia un whisky.

— Aigua? Soda? O ets d’aquesta gent vulgar que el pren amb gel?

Es va descordar l’americana i van anar cap a una de les taules que hi havien a l’interior del local. Les butaques, com les taules, eren baixes i es prestaven a la confidència. El Jaume, que no havia estat mai en aquell bar, va veure que la majoria dels clients anaven ben abillats; els senyors amb americana i corbata i les poques senyores que hi havien amb vestits clàssics i elegants. Tothom tenia unes edats similars a les seves. En Trepat, un cop asseguts tots dos, es va passar la ma pel cabell.

— Notes que envelleixo? Canes i gairebé calb per aquí dalt.

— Tu no envelliràs mai. Jo si que estic calb! Del tot!

— El món de les finances s’acaba. No sé ni com serà en dos anys; però el que si sé es que la forma de treballar que jo tenia, ha desaparegut per sempre. No veus l’enrenou que s’ha organitzat perquè els directius d’AIG (i va pronunciar ei-ai-gi) cobren els sous que tenien pactats? No hi ha dret; si la gent treballa, és per a guanyar-se la vida. On s’és vist que sigui immoral fer-se ric? Ho he engegat tot a dida!

Els seus ulls clars destacaven en la seva cara morena. No semblava que treballés tancat en un despatx; més aviat diries que era algú que dedicava la seva vida a jugar al tennis. No parava quiet: quan no posava soda al whisky, canviava de lloc el posa vasos o estirava la ma per agafar cacaus del vol que el cambrer havia deixat a la tauleta.

— Així que m’he retirat. Sabies que m’he comprat una caseta a Long Island? No és cap mansió gran i luxosa, al contrari. A més, jo no seria capaç de dedicar-hi ni cinc minuts a tallar la gespa o a controlar el ph de l’aigua de la piscina. I que se’n vagin a fregir espàrrecs els bons, les accions, els pagarés i les obligacions. A mi m’agradava el mundillo, però ja no és el que era. Ara has de trencar-te les banyes per a ser clar i demostrar la teva honradesa. Jo, que porto trenta anys en el mercat! Au, va!

— Tu rai, que ja deus haver guanyat prou per a viure la resta de la teva vida —  va dir tímidament el Jaume.

— Això és el que jo dic. No m’agrada continuar una partida quan em canvien les normes del joc. Així que, ja s’ho faran! Segur que no m’hi troben a faltar.

En Jaume va posar-se molta soda al seu whisky i en Trepat li va recriminar. Van xocar els gots. Van parlar una estona de la vella trepa; que si en García estava de funcionari al departament d’agricultura, que si al Deulofeu li havien anat malament les coses i havia plegat aquell negoci tan interessant que tenia.

— Tu si que t’ho has muntat bé. Una feina tranquil·la, amb reconeixement intel·lectual. Continues sent aquella rata de despatx que eres quan estudiàvem, segur! Hauries de sortir més, córrer món.

— Ja surto… a les vacances.

— Si, amb la família! A veure quatre museus, ignorant la vertadera vida. Això no és el que jo anomeno còrrer món. Per cert, com estan la dóna i el nen?

— Tots estan bé. El “nen” ja té vint-i-vuit anys, però encara viu a casa nostra i sa mare, encantada.

En Trepat va canviar de conversa. Al Jaume li va fer la impressió que, malgrat la seva desimboltura, li hauria agradat també tenir una família. No havia tingut cap fill de les seves dues dones anteriors, que el Jaume no havia arribat ni a conèixer perquè. malgrat estar invitat, no va poder combinar-se les classes per anar a Nord Amèrica.

— Podries venir a sopar a casa un dia. Així coneixes a la Rosa i a l’Oriol.

— Moltes gràcies, amic. Sento que no ens haguem vist abans, jo marxo demà altre cop. He estat aquí uns pocs dies perquè volia comprar-me un apartament a Barcelona, però, finalment, he decidit esperar-me. M’han dit que els preus encara baixaran més.

— I aquesta nit? Podem preparar un sopar improvisat.

— Aquesta nit no puc. He quedat amb la Margarida. La recordes? Es va divorciar fa un parell d’anys i, com que no té fills, va boixa per tenir companyia. Ja m’entens.

— La Margarida? No era aquella noia esquifideta i tan formal que semblava de l’Opus?

— Semblava, amic, semblava! Però les aparences enganyen. O potser és el temps que ens cura de ximpleries.

Van demanar dos whiskies més. El Jaume no volia, no estava acostumat a veure, però en Trepat va insistir-hi. El Jaume notava l’efecte de l’alcohol, sentia que devia tenir la cara envermellida, però no va saber negar-s’hi.

— Potser algun dia podré jo saludar a la senyora Trepat! — va dir mentre tornaven a brindar.

— Jo ja no estic per orgues! A més, ja saps que no m’han anat mai gaire bé aquestes coses.

— Ja acabaràs caient. A la nostra edat, la soledat no és bona companya.

— Mai se sap! Però el que tinc clar, és que qui vulgui enxampar-me haurà de tenir un compte corrent molt sanejat. No penso tenir una mantinguda!

I es va acabar la beguda d’un glop.

— Ho sento noi! He de marxar, tinc el temps just per arribar al restaurant on he quedat.

Quan estava ja dret, sense donar temps al Jaume a aixecar-se, va acabar la conversa dient:

— En definitiva, que elles poden esperar; jo encara no les necessito. I els finals… sempre deixen molt mal gust. Pago jo al sortir. Ja ens veurem quan torni.

El Jaume no es va acabar el segon whisky; es va quedar una estona rumiant el que havia passat allà. Perquè l’havia trucat? Per a refregar-li que tenia tants diners que podia retirar-se amb cinquanta-i-pocs comprant una caseta a Long Island i un apartament a Barcelona? Això és un amic?