Des que s’havia llevat no havia pensat en altra cosa. A la tarda es reuniria un nou cop amb el seu amic Trepat. El darrer cop que s’havien vist havia estat a Nova York, ja feia cinc o sis anys. Esteve Trepat hi vivia i en Jaume l’havia anat a veure quan va estar allà de vacances. Encara recordava el petit però acollidor apartament a Sutton Place, amb un finestral sobre el East River des d’el que es podia veure el pont de Queensboro i els tramvies creuant el riu i parant a l’illa. Feia pocs mesos que l’havia llogat, després del seu segon divorci, i els seus diners li devia costar. Sutton Place és com una illa dins del East Side de Manhattan: no és un carrer de pas i només s’hi veuen vianants; als seus encreuaments, els carrers surten fins al riu, a on s’hi obren unes petites terrasses que permeten veure, molt per damunt del Franklin D. Roosevelt Drive, el riu, l’illa de Queensboro i, a l’altre costat del riu, el barri de Queens.

La veritat és que en Trepat (no s’acostumava a nombrar-lo pel seu nom) havia fet sort; o se l’havia buscat. S’havien conegut a la facultat, ja feia més de trenta anys. En Trepat era brillant i esbojarrat al mateix temps. La mena de caràcter que ja fa preveure un futur brillant. Sempre el recordava al bar de la facultat, assegut enmig d’un cercle de gent, majoritàriament noies, que es delien per què en Trepat els hi fes cas. I ell sempre tenia la paraula adequada per a cada interlocutor. Era alt i ben plantat, característiques que el temps no havia espatllat de forma considerable; tot i que, passats els cinquanta anys, ja no era aquell noi arrasador. I era, i continuava sent,  el seu amic.

Malgrat aquesta amistat no es veien sovint. En Trepat havia marxat als Estats Units, només acabar la carrera, a fer un màster a la Sloan Bussiness School, a Bòston. I ja no havia tornat només que per viatges de feina o de vacances. Quan va acabar els estudis a la Sloan, se’n va anar a treballar a Hartford, a una de les grans asseguradores americanes i després s’havia anat introduint en el món financer fins que va raure a New York a casa d’un dels brokers més importants de la City. Ja feia quinze anys que hi era. I amb força èxit, pel que li havia semblat a en Jaume l’últim cop que s’havien vist allà.

El cert és que en Jaume tenia certa enveja de l’amic Trepat. Ell no havia estat capaç de trencar l’ordre natural de les coses i s’havia quedat a Barcelona, a on havia viscut la vida monòtona i tranquil·la de modest professor d’una escola de negocis, que tot just ara començava a tenir cert ressò, a remolc de la fama que havia anat adquirint la ciutat els darrers anys. I ara, a la taula del seu despatx, després d’haver despatxat els problemes existencials d’un alumne incòmode, pensava en el moment de retrobar-se amb l’amic. Aquests pensaments no el deixaven concentrar-se en la seva feina i va decidir marxar i anar caminant fins a la Plaça Francesc Macià.

Després de recollir la taula i acomiadar-se dels col·legues, va enfilar Diagonal avall, tot passejant plàcidament. Tenia temps suficient i, mentre passejava, continuava pensant en l’important home de negocis que l’havia trucat per a veure’s. No havia estat mai al Sandor, però devia ser un lloc molt conegut, perquè en Trepat s’havia estranyat una mica quan li havia preguntat on estava aquest bar. Semblava mentida que un foraster conegués millor els llocs de la seva ciutat que ell mateix.

Mentre caminava (cada pas l’apropava més a New York), anava pensant que si es volia tenir èxit calia marxar. Marxar del provincianisme barceloní, que quedava perfectament reflectit en aquell Palau de Pedralbes, que ara creuava per davant, que quatre burgesos adinerats i de mal gust, van regalar a la reina regent. Però ell no tenia l’embranzida d’en Esteve Trepat; ell no s’havia atrevit a trencar amarres i ara, als seus més de cinquanta anys, ja no hi era a temps. En canvi, en Trepat… Recordava de l’època d’estudiants, com en una nit de gresca, al bell mig de la Plaça Universitat, després d’haver begut segurament més del compte, en Trepat havia encetat una ampolla de xampany, que no sabia qui havia comprat, i en sortir tota l’escuma per la boca de l’ampolla, s’havia posat a cridar com un eixelebrat:

— Semen, seeemeeen! — mentre l’escuma li corria per les mans.

Tot això, en mig d’una rotllana de mitja dotzena d’amics als que treia com a mínim mig pam d’alçada. I tots rèien, o es miràven els pocs transeünts que passaven a aquella hora per la plaça, amb una mica de por, no se’ls acudís avisar la policia. Aquest era en Trepat: portava escrit el triomf a la cara.

En Jaume, mentre anava de somiqueig en somiqueig, ja estava arribant a la Ronda. Hi havia més gent per aquell indret de la Diagonal. I, en veure l’altra gent, en Jaume es va sentir superior: ell anava a veure els seu amic Trepat, el gran triomfador, el que havia fet guanyar tants diners als seus clients (i ell se n’havia quedat la comissió, clar). Cap d’aquells pòtols que passaven pel seu costat tenia un amic com en Trepat. I en Trepat, l’havia trucat a ell per veure’s!

Quan ja arribava a la plaça, se’n va adonar que encara faltaven més de vint minuts per a l’hora que havien quedat. Va passar per davant de la porta del Sandor, entre les taules de la terrassa i la paret de les cases, i va continuar endavant sense parar-se. Però, abans de donar tota la volta a la plaça, va decidir entrar i esperar-lo dins, si és que no havia arribat.

[Continuarà…]