The great enemy of clear language is insincerity.

But if thought corrupts language, language can also corrupt thought.

… one ought to recognise that the present political chaos is connected with the decay of language, and that one can probably bring about some improvement by starting at the verbal end.

George Orwell. Politics and the English language. 1946

 

Ja ho he dit altres cops: la lectura de les pàgines d’economia només transmet que incerteses. Però hi ha alguna altra cosa en els articles econòmics de la premsa que em molesta especialment: la utilització de la veu passiva i d’estructures lingüístiques específiques per a difuminar la responsabilitat.

Una cosa en la que potser no va pensar suficient el mestre Orwell quan va escriure el seu magnífic article sobre la corrupció del llenguatge en la política. Ja fa molts anys de la seva publicació, però penso que les sis normes que proposava, haurien de continuar estant, amb lletres de motlle, a la capçalera de qualsevol periodista que mereixi el nom de tal:

  1. No usar mai una metàfora, símil, o altra figura retòrica que no estigueu acostumats a veure impressa.
  2. No usar mai una paraula llarga quan una curta fa el mateix servei.
  3. Si és possible tallar una paraula, sempre retalleu-la.
  4. Mai utilitzeu el passiu on es pot utilitzar l’actiu.
  5. No usar mai una frase estrangera, una paraula científica, o una d’argot, si es pot pensar en una quotidiana d’anglès equivalent.
  6. Trencar qualsevol d’aquestes normes abans de dir una absoluta barbaritat.

L’aplicació conseqüent de la primera d’aquestes normes, escombraria del llenguatge econòmic tots els eufemismes als que ens estan acostumant els periodistes econòmics. Però no es tracta solament d’això. Quan llegeixo la premsa, moltes vegades, veig frases, sobre tot als titulars, que em fan pensar cóm coi pot haver-se produït el fet que ens relaten.

Fa uns mesos, vèiem a la premsa, dia darrera dia, titulars de l’estil: Les obres del TGV col·lapsen rodalies. I clar, si un hi pensa una mica, només pot arribar a la conclusió que les obres, en un exercici de la seva pròpia autonomia, havien decidit carregar-se la via, la catenària o qualsevol altra andròmina de rodalies, perquè de tothom es sabut que el TGV té mania a rodalies. El que es pretén amb aquestes expressions és ocultar el responsable del desgavell. I això en el nostre país que, com a bons mediterranis, sempre tenim més tendència a buscar culpables que solucions.

Els exemples d’aquesta imprecisió en la forma de parlar en el món econòmic són innombrables. I poso a continuació uns quants exemples de titulars recents dels que no se’n salva cap diari, ni tan sols la premsa econòmica més especialitzada:

El crèdit no arriba a les empreses

El senyor crèdit, que fins ara no havia tingut cap mena de problema de psicomotricitat, ha decidit aturar-se i no arribar al punt on se’l demana.

La crisi congela projectes empresarials

La senyora crisi ha començat a adquirir característiques de frigorífic i es dedica a posar sota zero projectes que fins fa dos dies eren estel·lars.

Els index borsaris cauen a nivells insospitats

Els index han perdut el nord i s’estavellen contra el terra en una brusca davallada, com qualsevol conductor novell amb un camió pesant en una rampa pronunciada.

La recuperació encara trigara dos anys

I és que la recuperació s’ho està prenent amb calma i camina molt a poc a poc. Potser va amb un bitllet low cost. Per això arriba amb retard.

El sector X reclama ajuda pública

El sector (i aquí podeu posar el que més us agradi: immobiliari, bancari, automòbil,…) ha sigut tan ximple que, en no mirar endavant, ha caigut en un pou del que no podrà sortir si no estirem tots la ma.

La cotització del petroli en el seu mínim anyal

(No tot havien de ser males notícies, de les bones tampoc en sabem el perquè). El petroli, en un exercici de responsabilitat, ha decidit abaixar-se el seu preu.

Els sistemes de regulació i control han fallat

Aquesta és especialment xocant. Quan els polítics dels darrers anys han estat batallant per la desregulació i el descontrol, ara resulta que és el “sistema” el que falla. Clar, ja se sap que el “sistema”, un cop creat, és autònom dels seus autors; inclús dels seus rectors.

I així podria seguir indefinidament. Us asseguro que no puc entendre cóm coses abstractes tenen tal capacitat d’acció. Be, no és que no ho entengui: és que no la tenen! La qüestió resideix en que aquesta forma de dir les coses, evita parlar de qui, de còm i de perquè s’ha produit determinat fet. Suposo que Adam Smith mai hagués pogut imaginar que el seu concepte de ma invisible arribés tan lluny. A l’ocultació premeditada (o, al menys, compartida) dels fets rellevants que fan que les coses siguin com són. Haurem d’esperar cent anys per a que els historiadors li donin sentit a aquesta crisi? No sé vosaltres, però el que és jo, no tinc tanta paciència.

Jo proposaria, doncs, afegir a les normes d’Orwell, una setena, que podria dir quelcom semblant a:

  • Una cosa abstracta no pot ser mai subjecte d’una oració d’acció.

I, en la mesura que l’autor d’aquest blog sigui capaç, em comprometo a respectar les normes d’Orwell, incloent aquesta setena de collita pròpia.

Per acabar, us deixo dues propostes per a substituir el concepte de ma invisible. Quina us agrada més?