Per a comprovar l’estat de desorientació en el que es troben els economistes (especialment els que es dediquen a temes purament financers), només cal donar una ullada, de tan en tan, a la literatura científica que es publica sobre el tema. Mentre fa uns anys la majoria d’articles s’enfocaven al disseny de models de decisió d’inversió que incloïen hipòtesi sobre el comportament futur dels mercats, avui en dia, la major part dels articles es dediquen a l’estudi històric de les variables claus, i del seu comportament passat, per intentar trobar explicacions del caos actual. Per a la major part d’autors, el problema fonamental és determinar quines són les variables clau. Mentre alguns es fixen en la distribució de la riquesa, d’altres es fixen en els components psicològics del Homo Oeconomicus. O en molts altres fenòmens bàsics que poden haver tingut influència en el desenvolupament de la crisi actual.

Fa unes setmanes vaig descobrir que poden haver-hi nous enfocaments en llegir un article de la senyora Camelia M. Kuhnen. La senyora Kuhnen es va graduar en Finances al M.I.T (Massachusetts Institute of Technology) l’any 2001 i es va doctorar en la mateixa especialitat a la universitat de Stanford l’any 2006. Actualment es professora associada de la Kellog School of Management de la Northwestern University a Evanston (Illinois). Aquesta escola, de cert prestigi als EUA, te per divisa: Developing global leaders who make contributions of lasting significance for the world.

Fa unes setmanes, la senyora Kuhnen va publicar a la revista PLoS One un article (podeu llegir-lo aquí) que proposava una explicació summament bàsica de la tendència a assumir riscos financers. Per a ella, aquesta tendència és genètica! Basant-se en un estudi fet sobre 65 alumnes del Kellog d’una mitjana d’edat de 22 anys (sic), arriba a la conclusió que els individus amb l’al·lel llarg (l/l) del gen 5-HTTLPR (vinculat a la transmissió de la serotonina) i amb l’al·lel 7R del gen DRD4 (vinculat a la recepció de la dopamina) tenen més tendència a assumir riscos financers que els individus que no tenen aquests al·lels.

I es queda tan ample! Clar, diu que la base empírica és insuficient per a establir conclusions definitives; jo no m’imagino a nens de 22 anys prenent decisions sobre com invertir milions de dòlars a Wall Street. I tampoc crec que el comportament d’una persona sigui el mateix al invertir 25 dòlars virtuals en un joc d’ordinador que els seus 100.000 dòlars que té en el fons de pensions. Això, deixant al marge el fet que els pocs indicadors estadístics que ens proporciona, no són gens significatius (he vist en alguna de la taüles un R² ajustat de 13%; és a dir, que el model no explica gairebé res).

El que si m’ha suggerit és una idea. Si, efectivament existeix correlació entre aquestes variables genètiques i l’aversió al risc, es podrien establir tests per a l’ingrés a les institucions financeres: Si vostè té l’al·lel l/l del gen 5-HTTLPR, no pot accedir al càrrec. Però això complicaria molt la selecció de personal perquè caldria fer una anàlisi d’ADN dels candidats. Per tant proposo fer una simplificació:

SIMPLIFICACIÓ: Buscar alguna característica genètica més evident, per exemple: els rossos i els morenos, o els alts i els baixos. Si trobem correlació estadística (per petita que sigui) entre ser alt i ser arriscat, tots els banquers a partir d’ara hauran de ser baixets. O si els morenos són més eixelebrats, doncs, volem banquers rossos! I si, a més, són rossos i baixets, oli en un llum!

D’altra banda, no sé perquè ens cenyim exclusivament als neurotransmissors estudiats: la dopamina (l’excés de la qual produeix el Parkinson) i la serotonina (associada a nombrosos trastorns mentals, tan per excés com per defecte). Podríem ampliar l’estudi a l’adrenalina, la melatonina, la histamina i a totes les demés ina’s que se’ns acudeixin. Així obtindríem el perfil genètic del banquer ideal. Potser, en un futur, podríem arribar fins i tot a fabricar-los en sèrie. Ja m’imagino al director de recursos humans de BBVA trucant al banc d’ADN: Póngame tres de bancario conservador. Els hi posaríem de nom Eta (η) per a diferenciar-los dels epsilon (ε) d’Aldous Huxley.

Una altra idea que també m’ha suggerit l’estudi, és analitzar l’ADN dels reis de l’univers, d’aquests personatges que, fins avui (i potser encara ara), han estat dirigint l’embolic financer en el que ens trobem. Encara que pensant-ho bé, no sé si seria bona idea, perquè els hi proporcionaríem la justificació del disbarat que han perpetrat: No vam ser nosaltres… van ser els nostres gens. I contra la natura, res a fer.

Tantes explicacions econòmiques sobre la crisi, amb models estadístics altament sofisticats i econometria d’alta volada, i resulta que les explicacions són molt més senzilles: una tendència al risc, que alguns porten incorporada de fabricació, és la que ens ha conduït a l’estat actual. Al menys, el coautor de l’article, el doctor Chiao, no se n’amaga quan declara parlant de l’article:

“As we sort through the devastating consequences of this financial crisis, it might be useful to note how our genetic heritage is influencing our economic behavior. Think about how the excessive risks taken by just a few affected so many, from large institutions to average people.”

Clar que al doctor Chiao se li pot perdonar perquè és doctor en psicologia i, molt probablement, no te ni idea dels mecanismes de l’economia mundial. Però a la senyora Kuhnen? Recerca científica o frivolitat?