Dissabte es va fer la reunió anyal del club Il Parmigianino (en català: el petit parmesà) amb l’assistència d’una vintena de persones. Tots estan a la cinquantena d’anys i ja gairebé cap d’ells recorda perquè li van posar aquest nom al club, de tant de temps que fa que es reuneix. Aquest any la reunió es fa a una casa particular; altres anys havien llogat un bar o anat al restaurant, però la crisi… A l’apartament d’un dels membres que té un gran menjador, s’aparta la taula cap a la paret, s’hi posen canapès, entrepans, truites, amanides; es reparteix a tothom plats i coberts de plàstic i es fa un sopar informal. Les converses s’encreuen; els grupets es van fent i desfent, mentre la gent va menjant, canviant de cadira o dempeus i servint-se el cava i el vi que alguns han portat de casa seva..

L’ambient no es pas com el d’altres anys; no hi ha aquella gatzara desenfadada, aquells riures estentoris d’altres reunions. No n’hi ha per menys. Cadascú rumia i explica els seus problemes. L’arquitecte, que treballava en una constructora mitjana, el van despatxar fa unes setmanes; la constructora no anava molt malament, perquè feia molta obra pública i manteniment, però ell estava a la promotora immobiliària, que s’havia quedat sense feina. Una comptable d’una empresa fabricant de condicionadors d’aire que ja va tancar fa sis mesos i que ara estava fent cursos de cuina de l’INEM amb la intenció, potser, d’obrir un restaurant. Un cap de compres d’una multinacional farmacèutica que ha estat comprada per un altra de més gran i ha tancat aquí per traslladar-ho tot a Madrid. Una periodista independent que ja no ven ni una línia perquè les empreses de comunicació estan en plan d’estalvi; està aprofitant el temps per escriure un llibre mentre continua amb l’únic projecte que encara li dóna alguna cosa per a viure: una web d’informació general. Un informàtic free lance que està veient com els seus clients desapareixen o no li paguen.

També hi ha gent que continuen la seva vida amb certa normalitat: una professora universitària, un empleat d’Aigües (no hi ha crisi per al consum d’aigua: tothom continua bevent), un parell de funcionaris… però el pessimisme s’ha instal·lat a la reunió. Uns quants s’han assegut al sofà i miren a la tele l’empat del Barça. Tots interroguen un economista que corre per allà i que no para de contestar el mateix:

— Els economistes ens hem donat de baixa de fer prediccions. Ara sabem amb certesa que les nostres previsions són igual d’ajustades que les del tarot o la quiromància. Tots els nostres models es basaven en el comportament pretesament racional d’un Homo Oeconomicus que tenia certa dosi de cobdícia; però el que no sabíem era que la quantitat de cobdícia podia arribar a ser inesgotable.

També és Sant Valentí, aquest dia estúpid inventat pels centres comercials per a escurar-nos les butxaques, quan tothom comença a reposar-se dels excessos monetaris nadalencs. Poca gent se n’ha reposat aquest any; i els que ho han fet prefereixen estalviar. Però, inevitablement, no es deixa de parlar-ne. La professora aconsegueix centrar l’atenció en ella una estona mentre enllaça Sant Valentí, el mite d’Eros i el Parmigianino:

— Sabíeu que Il Parmigianino en va pintar un bon nombre de Cupidos, d’Amorets o d’Eros o com li vulgueu dir? Per haver viscut només trenta-set anys i tenint en compte que la major part d’encàrrecs eren religiosos en aquella època, no està gens malament.

Parmigianino era un pintor?, pregunta l’informàtic.

— Si, ja ho crec. Vam fer un treball sobre ell al Batxillerat, diu l’ex cap de compres. Te’n recordes?, pregunta dirigint-se a l’arquitecte.

— I és clar! D’aquí va venir el nom del club.

— Les representacions d’Eros de la Grècia clàssica i hel·lenística, continua la professora, eren més aviat d’un adolescent, però al Renaixement les van convertir quasi sempre en un infant, a vegades un nadó, fins i tot. No sé perquè.

— Avui en dia, serien considerades pederàstia, comenta la periodista.

— Vaig veure un Parmigianino en la darrera exposició del Caixafórum, diu l’economista. Era una madona minúscula amb un llibre a les mans. Em va semblar una bestiesa quan el llibre es va inventar mil cinc-cents anys després de crist. És com si ara féssim un pessebre i poséssim un ordinador amb wifi en el portal, i el nen Jesús gestionant el seu facebook.

— Els economistes no podeu entendre l’art, talla la professora.

— Doncs jo bé que m’hi esforço, contesta l’economista.

— Fixa’t! El comentari sobre la pederàstia és totalment assenyat. En l’art no es tracta de rigor històric, només de sensacions. I en això dels Eros, em fa l’efecte que hi havia components que avui serien font de discusions.

— Ja ho crec!, continua la periodista. Només cal tenir en compte que Eros era el déu de l’amor entre homes; la deessa de l’amor entre homes i dones era Afrodita.

Els tres o quatre que s’estaven mirant el futbol comencen a interessar-se pel Parmigianino. La professora ha tret una postal d’un quadre antic en el que hi ha un noi amb ales, nu, d’esquena. El noi gira la cara mirant-se el pintor, mentre subjecta amb les seves mans un ganivet amb el que està tallant una fusta.

— Veieu: aquí estan tots els elements del mite: l’adolescent alat tallant el seu arc; amb una mirada entre innocent i entremaliada, que manifesta que ell és dels que aconsegueixen tot el que es proposen. Utilitza com a pedestal uns llibres que tant podrien voler dir que trepitja la cultura perquè no l’interessa o que la cultura es la base del seu poder. Al seu darrera, la foscor i, al davant, la llum que l’il·lumina, perquè d’ell neixen la nit i el dia.

— I els dos nens que es barallen al terra?

— El joc!

— El joc eròtic?

— Podria ser, podria ser…

Totes les imatges procedeixen de obres de Il Parmigianino (1503-1540).
I aquí teniu un "reinterpretació" d'un madrigal renaixentista.