Avui faig 54 anys. Feliciteu-me!

Tinc amics i, sobre tot, amigues que això de fer anys els senta com una puntada de peu a l’entrecuix. A mi, no; més aviat diria que m’agrada anar-me carregant d’anys, i que la barba se’m vagi fent més blanca, i que ja no em quedin pèls al cap (perquè ja no en perdo més).

No sempre ha estat així. Recordo que em va provar molt malament complir-ne trenta. Però és que l’any anterior havien passat moltes coses a la meva vida i encara estava assimilant els canvis: havia nascut la meva filla, m’havia tret el carnet de conduir i m’havia comprat un cotxe, m’havia canviat de feina i estava enmig d’un embolic de pebrots… Suposo que van ser totes aquestes coses, i no el fet mateix de fer trenta anys, el que se’m va caure al damunt.

Quan en vaig complir quaranta ja no em va passar. I molt menys quan en vag fer cinquanta (mig segle!) que vam aconseguir fer una festa aquí a Barcelona amb gent vinguda de tot arreu i en la que vaig ser la vedette més vedette de totes les vedettes que es fan i es desfan. Mai ho havia sigut i em sembla que mai ho tornaré a ser. Excepte si arribo als cent, és clar.

Trobo que això de tenir més de cinquanta anys et dona un cert aire de venerabilitat (impropi en mi, tot s’ha de dir) que fa que la gent t’escolti amb més atenció. Clar que als noranta també deu succeir, encara que per altres motius: ja no es parla prou bé per a fer-se entendre. En canvi, en aquesta edat mitja, la gent encara pensa que tens coses importants a dir i que les saps argumentar bé. Greu equivocació! Jo, al menys, seria capaç de dir les bajanades més inversemblants només per a que m’escoltessin. No ho faig, normalment, però això no vol dir que no sigui capaç de fer-ho. I us puc assegurar que, a vegades, de ganes no me’n falten.

Avui m’ha donat per mirar gent que hagués nascut en la mateixa data i he vist que Johm Grisham va néixer exactament el mateix dia que jo. No em causa cap entusiasme especial, però no deixa de ser una curiositat. Quan era menut sempre li deia a tothom que en Jules Verne també havia nascut un 8 de febrer; m’entusiasmaven les seves novel·les, les devorava. I com que em vaig assabentar d’aquesta casualitat li explicava a tothom. Suposo que em devien escoltar sense fer-me gaire cas, però jo no m’estava de dir-ho.

També he vist que va néixer un 8 de febrer Procle (Πρόκλος ὁ Διάδοχος) que va ser director de l’Acadèmia, però ves a saber quina fiabilitat pot tenir aquesta data quan estàs parlant de l’any 412. De totes formes aquesta coincidència és maca: Procle va ser el primer matemàtic que se li va acudir pensar en el infinit en sentit actual i no merament potencial, com tots els demés aristotèlics. Ell era més aviat neoplatònic, clar, però amb fortes influències aristotèliques.

Altres personatges curiosos que van néixer en un 8 de febrer son Mendeleiev, Schumpeter, Marcuse, Tierno Galván, Lana Turner i Jack Lemmon. No està malament la selecció: un biòleg, un economista, un filòsof, un polític i dos actors. N’hi ha d’altres de coneguts, és cert; però, a part de compositors, no he vist gaires artistes. A veure si hi haurà alguna cosa de certa en això dels horroròscops!

Ja m’han fet un regal. No se si em servirà per a comprar llibres.

54 = 3³ x 2

54 anys = Mil set-cents quatre milions seixanta-set mil dos-cents segons.

I que mori Eluana!

Cóm pot pretendre una persona (per molt president del govern que sigui) estimar més a una noia que els seus propis pares?