Per anar escoltant mentre llegiu: http://www.youtube.com/watch?v=2yNp8De3t_A

Ahir vaig tornar a veure Paris, Texas. La feien a no se quina TV a una hora intempestiva, és clar. I com que la pel·lícula és curta, doncs avui m’he llevat amb més son que altra cosa. Així que ja em perdonareu les ximpleries que pugui deixar anar.

Recordo perfectament quan la vaig veure per primer cop, ja deu fer vint-i-cinc anys. Com passa el temps! Anàvem una colla de gent i, en sortir del cinema, vam anar a sopar alguna cosa al Julivert Meu. Era inevitable parlar del que havíem vist. Es va encetar una polèmica sobre les relacions entre els germans: només en FX i jo mateix érem fills únics; els demés tenien germans o germanes i podien parlar per ells mateixos. A mi sempre m’ha estat molt difícil d’entendre les relacions entre germans. Entre altres coses, perquè n’he vist de tots colors, des d’inseparables fins a estranys l’un per l’altre. Així que la relació entre en Travis i en Walt es va convertir en motiu d’un encès debat sobre que faria cadascú en el cas que son germà reaparegués amb amnèsia quatre anys després d’haver desaparegut.

Tothom hi va dir la seva, menys en FX i jo que no volíem (o no podíem) pontificar sobre el que no sabíem. I van sortir totes les postures possibles: el qui ni tan sols aniria a recollir-lo al mig del desert i el qui li pagaria les sessions de teràpia fins que estigués guarit del tot. En mig hi havia una ampla varietat d’idees sobre què fer. En FX i jo estàvem asseguts un al costat de l’altre i tots dos pensàvem que el que fa en Walt al film era molt assenyat. Però ho parlàvem entre nosaltres, sense participar gaire de l’enrenou general en el que tothom parlava més aviat del seu propi germà que no pas dels germans de la pel·lícula.

Quan tornes a veure una pel·lícula que fa anys que no has vist, tens l’avantatge que pots fixar-te més en els aspectes formals, perquè com que el guió ja el coneixes no et cal prestar tanta atenció als diàlegs. I ahir em vaig dar compte que el que jo recordava com un diàleg llarguíssim entre en Travis i la seva dona, Jane, al final de l’obra, no ho és, en realitat. Son dos monòlegs, és el paradigma de la incomunicació: jo et deixo anar el meu rotllo i tu el teu. Per a què volem més? Dos monòlegs subratllats pel fet que es posen d’esquena l’un a l’altre quan els deixen anar. No sé com és possible que no ho recordes així, perquè és força evident. Coses de les relectures: sempre acabes veient el que havies mal interpretat o interpretat de forma molt diferent a la intenció de l’autor. O potser l’autor volia que es podés interpretar de les dues maneres. Mai ho acabes de saber. Així és l’art.

I dic tot això perquè el que no vam fer en aquell sopar va ser parar-nos a parlar de les imatges. I ara he vist que la fotografia del film és potser la cosa més destacable que té. Des de les imatges del desert al començament fins a la cabina del peep-show al final o l’habitació a Le Meridien, són d’un impressionisme buscat que fan d’ella una obra mestra.

Però d’això no en vam parlar. Vam parlar dels fills; quasi tots els de la colla teníem, en aquella època, nens petits o estàvem en camí de tenir-los. I tot això de la biologia, la paternitat i demés, era un tema punyent per a tots nosaltres. Jo vaig acabar convençut que el qui paga les sabates, els puzles i els llapis, és el pare. I deixa’t estar de fets biològics que no porten més que a complicacions. Perquè ja m’explicareu el futur d’en Hunter després d’haver viscut feliçment durant quatre anys amb en Walt i la seva dona. La biologia és millor deixar-la per a les sèries veneçolanes, melodramàtiques fins a no poder més, que fan per la tele a les tardes, per a vídues avorrides i dones amb poc seny: Pero, sabes?: Si Ernesto Carlos es hijo de Sandra Paula! I a mi, què? Després de vint anys havent viscut amb uns pares, és impossible que sorgeixi la crida de la sang. O és que l’ADN té alguna possibilitat d’intercomunicació a distància? Som, bàsicament, memòria; i qui no pot recordar quelcom, no pot apreciar-ho. Així de senzilles són les coses.

No m’he pogut estar de mirar on està Paris, Texas. Jo m’imaginava, per la foto que ensenya en Travis, que estaria a l’oest de l’Estat, a la zona més desèrtica. Però no és així: està al nord, a tocar de les fronteres amb Oklahoma i Alabama, en mig de boscos i camps de cotó, al costat mateix del Red River. O sigui, que a en Travis el van enganyar: o li van vendre la pitjor parcel·la del poble o la parcel·la no estava a Paris, Texas. Un mite menys …

I també he esbrinat els orígens del blues que tan bé acompanya el film. És una versió d’un vell blues (1927) de Blind Willie Johnson que el propi Wenders va enregistrar i filmar per a una sèrie de TV anomenada The Blues i produïda per Scorsese. A mi m’agrada més la versió de Ry Cooder per al film.