Amb tot això de la crisi ja ens hem anat acostumant al nou vocabulari que s’ha anat imposant (hipoteques subprime, actius tòxics o contaminats, piràmide financera, edge funds, empaquetaments, etc.) fet d’eufemismes per intentar amagar la realitat de les coses. No sé a qui se li ha acudit l’idea, però des de fa uns dies està circulant pels cercles econòmics la possibilitat de crear bancs dolents (com si n’hi haguèssin de bons).

Em sembla que la primera notícia sobre el tema va sortir de la cimera de Davos. Si Thomas Mann aixequés el cap, segur que enviaria a Hans Castorp a un balneari de la riviera francesa, perquè qualsevol comparació entre els diàlegs que mantenien Castorp, Settembrini, Naphta, Peeperkorn i demés, amb els diàlegs que ara es duen a terme en mig de les valls suïsses, deixaria aquests segons en una pura caricatura. Potser ja era la voluntat dels organitzadors des d’el primer moment. En fi, crea una bona novel·la i ja veuràs com algú la voldrà dur a la pràctica amb resultats que freguen el ridícul. També podria ser que, amb el fred que fa el mes de gener per aquelles contrades, se’ls hi aturin els bioritmes als conferenciants i diguin qualsevol bestiesa per a sortir del pas. Em sembla que en Castorp i els altres residents també anaven a ritme més lent durant l’hivern. Fins i tot arribaven a tenir al·lucinacions quan es perdien pel bosc nevat.

Sigui per això o no, la genial idea consisteix a constituir uns bancs en els que poder acumular tota la merda que han fabricat en els darrers vint o vint-i-cinc anys les institucions financeres i que no han pogut pair. La finalitat d’aquest trasbassament seria la de tornar a tenir un sistema financer sanejat que pogués donar crèdit a les empreses i els particulars sense témer pel que tenen a la rebotiga. Perquè, siguem clars, molts dels nostres banquers no saben el que hi tenen; i així, a poc a poc, es podrien anar desfent de la merda acumulada.

El petit problema que salta a la vista tot seguit, és que la merda no és gratuïta i que encara que l’hagi cagat la vaca, han calgut molts quilos d’herba i moltes hores de rumiar per a tenir-la. Qui ho pagarà tot això? Els bancs dolents, clar. I d’on trauran els diners els bancs dolents per a pagar-ho? De l’Estat, clar. No sé perquè us empenyeu en fer preguntes capcioses! És a dir, els bancs no en tenen prou amb la pluja de milions que ja els ha caigut a sobre; a més, volen vendre el que no val res pel preu que els hi va costar (o més alt, si els deixen).

Tot en conjunt molt assenyat, si senyor! Jo, per a no ser menys, voldria fer dues propostes.

La primera fa referència al nom d’aquests bancs dolents. Jo proposo que els diguin Malbancos. Per exemple: Malbanco de Bilbao Vizcaya o Malbanco de Santander. És un tema important, no us penseu que estic fent gresca. Potser a algú, amb indubtables males intencions, podria posar-los noms com: Banco Popular Malespañol o Banco Malespañol de Crédito. I tampoc es tracta d’això.

La segona te a veure amb els directius que irremeiablement hauran de tenir aquests bancs. Com que els bancs seran dolents per definició, el que s’escau en aquests casos és tenir directius dolents. I què millor que un economista dolent? Per tant, jo em postulo per a la Direcció General d’Enginyeria de Reprocessament de la Merda a qualsevol d’aquests bancs dolents que es creïn. Sóc economista (ho puc acreditar amb el títol corresponent i més de vint-i-cinc anys de col·legiat) i sóc dolent (ho poden acreditar els capellans dels Salesians de Sarrià que em van fotre fora del cole per quatre criaturades que no van entendre). Quin millor candidat que jo, doncs? Ah! I em conformo amb poca cosa: de dos-cents a dos-cents cinquanta mil euros a l’any, assegurança de vida i accidents, aportacions al fons de pensions, cotxe d’empresa (com a mínim un Volvo) i assistenta per a les feines de la llar. Total: res en comparació amb el que cobra el Botín.

Ja li he encarregat a un dissenyador el meu despatx. Com que no tindré gaire feina, no em faran falta ni ordinador, ni calaixos, ni armaris, ni arxivadors. Així que el farem minimalista. Us agrada?