El cap de setmana passat vaig acabar el llibre d’en Punset del que parlava en un post anterior i en el que els meus comentaristes van posar de manifest la meva incultura en les ciències biològiques. He de reconèixer que sóc molt presumptuós (cadascú té els seus defectes) i m’emprenya molt que m’enxampin les meves carències intel·lectuals. Suposo que és per això que li tenia ganes a en Punset. I, finalment, també l’he enxampat jo a ell. El que ve a continuació és una cita textual de les pàgines 217 i 218 del seu llibre ¿Por qué somos como somos?:

LA BELLEZA DE LA CIENCIA

Sabemos que la simetría está detrás de lo que percibimos como hermoso. ¿Puede ser que acaso lo único verdaderamente hermoso sean las matemáticas?

La física de Einstein y la cuántica se dieron la mano gracias a Paul Didac y a su vehemente convicción de que las ecuaciones fundamentales del universo debían ser, por encima de todo, hermosas. Su método científico se basó en asumir que la belleza de éstas residía en los símbolos y en la lógica que los relacionaba.

Así en 1928, a la edad de 25 años, mientras jugueteaba en busca de unas relaciones matemáticas, Didac formuló la ecuación que describe el comportamiento del electrón y que más tarde utilizó para predecir la existencia de la antimateria.

Dado que ésta es prácticamente la mitad del material que contiene el universo tras el Big Bang, podemos decir que la ecuación de Didac encierra la belleza de la mitad de la existencia.

Sin duda es una idea poética, pero es que de entre todas las artes la poesía es la que más se asemeja a las matemáticas. Ambas constituyen el máximo refinamiento en el uso de un lenguaje para describir una emoción o una realidad física a través de la completa armonía en la elección y la posición de sus elementos, sean éstos palabras o símbolos matemáticos; un mínimo cambio en un soneto de Shakespeare sería tan pernicioso como hacer la más ligera modificación en una ecuación de Didac.

En este sentido, la definición de belleza como un atributo que no puede ser ni siquiera ligeramente alterado sin destrozar su grandeza se ajusta por entero a las teorías matemáticas a pesar de que su belleza no sea tan fácilmente apreciable.

Al marge que no sé si en Punset expresa correctament el pensament de l’autor, com comentaré més endavant, el que sí he de dir és que el matemàtic que va formular aquestes equacions es deia Paul Dirac (i no Didac). I aquí si que hi ha algun problema greu amb els correctors, perquè no es tracta d’un error tipogràfic, ja que l’error es repeteix fins a quatre vegades en un paràgraf relativament curt.

Paul Dirac, anglès, però fill de pare suïs i mare francesa, va ocupar la càtedra Lucasiana (la de Newton) de matemàtiques de la Universitat de Cambridge fins el 1969, quan es va retirar i va ser substituït per Stephen Hawking. Va rebre el Premi Nobel de Física l’any 1933, compartit amb Schroedinger (el del gat), precisament per les seves aportacions a la física quàntica. Durant la seva joventut va treballar al costat dels més rellevants físics teòrics de començaments del segle XX (Niels Bohr, Max Born, Werner Heisenberg, Wolfgang Pauli, etc.) i això el va inclinar a l’estudi d’aquesta branca de la Física.

No se si Dirac subscriuria plenament la comparació entre poesia i matemàtiques que fa en Punset. Una de les seves frases cèlebres diu així: Amb la ciència es tracta d’explicar a la gent alguna cosa que ningú sabia abans, de tal forma que sigui entesa per tothom. Amb la poesia es tracta exactament del contrari. No sembla, doncs, que el seu pensament estigui gaire en sintonia amb el que diu el llibre. I si bé és cert que Dirac estava molt preocupat per la bellesa de les seves equacions, com ho demostra aquesta altra cita de 1963: Aquest resultat és massa bonic per a ser fals, és més important la bellesa d’una equació que no pas que sigui útil per a l’experimentació; també és cert que la seva concepció de les matemàtiques anava molt més enllà de la pura bellesa. En el prefaci al seu llibre fonamental, Principis de la Mecànica Quàntica (Oxford, 1930), afirma el següent: La matemàtica és l’eina especialment adequada per a tractar amb conceptes abstractes de qualsevol mena, i no hi ha límit al seu poder en aquest àmbit. Com podem veure, no es tracta només de bellesa. Es tracta, fonamentalment, d’adequació i de poder explicatiu.

Un parell d’apunts més sobre aquest fascinant personatge. Era un home d’extraordinària modèstia, tant és així que el que avui coneixem com l’equació d’Heisenberg és, en realitat, invenció seva. Ell mateix li va posar aquest nom. Quan li van concedir el Premi Nobel, va estar pensant en no anar-lo a recollir perquè odiava la publicitat; només es va decidir a anar-hi quan li van fer notar que, si no hi anava, encara tindria més ressò mediàtic. Curiosament, no va invitar al seu pare a la cerimònia d’entrega i si a la seva mare; probablement, sempre va considerar que el seu pare era parcialment responsable del suïcidi del seu germà.

No vull acabar sense mencionar que en Dirac era un ateu militant. Wolfgang Pauli, en les seves memòries, diu d’ell: Si entenc bé el que diu Dirac, és el següent: Déu no existeix i Dirac és el seu profeta.

En fi, senyor Punset i correctors: Dirac! És: Dirac! I no Didac, com diuen vostés.