Ja tinc un any! L’he complert avui. Ja em queda menys per a arribar a l’adolescència i, aleshores, podré fer el que em peti, sense preocupar-me de les formes que, fins ara, he mantingut, perquè encara sóc petit.

Com que només tinc un any, no podeu demanar-me que faci balanç de l’experiència. A qui se li acudiria demanar-li a un nen d’un any les seves memòries? I pels amants de les estadístiques, ja teniu al marge esquerre algunes dades; i el demés que vulgueu saber, segur que teniu eines per a trobar-ho (tecnoratis i altres mandangues d’aquestes). Només puc dir que, si em poso a fer comptes, li he dedicat a aquest fillol més temps del que hauria d’haver fet, retardant així altres coses que tenia entre mans. Però, per a què serveix el temps, si no és per a malgastar-lo?

Només volia escriure quatre ratlles per celebrar-ho i agrair l’atenció que m’hagueu prestat i els vostres comentaris. Només us puc convidar a un cava virtual. No noteu ja el picant de les bombolles passant per la boca i la gola?

Coda

I, per no avorrir més, us deixo amb les dues coses que menys m’han agradat de la coronació d’Obama: els barrets d’Areta Franklin (quina cosa més quica!) i de Dick Cheney (sembla un capo mafiós a un funeral; o potser o és…).