En els comentaris del post anterior, va sorgir el tema del determinisme filosòfic i no em vaig poder estar de citar Pierre Simon Laplace. Avui, com que el personatge s’ho mereix, em ve de gust comentar algunes anècdotes de tan singular persona. No em referiré als seus mèrits científics perquè són prou coneguts (i si no ho són, per això estan les enciclopèdies) sinó a fets curiosos de la seva vida.

Se sap que va néixer a un petit poble interior de la Normandia, però no es coneix gairebé res de la seva infantesa i adolescència perquè quan es va traslladar a Paris (tenia 19 anys)) va tallar tota relació amb els seus pares (no se sap si jornalers o petits propietaris agrícoles) i amb el seus benefactors veïns rics que el van ajudar mentre estudiava a la Universitat de Caen. Així doncs, agraït no sembla que ho fos gaire.

El que si tenia era una estupenda capacitat camaleònica per a la política. Va ser monàrquic durant l’Ancien Regime, republicà després del 1789, bonapartista a partir del 18 brumari i va acabar tornant a ser monàrquic amb la Restauració. Tant és així que la monarquia del Ancien Règime el va anomenar acadèmic de la Acadèmie Royale des Sciènces, el Directori Republicà el va cridar (juntament amb Lagrange i Monge) per a donar les classes inaugurals de la recentment establerta École Normale Supèrieure¹, Bonaparte el va fer ministre i la monarquia restaurada li va donar el títol de Marquis de Laplace.

Com a fet curiós cal ressenyar que les lliçons inaugurals de Laplace a la École Normale Supèrieure no es van publicar fins molts anys més tard, al contrari que les de Lagrange i Monge que van ser publicades el mateix any 1795. I el fet és més remarcable encara, si tenim en compte que durant aquestes classes Laplace va dictar una demostració, encara que incomplerta, del Teorema Fonamental de l’Àlgebra que és molt propera a la que es reconeix com la primera demostració complerta: la que va fer Gauss² en la seva tesi doctoral de 1799. Un jove Fourier, que va ser alumne d’aquelles classes, el descriu de la següent manera en els seus diaris: Laplace sembla bastant jove (tenia 45 anys), la seva veu es baixa però clara i parla amb precisió encara que amb poca fluïdesa; la seva presència és agradable, vesteix molt senzill; és d’altura mitjana. El seu ensenyament de les matemàtiques no és especialment remarcable i cobreix el temari amb rapidesa.

De totes formes sembla que el règim que més li agradava era el bonapartista. Segurament devia ser professor de matemàtiques de Napoleó a l’Escola Militar (no està acreditat, però és segur que el va examinar) i, per això, el novembre de 1799, uns dies després del 18 brumari, va demanar-li a Napoleó que el nombrés ministre. A Napoleó, que ja li agradava això de tenir intel·lectuals en el seu gabinet, no li va desagradar la idea, i el 12 de novembre de 1799, el professor de matemàtiques esdevenia el primer ministre de l’interior del Consolat, només tres dies després del 18 brumari.

Afortunadament, no li va durar gaire la feina; potser hauríem perdut una ment clara per a les matemàtiques: El dia de Nadal, quaranta-tres dies després del seu nomenament, Napoleó el fotia al carrer. Quin regal del Père Noël! Napoleó, a les seves memòries de l’Illa de Santa Elena, per justificar-se, diu que era un home que es perdia en les subtilitats del càrrec, que volia tenir el coneixement dels més mínims detalls de tots el afers, que només tenia que idees problemàtiques… Vegeu la diferència entre l’intel·lectual i l’home d’acció. Napoleó diu textualment a les memòries: Laplace ha portat a l’administració pública l’esperit d’allò infinitament petit. Fina ironia la de l’emperador, comparant la política amb les equacions diferencials!

Que era egoista, ja ho hem vist pel tracte que va donar a la seva família i benefactors del seu poble; però, a més, era molt presumptuós i no tenia cap mena d’empatx en robar les idees del seus contemporanis. Lagrange, Fourier i Young en van ser les víctimes principals i mai van oblidar el tracte rebut per part d’ell. Qui sap si n’hi va haver-hi més! També cal dir que, amb l’edat, aquesta actitud es va refredar una mica i també va tenir deixebles als qui va ajudar molt com Poisson.

El seu determinisme filosòfic era total. Ja ho havíem comentat en el post anterior amb una cita seva. També es pot constatar amb la breu conversa que va mantenir amb Napoleó quan li va retre homenatge en ocasió de la publicació del segon volum de la Mécanique Céleste:

Napoleó: M. Laplace, on me dit que vous avez écrit ce volumineux ouvrage sur le système de l’Univers sans faire une seule fois mention de son Créateur.

Laplace: Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse. (Senyor, no he tengut necessitat d’aquesta hipòtesi).

Napoleó: Ah! c’est une belle hypothèse; ça explique beaucoup de coses.

Augustus de Morgan explica en el seu llibre A budget of paradoxes que, contràriament al que es pensa, les seves darreres paraules no van ser: El que coneixem és poc, el que ignorem és immens, parodiant Newton. En realitat, segons de Morgan, Laplace, després de publicar el cinquè i últim volum de la Mècanique Céleste el 1825, va caure en un estat de senilitat i només pensava en els grans problemes de l’existència murmurant per a sí mateix: Qu’est ce que c’est que tout cela! Quan va quedar definitivament postrat, la seva família va cridar el seu deixeble i amic, Poisson, per a que tingués unes paraules amb ell. Quan Poisson va arribar a casa seva li va dir que s’havia rebut al Bureau de Longitudes (que Laplace presidia) una carta d’Alemanya anunciant que Bessel havia fet unes observacions astronòmiques que confirmaven els seus descobriments teòrics sobre els satèl·lits de Júpiter. La lacònica resposta de Laplace només va ser: L’homme ne poursuit que des chimères. I no va a tornar a parlar mai més.

Les seves restes reposen al cementiri de Montparnasse de Paris, en un panteó típic de l’època i sense gaires escarafalls. Les seves despulles no han estat mai traslladades al Panteó d’Homes Il·lustres de Paris, al contrari que les d’altres matemàtics com Lagrange, Monge, Condorcet i Painlevé. No obstant, té l’honor d’estar representat en el frontó, al costat de Carnot i Berthollet.

NOTES:
  1. (1) Aquesta escola continua sent, avui en dia, una de les més prestigioses de França. En aquest país existeixen els normaliers, els politéchniciens i els demés universitaris. Els primers són els que han fet els seus estudis a la École Normale, els segons a la École Politéchnique i els altres a qualsevol altra universitat.
  2. (2) Gauss tenia 22 anys quan va presentar la tesi doctoral. En el preàmbul analitza les demostracions, totes incomplertes, d’autors anteriors com d’Alembert, Girard i d’altres. Però no fa esment de la de Laplace que, òbviament, no podia conèixer perquè encara no s’havia publicat.