Ahir al vespre van fer Tosca per La 2 de TVE. Tosca és una de les òperes que més m’estimo. Suposo que té a veure amb el fet que té un argument ben elaborat que dramàticament funciona molt bé. A part, naturalment, dels elements musicals que són tots molt reeixits; des de les àries fins al discurs musical mantingut al llarg de l’obra.

L’òpera conté famosíssimes àries per a tenor (com el Dami i colori … Recondita armonia o el E lucevan l’estelle) i per a soprano (com el Vissi d’arte). Els intèrprets d’aquesta representació, gravada el 1992, eren Plácido Domingo, Catherine Malfitano, Ruggero Raimondi i Giacomo Prestia en els papers, respectivament de Mario, Floria, Scarpia i Angelotti. Totes elles molt correctes, encara que no li vaig trobar a Plácido Domingo aquella sensació dramàtica intensa de l’home que va a morir, que sento quan em poso a escoltar una versió que tinc del Jaume Aragall (que he de confessar que no sé ni de quina data ni de quin lloc és) i que sempre m’ha posat els pèls de punta.

La versió que ens van passar ahir té una virtut especial: està filmada en els mateixos escenaris reals en que Puccini i els seus llibretistes col·loquen l’acció. Suposo que la música es devia gravar en algun estudi; no sé si el cant també. Aquesta òpera segueix al peu de la lletra les unitats de temps, de lloc i d’acció tan estimades dels clàssics; potser sigui això el que la fa tan encisadora. Tota l’acció transcorre en un sòl dia i en tres llocs diferents, un per a cada acte.

El dia que succeïxen els fets és el mateix dia de la batalla de Marengo, el juny de 1800, en la que Napoleó va derrotar l’exèrcit austríac. No se per quin motiu (i això és històric) es va estendre per tota Itàlia el rumor que havien guanyat els austríacs, el que va donar peu als realistes més reaccionaris per a les seves particulars venjances. Els italians consideren Marengo una victòria, mentre a casa nostra considerem que la victòria va ser Bailén. Quines coses!

El primer acte transcorre a l’església de Sant’Andrea della Valle. Mario n’està pintant els frescos quan apareix el seu amic Angelotti que ha fugit de la presó en la que estava tancat per republicà. Naturalment, Mario l’ajuda a fugir amagant-lo a casa seva. Tant el nom de Mario com el personatge, recorden el mateix Mario d’Els Miserables de Víctor Hugo; recordem que l’argument es basa en una obra de teatre del francès Victorien Sardou. L’advocat frustrat de Hugo s’ha convertit en el pintor de Sardou. No sabem si aquest darrer també va ser un pintor frustrat. És en aquest lloc que Mario canta el Recondita armonia, expressant la barreja de sentiments que li produeixen el seu art i el seu amor per Floria. Com podeu veure molt semblant al que sent el Mario de Hugo per la poesia i el seu amor per Cossette. L’acte finalitza amb un solemne Te Deum, presidit pel malvat policia Scarpia, en el que les forces més reaccionaries celebren la derrota de l’odiat Bonaparte.

El segon acte passa al Palazzo Farnese, seu del govern realista de Roma, on té el seu despatx el malvat Scarpia. Allà ha estat traslladat en Mario, detingut per haver ajudat a escapar a un condemnat i allà es presenta Floria per implorar del cap de policia, Scarpia, el seu alliberament. Floria suplica pel seu amant en una bellíssima cançó, el Vissi d’arte. Però Scarpia li demana, a canvi, un moment d’intimitat amb ella. Mentre estant en aquesta situació, arriba la notícia, aquest cop certa, de la victòria napoleònica a Marengo i totes les rates reaccionàries comencen a témer per les seves vides. El llarg duet entre Scarpia i Floria és una de les grans obres mestres de la música vocal.

Finalment el tercer acte té lloc a la terrassa superior del Castel Sant’Angelo on s’ha d’executar el condemnat per traïció, Mario. Aqui és quan el jove Mario, veient la seva mort a la cantonada, canta el sublim E lucevan l’estelle (non ho amato mai tanto la vita!). No ho havia pensat mai fins aquest cop, que ho he vist en el seu escenari real, però afusellar un bonapartista al terrat del Castel Sant’Angelo, mirant cap a la Basílica de Sant Pere, no és solament una execució, és, a més, una tortura psicològica!

Una obra excel·lent per a la que no passa el temps malgrat el seu romanticisme cavalcant; tots els protagonistes acaben morts: Floria i Angelotti, suïcidats; Mario, afusellat i Scarpia, assassinat a ganivetades. Menys mal que la pitjor mort li reserva l’autor per l’odiós personatge del policia realista.

Totes les fotos procedents de la Wikipèdia.