La Història és una ciència ben estranya. Potser alguns deuen pensar, no sense raó, que no ho és; que és més aviat un art o una creació, allunyada de tota metodologia. Durant el segle XX hi ha hagut un canvi radical en la forma d’entendre la disciplina: en front de les pures cronologies, simples acumulacions de dades, esdeveniments i dates, s’ha començat a estudiar com evolució d’estructures socials. Suposo que deu ser l’influencia de l’escola dels Annales francesa i dels marxistes britànics.

Sota aquesta mena de plantejaments, la feina de l’historiador es converteix en la cerca de lleis (potser només tendències) que expliquin el perquè les coses van passar d’una determinada manera i no d’una altra. No cal dir que aquesta manera de pensar és filla directa de la idea de progrés heretada de la Il·lustració; iniciada per Turgot i Condorcet, elevada a categoria per Kant i santificada per Hegel.

Sota aquesta mena de pensament tendim a creure que la història no és més que la narració dels fets soferts per la humanitat buscant un futur millor. Amb els seus daltabaixos, és clar. I sense coneixen el final. Serà un happy end?

D’aquesta forma, la història és com una funció matemàtica, continua i derivable en l’interval ]0,∞[, sense que sapiguem gaire bé on està el zero. Una cosa semblant a això:

Fins aquí, res a dir. Com a economista sé que hi ha models economètrics que intenten explicar (i predir, quina presumpció!) aquestes fluctuacions en l’evolució temporal de l’economia. Perquè no hauria de ser possible de fer el mateix amb el conjunt de la realitat social? Però el problema es presenta amb la fragmentació de la realitat i en l’accés a les fonts.

Quan el que fas és història de les idees, i és igual que siguin estètiques, filosòfiques, ètiques, científiques o matemàtiques, amb el que et trobes és amb documents (llibres i articles, fonamentalment) que et van explicant l’estat de la qüestió en cada moment històric. Però, la producció de documents no és homogènia al llarg del temps i, mentre hi ha períodes en els que no trobes gairebé res, en d’altres te’n dones compte que hi ha una gran quantitat de producció sobre el tema que estàs estudiant.

Si considerem la mateixa corba d’abans, podríem col·locar sobre ella unes creus blaves que senyalarien les obres trobades sobre el tema i que cal analitzar per a fer-ne una història.

La primera pregunta que se’ns planteja és: Hi són totes? Me n’he deixat alguna de rellevant? Impossible saber la resposta. Per molta bibliografia que t’hagis empassat, mai podràs saber si, en algun recòndit lloc del món, a algú se li va acudir pensar alguna cosa important sobre el tema i immortalitzar-la en negre sobre blanc, deixant-la, a continuació, en un calaix o publicant-la en un periòdic local de curtíssima tirada i que gairebé ningú es va llegir en el seu moment.

I en aquest sentit, és important dir que el fet de que no ho llegís gairebé ningú no és cap garantia que no ho hagués llegit aquell autor, considerat avui en dia com un geni, que vint anys després va publicar una obra fonamental sobre el tema. I que si li traguéssim el pols a aquella cosa desconeguda, resultaria que el “gran autor” passaria a ser com una mena de plagista. I, en aquest terreny, només fa falta recordar l’agra disputa que van tenir els senyors Newton i Leibniz sobre qui dels dos havia estat el primer en utilitzar el càlcul diferencial. Probablement va ser Newton, però irrefutablement el seu llibre es va publicar després del de Leibniz.

Però, tot i ser aquesta una de les preocupacions més importants, no és l’única. Si la salvem, suposant, per exemple, que tenim tots els documents rellevants per al tema, encara ens trobem amb d’altres problemes que poden fer la nostra anàlisi impossible. La distribució cronològica dels documents és irregular: mentre hi ha períodes dels que tenim abundant documentació, n’hi ha d’altres que semblen deserts. Els períodes senyalats en verd son prolífics, mentre els períodes grocs sembla com si ningú es preocupés pel tema.

Aquest fet, amb el que sempre t’hi trobes, provoca dues menes de problemes; qualsevol dels dos autènticament terrorífic. El primer tipus de problema és escollir què és rellevant en els períodes d’alta producció. Escollir és, en la majoria dels cassos, fer un judici de valor: aquesta obra és més interessant que aquest altre per… Vés a saber quins motius pots adduir al respecte! La major part de cops, s’escull la que va més bé per a donar suport a la teoria que l’historiador té al cap. O no?

Amb aquesta elecció resolem els problemes que ens plantegen els períodes verds. Però els períodes grocs, ens provoquen un altre mena de problema: cóm explicar l’evolució de les idees durant aquest període. Una primera solució és dir que ningú se’n va preocupar i que l’estat de la qüestió assolit en el precedent període verd, va ser suficient per a transitar fins el següent. No sé si és lògic assumir aquesta postura, però l’alternativa no és pas millor: recórrer a criteris plausibles, suposar el que es devia dir sense saber-ho del cert, imaginar per on devien anar els trets només perquè sembla normal que fos així.

M’han vingut al cap tots aquests problemes metodològics de la Història pensant en la famosa (per als matemàtics) conferència d’habilitació que va llegir Bernard Riemann l’any 1854 a la Universitat de Goettingen, titulada: Sobre els fonaments de la geometria. El tema va ser escollit per Gauss, amb gran dol per part de Riemann, que només estava interessat en la teoria de nombres i no en la geometria. Però, obedient, com bon alemany, va fer una conferència que probablement només va entendre el propi Gauss que ja tenia a la vora de vuitanta anys aleshores.

Tant és així, que el text, al contrari del que era habitual en aquella universitat, no es va publicar fins l’any 1868, quan ja feia dos anys que Riemann era mort! I perquè? No ho se, però com a hipótesi es podria dir que el 1868 va arribar Fleix Klein a Göttingen i ell si que va saber veure l’originalitat del treball de Riemann i el va fer publicar. Us imagineu què hauria pogut passar si Klein l’hagués reescrit i publicat amb el seu nom?

Al menys puc dir una cosa: tinc bastant clars tots els paranys en els que puc caure mentre faig el meu treball històric. Com a mínim, és un bon principi.