Comença un any nou. Com sempre faig quan vull pensar, m’assec a taula amb un full blanc i la ploma. No suporto els bolis, no serveixen per a pensar, son massa prosaics. També es pot pensar amb llapis, però si disposes d’una bona ploma… La meva ja té més de vint-i-cinc anys; me la van regalar els companys quan vaig plegar d’una empresa en la que havia estat treballant força temps, una de les  meves primeres feines. He establert amb ella una mena de relació que va més enllà de la purament instrumental. Sempre he preferit, quan s’ha espatllat, arreglar-la que comprar-me’n una de nova. Em passa el mateix amb la cartera. Odio les impersonals Samsonites i no sóc capaç de separar-me de la meva vella cartera de pell, que ja ha passat pel sabater unes quantes vegades per a ser recosida.

Tampoc em serveix per a pensar l’ordinador. Els que tenen la meva edat ho entendran perfectament. Per a mi, l’ordinador no deixa de ser una màquina d’escriure sofisticada. I, com a tal, només serveix per vestir, amb més o menys lluentor, el que prèviament has pensat. I els pensaments, deixem-nos estar d’orgues, només són manuscrits. Ara ja gairebé no se’n fan de manuscrits, però jo sempre tinc una estranya sensació de benestar quan trobo vells papers familiars, cartes, postals. La lletra manuscrita és més encisadora que els freds caràcters d’un ordinador o una màquina d’escriure. Sempre associo aquests caràcters amb un document notarial: “A Barcelona, el tant del tant de mil nou-cents tant, davant meu, Fulano de tal, notari de l’il·lustre col·legi de tal, compareix…”. Solemne fred de les proclames!

Mentre penso aquestes ximpleries, he esborronat una cantonada del paper amb dibuixets: Seccions còniques i espirals. Vull fer-me una llista de propòsits per al nou any. O potser de despropòsits. Continuar amb la meva tesi sobre la història de les paral·leles als segles XVI-XVIII, és un propòsit o un despropòsit? I seguir actualitzant el blog? Ferran, perquè tens un blog? Això són coses de gent jove i tu, francament, ja ets cada cop més a la vora del clot. Això em recorda que he de fer el meu testament vital. mai se sap! Ho apunto. Ja tinc un propòsit per al 2009. O potser també és un despropòsit. Molts segurament ho consideraran així, perquè vull afegir una clàusula al document estàndard que circula per molts llocs, expressant la meva voluntat de ser traslladat a un territori on sigui legal el suïcidi assistit per a morir quan i cóm jo desitgi.

Poso a la llista de coses a fer, el blog i la tesi o no? Si ho poso és perquè tinc algun objectiu al respecte. Però, el tinc realment? Són coses que faig, sens dubte. Però tenen res a veure amb mi? És una qüestió estètica: la independència de l’obra i el seu autor. Ho són realment d’independents? Bé, no jo sé; això de pensar només es pot dur fins a certs límits, més enllà dels quals ens quedem sense respostes. Potser sigui millor així: que quedi un fons de misteri no resolt.

Cada minut que passa hi ha més dibuixets al full. Ara ja he agafat tres cantonades. A la de baix he començat a dibuixar arbres; molt senzills: un pal i un núvol al damunt. N’he fet un de molt menut, quasi no es veu que sigui un arbre. No se perquè he recordat aquell test psicotècnic que hem van fer una vegada: hi havia una dotzena de requadres amb punts i línies rectes i corbes. Hem demanaven que completés el dibuix i l’hi posés un títol. Vaig anar fent ximpleries amb els dibuixos i posant-los títol, fins que vaig arribar a un requadre que només tenia un punt al vell mig. Vaig pensar: si li poso qualsevol cosa al voltant, tancant el punt dintre, pensaran que sóc un egocèntric; si el faig servir de centre per un estel, pensaran que sóc massa extravertit. No vaig dibuixar res, vaig deixar el punt tal qual i com a títol li vaig posar: un milió de quilòmetres d’aram vistos de perfil.

Ara ja he començat amb la cantonada del full que em quedava. Només hi poso punts, molts punts. És com si tingués la verola. El full està malalt! I jo només he escrit un propòsit. Aviat no em quedarà espai per a escriure’n més. Els dibuixos de les cantonades s’han anat eixamplant fins a ocupar gairebé tot el full. Que bé que va això de pensar! Ara ja tinc, al menys, un propòsit per al 2009.