Un homme épouvantable entre et se regarde dans la glace.

« – Pourquoi vous regardez-vous au miroir, puisque vous ne pouvez vous y voir qu’avec déplaisir ? » L’homme épouvantable me répond : « – Monsieur, d’après les immortels principes de 89, tous les hommes sont égaux en droits ; donc je possède le droit de me mirer ; avec plaisir ou déplaisir, cela ne regarde que ma conscience. »

Au nom du bon sens, j’avais sans doute raison ; mais, au point de vue de la loi, il n’avait pas tort.

Charles Baudelaire. Le spleen de Paris. XL.

 

Que veia en Max quan es mirava al mirall? Ja no ho sabrem. En Klaus va tornar a l’hospital el dia que marxava de Paris. Havia d’agafar el tren a la Gare de l’Est, se n’anava a Mannheim a veure la família; un viatge de tres hores només. Però va passar primer per la Gare d’Austerlitz, que està al costat mateix de La Salpetrière, i no li va costar ni deu minuts donar-hi una ullada. Li van dir que el vell home havia mort el dia abans. Ja no va haver de tornar a pujar fins a la seva habitació.

Una persona que havia amagat el seu passat durant més de trenta anys; això volia dir que no li agradava el que havia fet. O era només una mesura de precaució per a no ser jutjat? Mentre s’amaga, va escrivint, es mira ell mateix, busca els seus records i els immortalitza en paper. Cerca d’explicar-nos alguna cosa, però, quina? Al costat de les vivències bèl·liques, ens explica els seus greus problemes digestius, les seves estranyes pulsions sexuals, les seves delicades aficions musicals i literàries… Es retrata, es retrata com no ho havia fet mai ningú: com un ésser insensible pels demés, però exquisit en els seus gustos artístics; com un malaltís incorregible capaç de superar les seves greus ferides de guerra; com un depravat sexual amb un tendre amor prohibit. Un cos i un esperit plens de contradiccions.

Però, i això és lo gros, vol fer-nos creure que som com ell. Fins al darrer sospir. No Max! Això no és així! Potser a les nostres vides hi ha claudicacions, petites misèries, coses de les que ens avergonyim d’haver fet. I, és clar, dubtes; molt dubtes. Però nosaltres no érem allà. I no vinguis a dir-nos que si nosaltres hi haguéssim estat…, perquè nosaltres no vam ser-hi. I dels condicionals contra fàctics no se’n poden extreure conclusions vàlides. Lògica pura!

I com ens diu Baudelaire: no és de sentit comú mirar-se la porqueria d’un mateix. Perquè ho feies tu, Max? No era només per exercir el teu dret a la llibertat, volies més: volies justificar-te. I amb la teva justificació, condemnar-nos a tots.

Klaus em va dir que les tres hores del viatge va estar inquiet. Aquell vell l’havia enfrontat amb la part de si mateix que menys li agradava. Amb les vacil·lacions sobre si feia el correcte o no. Però, què és el correcte? Correcte per a qui? No sabia gaire bé què dir-li: jo també he fet coses de les que no n’estic orgullós. Com tothom, suposo. Només li vaig poder recordar allò que ens salva de les rutines diàries: els llibres. Perquè nosaltres, com monsieur Mabeuf, també som llibristes!

Toutes les opinions politiques lui étaient indifférentes, et il les approuvait toutes sans distinguer, pour qu’elles le laissassent tranquille, comme les Grecs appelaient les Furies « les belles, les bonnes, les charmantes », les Euménides. M. Mabeuf avait pour opinion politique d’aimer passionnément les plantes, et surtout les livres. Il possédait comme tout le monde sa terminaison en iste, sans laquelle personne n’aurait pu vivre en ce temps-là, mais il n’était ni royaliste, ni bonapartiste, ni chartiste, ni orléaniste, ni anarchiste ; il était bouquiniste.

Els Miserables. Tom III. Llibre cinquè. Capítol 4.

 

P.S. Només volia explicar una mica perquè he començat a canviar la presentació del bloc. En Max ja no serà, a partir d’ara, una referència obligada (i obligatòria) per aquest bloc. Per aquest motiu he canviat la foto: no més jueus perseguits, si no gent. Gent del carrer. I també he canviat el sots títol: no més Benignes, Benévolas o Euménides, si no les meves filies i fòbies.