En Klaus va anar molt d’hora a l’hospital. Coneixent el nom, l’edat aproximada i la malaltia que patia el pare de l’Eric, no li va ser difícil esbrinar a quina habitació estava. La planta d’oncologia era pràcticament buida a aquella hora; només dues infermeres xerraven darrera del mostrador de l’entrada. En passar pel seu davant va mormolar un Bon jour! discret i “poli” i es va dirigir, decidit, cap a l’habitació.

La porta era mig oberta, no es sentia parlar ningú. Va entrar. Al llit, dormint, xaia un home vell. La seva cara, escurada i arrugada per l’edat, era pàl·lida i plena d’aquelles taques com pigues que tenen moltes persones de la seva edat. No es veia res més, la resta del cos quedava tapat pels llençols. No hi havia ningú més a l’habitació. Apropant-se al llit, va fer uns estossecs, i a continuació, amb veu tènue, va dir:

— Obersturmbannführer Aue?

El vell, va obrir els ulls; poca vida els hi quedava. Girant una mica el cap cap en Klaus, va mormolar:

— Wer sind Sie?

En Klaus no va respondre. Li va passar pel cap de dir-li que era fill del doctor Hohenegg, però no es va atrevir. D’altra banda, li va semblar que el vell havia assentit d’alguna manera a la seva identitat, però no sabia cóm continuar. La situació el tenia fortament encuriosit (no es té l’ocasió cada dia de tenir al davant una persona com en Max), però tampoc volia ser groller; o que ell interpretés com a grolleria les seves preguntes.

La resta de la breu conversa es va desenvolupar en alemany. Klaus va apropar una cadira al costat de la capçalera del llit i s’hi va assentar. Li va dir que tenia interés en conèixer-lo, que havia sentit parlar de les seves activitats durant la Segona Guerra Mundial i que volia saber el perquè de tot allò. En Max li va contestar que no tenia cap interés en recordar-ho; però Klaus no volia fets: els fets ja els sabia; només volia saber perquè. Max li va preguntar per la seva feina i, quan va saber que era un directiu empresarial, li va preguntar:

— Vostè creu que existeix alguna diferència fonamental entre calcular les racions mínimes de subsistència per a la mà d’obra i calcular el nombre mínim de persones amb les que pot funcionar una fàbrica?

Klaus no va contestar. La pregunta era retòrica i Max, amb un fil de veu, va continuar dient que l’organització sempre és un treball d’escollir persones; ara, abans i sempre. Que els que avui critiquen les fórmules d’escollir que va establir el Reich, continuen fent el mateix; només que ara no es fa per criteris racials, si no econòmics. Si en una empresa sobren dues-centes, dues mil persones, se les despatxa i llestos. No és la mateixa condemna?

— Vostè mateix, com a directiu, no ha pres mai una decisió d’acomiadar un bon nombre de persones per millorar la productivitat, per ajustar l’oferta a la demanda o per qualsevol altre deure sagrat del sistema?

— Si, clar. Però no els condemno a la mort!

— I vostè que en sap de les seves vides per assegurar-ho?

En Max va continuar dient-li que no hi havia diferència entre el que ell havia fet durant la guerra i després d’ella. Dirigir una fàbrica era el mateix que dirigir, o formar part de la direcció, d’un estat. l’única diferència podria residir en el sentit transcendent que té l’estat, perquè, com algú va dir, l’existència de l’Estat és l’arribada de Déu al món. Klaus va pensar que aquell vell era increïble: amb noranta anys i un peu a l’altre barri encara era capaç de citar Hegel.

Klaus no tenia gaire ganes de continuar la conversa; n’intuïa la resta: que si el Volk s’havia fet càrrec del seu futur, que si els dirigents només eren els intèrprets de la voluntat del Volk, que si la moral de l’esclau s’havia acabat imposant, etcètera. Es va aixecar dient que no tenia gaire més temps, que havia estat un plaer i totes les coses que es diuen en aquests casos. Max va treure la mà de sota el llençol per estrènyer-li la seva. Era una mà ossuda i plena de taques fosques, com la cara. Al braç portava la via per on li devien injectar la morfina, encara que ara no estava connectada a cap degotador.

En Klaus em va explicar que, en sortir de La Salpetrière, estava una mica inquiet. Va decidir anar caminant fins a la Biblioteca, però, per evitar el Quai d’Austerlitz, un dels més lletjos de Paris, va anar en direcció contrària pel Boulevard de l ‘Hôpital fins a la rue Jeanne d’Arc i anar a trobar la Biblioteca per la rue Tolbiac. La passejada no era més de mitja hora; era setembre i, encara que no feia sol, tampoc plovia i el temps, a Paris, era agradable. Mentre caminava, pensava. Perquè acabava resultant tan captivador aquell vell? Era, o al menys havia estat, un home culte. Podia tenir alguna raó en el que deia? La realitat era que precisament en aquells moments estaven discutint a l’empresa la possibilitat de tancar una de les factories menys rendibles, en la que hi treballaven unes dues-centes cinquanta persones. Ell mateix havia estat fent els càlculs econòmics de costos i beneficis. I el cert era que no coneixia cap d’aquelles persones: la factoria era a Itàlia i no hi havia posat mai els peus.

Va entrar en un cafè al costat de Notre Dame de la Gare. Continuava rumiant. Va mullar el croissant, cruixent i calent, en el cafè amb llet, mentre buscava les seves justificacions. L’acomiadament d’aquells italians salvaria la resta de llocs de treball de l’empresa, que eren milers. D’altra banda, el cert era que l’estalvi que significava la clausura de l’establiment no arribava a ser ni el vint per cent dels beneficis totals de l’empresa del darrer exercici. Era lògic el que feien?

— Això no és per pensar-ho davant d’un croissant. Massa proustià! — es va dir.

Continuarà