Vaig conèixer en Klaus fa més de vint-i-cinc anys. Jo treballava a la filial espanyola d’una empresa química alemanya i ell era un dels directius a la central de Ludwigshafen, la ciutat més lletja que mai he vist. Ell no hi vivia a Ludwigshafen, vivia a l’altre costat del riu, a Mannheim, que és una ciutat molt més bonica. Jo no hi vaig treballar gaire temps a la companyia, potser un parell d’anys, però amb en Klaus vam establir una relació que anava més enllà de lo professional i encara seguim mantenint una relació d’amistat. Amistat molt allunyada (ell, ara, viu a Berlín i jo no hi he anat mai), però que seguim cultivant amb trucades i emails.

Ens va unir, sobre tot, la nostra passió comuna per la literatura francesa. Encara que entre nosaltres dos ens parlem en anglès, perquè el costum de les reunions de la feina així ho va imposar, tots dos parlem i llegim prou bé el francès. Un d’aquells anys que jo encara treballava a la companyia, es va fer, per aquestes dates nadalenques, una convenció internacional de l’empresa a Paris. En Klaus i jo vam aprofitar una tarda que teníem lliure per anar-nos a buscar la Maison Gorbeau. Després de passejar-nos per tot el Boulevard de l’Hôpital buscant el número 50-52, vam arribar a la conclusió que la Maison Gorbeau devia ser en algun lloc indeterminat en el que ara és el conjunt de pavellons i jardins del complexe hospitalari de La Pitié-Salpetrière. Paris ha canviat molt des d’aquell 1823, quan Jean Valjean es va refugiar a la Maison Gorbeau després de rescatar a la petita Cosette.

Voilà bien des années déjà que l’auteur de ce livre, forcé, à regret, de parler de lui, est absent de Paris. Depuis qu’il l’a quitté, Paris s’est transformé. Une ville nouvelle a surgi qui lui est en quelque sorte inconnue. Il n’a pas besoin de dire qu’il aime Paris ; Paris est la ville natale de son esprit. Par suite des démolitions et des reconstructions, le Paris de sa jeunesse, ce Paris qu’il a religieusement emporté dans sa mémoire, est à cette heure un Paris d’autrefois. Qu’on lui permette de parler de ce Paris-là comme s’il existait encore.

Els miserables. Tom II, Llibre cinquè, Capítol 1.

Nosaltres també estimàvem, i estimem, Paris. Amb en Klaus ens hi hem trobat allà altres vegades, no tantes com a tots dos ens hagués agradat, per resseguir itineraris literaris: Flaubert i Proust sorgeixen a cada cantonada. I, cóm no?, Victor Hugo.

En Klaus em va trucar fa uns mesos. Havia tornat a Paris; ell sol, sense família ni amics. Ell té el carnet recherche de la Biblioteca Nacional de França i pot accedir a les sales del rez-de-jardin de les noves instal·lacions de la BNF, molt a la vora de l’hospital La Pitié-Salpetrière. Segons em va dir, les sales del rez-de-jardin són un lloc admirable: et conviden a estudiar encara que no en tinguis ganes. L’única pega que tenen és que has de passar un munt de controls de seguretat per sortir a fumar una cigarreta. En Klaus i jo encara seguim amb el vici, encara que ens ho posin cada cop més difícil.

Aprofitant que era per allà a la vora, va tornar a donar un tomb per la Place d’Italie i els carrers que queden tancats entre els boulevards des Gobelins, Saint Marcel i de l’Hôpital, recordant la passejada que vam fer junts fa més de vint-i-cinc anys.

En passar per davant de l’entrada de l’hospital es va trobar amb l’Eric. L’Eric era un company de feina nostre en aquella època, treballava a la filial francesa i com que el seu anglès no era gaire bo, parlàvem entre nosaltres tres en francès. A mi no em queia gaire simpàtic: era un francès del nord (em sembla que de Boulogne-sur-Mer) que s’havia tornat més parisenc que els propis parisencs, antipàtics de mena. A més, he de reconèixer que em provocava certa gelosia; en Klaus li tenia un afecte especial que jo no entenia gaire i que potser era fruit, simplement, de poder practicar l’idioma.

L’Eric, segons em va dir en Klaus, tenia el seu pare ingressat i estava en estat terminal. Mentre eren parlant sortia de l’hospital el germà bessó de l’Eric. Eren com dues gotes d’aigua. Van estar parlant força estona: dels temps passats a la companyia i del pare moribund que ja tenia a la vora de noranta anys. La curiositat d’en Klaus es va disparar quan li van explicar que feia unes setmanes que s’havien assabentat que el seu pare no era francès, si no alemany. I que el seu veritable nom era Maximilien. En Klaus, no volia ser tafaner, però no se’n va estar de preguntar-los algunes coses sobre el pare. Va resultar que son pare havia estat director d’una fàbrica tèxtil a Calais. Ja feia molts anys que s’havia jubilat, però fins fa pocs anys encara hi anava de tant en tant perquè coneixia molt bé el negoci i sempre els hi donava un cop de mà amb les seves idees. La mare havia mort ja feia uns quants anys, deu o dotze pel que van dir, i el pare havia vingut a viure a Paris per estar més a la vora dels seus fills. Fins feia uns mesos havia estat vivint en un petit apartament de lloguer a la Rue de Ponthieu. Amb la seva jubilació i els seus estalvis s’ho podia permetre i així estava al centre de la ciutat on podia sortir a passejar enmig de la gent. Ara ja estava molt malament, el càncer li estava destrossant el fetge, però estava molt bé de cap quan les dosis, cada cop més altes, de morfina no el deixaven inconscient.

Quan m’ho explicava, en Klaus estava entusiasmat. Combien de choses on pourrait ècrire avec ça!. La seva intenció era anar a veure el pare moribund. En definitiva, el seu passeig literari havia arribat a un final inesperat. Buscant els fantasmes del segle XIX, se n’havia trobat un altre del segle XX.

El dia següent, en Klaus, es va armar de valor i es va presentar a l’hospital a primera hora del matí amb la intenció de xerrar amb aquell fantasma que havia sorgit de la imaginació de Jonathan Littell. Però això ja és una altra història per a un proper post.

Continuarà.