Ara que arriba un nou any, he decidit que enlloc de desitjar felicitat a companys i familiars, és preferible donar-los algunes receptes per a superar un any que, en tots els aspectes, serà crític. La crisi, que en aquesta ocasió va molt més enllà de lo purament econòmic, ens està capficant a tots i caldrà que ens esforcem tots plegats per a no caure en la més pueril de les depressions o per a que no se’ns disparin les neurosis fins a nivells intolerables.

Aquest receptari és purament indicatiu i només recomanable per a persones amb un cert sentit de la distància en els quefers de la vida moderna. Si sou excessivament apassionats i sensibles, serà millor que us deixeu endur pels instints; en definitiva és el que ja feu habitualment i si ho repetiu de forma reiterada és perquè us agrada i, aleshores, no hi ha perquè canviar mètodes que ja han estat degudament contrastats. Si, per l’altra banda, sou uns quasi autistes, que ignoreu la realitat que us envolta, molt millor per a vosaltres! Les meves receptes no us faran cap servei perquè el que pretenen és precisament això: allunyar-nos tan com sigui possible d’una realitat que, en quasi tots els seus aspectes, serà força negativa.

Ací va, doncs el receptari:

Recepta 1: Mantenir la calma. Ens passaran coses inimaginables fa uns mesos. Totes dolentes, per descomptat. Cal, doncs, ser-ne conscient i no deixar-se endur pels nervis. Una dosi adequada de Prozac o d’Orfidal pot ser, fins i tot, recomanable; però no n’abuseu. Jo més aviat recomanaria la lectura: busqueu aquell totxo de llibre que sempre us hauria fet il·lusió de llegir i poseu-s’hi. Penso en L’educació sentimental, en Guerra i Pau, en La muntanya màgica, en la Recerca del temps perdut o en La historia universal de la infamia. En aquest aspecte, és important que no us fiqueu a llegir autors excessivament apassionats. La poesia, tota, queda naturalment exclosa. En la novel·la heu de preferir Flaubert a Victor Hugo, Tolstoi a Dostoievski, Mann a Goethe, Proust a Balzac i Borges a Pérez Galdós.

Recepta 2: Pensar en la situació dels altres (coneguts, amics, parents …). Poden succeir dues coses: que els vagi pitjor que a nosaltres o que els vagi molt millor. Si es dona el primer cas, no us deixeu endur per sentiments solidaris ni res semblant; penseu només en els efectes catàrtics que té el veure que algú encara està pitjor que tu. Això si, sigueu educats: no els hi esbombeu a la cara a la primera frase de la conversa. I, sobre tot, feu veure que us identifiqueu amb els seus problemes (encara que no us importin un rave). Un “Noi! Si que ho sento!” dit a temps és la millor mostra d’una complicitat que dista molt de ser-ho; ans el contrari: internament heu de pensar “Pobre paio! D’aquesta no se’n surt!”. Si, al contrari, es dona el segon cas i us fixeu en algú que li va bé, sempre, sempre!, heu de pensar que és perquè és un malfactor: potser un paio que ha aconseguit una obscura re-qualificació d’uns terrenys que va heretar del seu avi o un empresari que belluga el diner negre com jo remeno les llenties quan en faig. Cal estar convençut de que si a algú li van bé les coses és perquè té alguna cosa per amagar; d’aquesta forma aconseguim que la nostra autoestima no se’n vagi en orris. Pobres, si; però honrats!

Recepta 3: Treballar molt. “Molt”, en aquest context, vol dir moltes hores i no te res a veure amb l’eficàcia d’aquest treball. Totes les hores que dediquis a la feina, és temps que no penses en l’estat del teu compte corrent o en com t’ho faràs per a pagar el proper rebut de la hipoteca. Si tens la sort de tenir una feina per la que et paguen (poc, naturalment), això estarà molt ben vist pels teus caps i directius i evitaràs formar part del proper ERE que, segurament, ja deuen estar dissenyant. Si no tens una feina remunerada, ni et molestis en buscar-la; tampoc la trobaries. Millor que intentis sobreviure amb el que et paguen de l’atur i, si tampoc tens aquest avantatge, fes servir l’enginy: petites estafes, demanar diners al metro, fer d’estàtua a les Rambles,… Ja hem dit que el verdaderament important no és treballar, sinó dedicar-li moltes hores al que facis, sigui el que sigui. Si, sense feina remunerada ni atur, tens la sort de tenir un raconet d’estalvi per a temps dolents, és el moment de fer-lo servir: controla les teves despeses, amb molt poc es pot viure decentment, i busca’t una activitat que t’absorbeixi. No havies somniat mai en ser jugador de basquet professional, o professor universitari, o manyà? Doncs ara és el moment! Si hi dediques tot el teu temps, amb esforç i passió, segur que pots aconseguir el que t’havies proposat i mai havies mogut ni un dit per a aconseguir-ho.

Recepta 4: Dormir bé. És important llevar-se cada dia amb la sensació d’estar profundament descansat i això és impossible si t’estàs despertant cada dos per tres o tenint malsons constants. També cal tenir en compte (com abans) que mentre dorms no penses en la teva desesperada situació. Si no dorms bé, com a la recepta 1, pots recórrer a la química sempre que no n’abusis. De totes formes, el millor és buscar sistemes alternatius. Si tens parella, convé pensar a tenir una mica de sexe abans de posar-se a dormir. No cal consumar l’acte cada dia, però s’ha de reconèixer que uns amanyacs abans de dormir son força relaxants i van bé per a un son continuat. Si no tens parella, només et queden dues opcions: o buscar-ne una diferent per cada nit, cosa que és una feinada (veure recepta 3) o donar-te al vici (perquè li diuen vici a les coses plaents?) solitari. En el primer cas hauràs matat dues aus amb el mateix tret (feina i son); en el segon cas, tot i que no és el mateix, podràs anar subsistint, però convindria que et plantegis amb serietat tenir alguna relació sexual amb d’altres: ja sabeu allò de “follant es coneix gent”. No he entrat en d’altres pràctiques sexuals menys estàndards perquè considero que no serveixen per a la finalitat que aquí proposo que és, simplement, dormir. En qualsevol cas, si sou partidaris del sexe en grup, del sado-masoquisme, de la necrofília o d’altres d’aquestes pràctiques menys estàndards, podeu considerar-ho com una feina i tornar a la recepta 3 (veient-la des d’un altre punt de vista).

Recepta 5: Explotar els hobbies. Si després de la lectura, de dormir profundament, de treballar moltes hores i de tenir força sexe, encara et queda temps lliure, segurament vol dir que no has seguit al peu de la lletra les receptes anteriors (revisa-les, si-us-plau). Si, després de revisar-les, encara afirmes que et queda temps lliure: ets un fenomen! Aprofites massa el temps, convé que posis el fre. I quina millor forma de posar-lo que aprofitant el temps que et queda per a les aficions. Segur que algun cop has pensat a pintar l’apartament o en altres formes de bricolatge; potser t’agrada el teatre o la dansa; fins i tot pots tenir passió per les miniatures. Doncs explota-ho! Comprar una ampolla buida de vidre transparent i un kit desmuntable d’un vaixell del segle XVII, no serà un gran dispendi; i tu saps la d’hores que t’hi podràs entretenir! Considera, no obstant, que no és recomanable per a persones amb Parkinson. Per a escollir l’entreteniment sempre cal tenir en compte les teves habilitats: com més allunyat estigui l’objectiu de les teves habilitats, més temps hi hauràs d’esmerçar. Però també és probable que, en no assolir un resultat mínimament acceptable, et posis dels nervis. Per tant, recomanació important: cal trobar un equilibri entre habilitat i objectiu. Equilibri difícil, perquè al mateix temps que un repte ha de ser assolible. És clar que no pretenem que l’objectiu final s’exposi al Louvre, però el que seria molt frustrant seria que algú, al passar per casa teva, et digues “Què fa aquesta albergínia dins d’aquesta ampolla?”.

Recepta 6: Cuidar les amistats. Ja hem explicat (recepta 2) cóm les comparacions interpersonals poden servir per a afirmar l’autoestima. Però també convé tenir un nucli de coneguts i amics amb els que poder perdre el temps parlant de banalitats. És important que no s’abordin temes de la vida quotidiana: això sempre condueix a la depressió. Els temes més recomanats, en aquests casos, són: a) la programació de la tele, sobre tot, espais com Gran Hermano, Aqui hay tomate i d’altres d’aquesta índole (pel que fa al cas, és indiferent que els hagueu vist o no), b) la influència de la Crítica de la Raó Pura en l’obra de Deleuze (també és indiferent haver llegit Kant i Deleuze, o no), c) el futbol i d’altres esports (ara es porta molt l’automobilisme i el tenis, però les modes canvien tot sovint), d) la gastronomia i, sobre tot, els vins (sempre heu de deixar anar un comentari del tipus: “El preu de L’Ermita no es justifica per la seva qualitat”), e) els viatges també acostumen a ser una font inesgotable d’anècdotes sense cap mena d’interés (el lleó que van veure, a mil quilòmetres, a Tanzania o les senyores de moral distreta que corrien pel malecón de La Habana) i f) (només per a homes d’una certa edat) la mili. Naturalment que en aquestes converses està totalment prohibit parlar d’economia, ni la situació general ni la particular (i patètica) de cadascú.

Totes aquestes receptes, com els manaments, es resumeixen en dues màximes fonamentals: PRIMERA: estima’t a tu mateix perquè ningú ho farà millor que tu i SEGONA: estima als demés només en la mesura que això no signifiqui perdre les teves identitats.

 

MOLT BONA CRISI 2009 A TOTS ELS MEUS LECTORS!!!!!!!