Aprofitant que havia de ser a Madrid un parell de dies per qüestions de feina, he estat els dies de pont fent turisme per la Meseta. M’agrada el país i el paisatge; una mica menys el paisanatge. Però tot va en el mateix paquet; i també cal dir que els amfitrions han estat amb mi força atents.

lasvegasPoso algunes fotos de coses que m’han cridat l’atenció i que m’han semblat boniques. I que m’han quedat bé, es clar, perquè lo meu amb la càmera de fotos deu ser una incompatibilitat congènita. Ja veureu que quasi tot va de romànic. El fet de ser ateu no em desqualifica com crític i admirador del art d’èpoques en que el ser ateu era simplement inimaginable. Tampoc vull dir amb això que en sigui algú qualificat per a parlar-ne; però des de sempre que he sentit una forta atracció per l’imaginari romànic: els éssers mitològics, els dibuixos esquemàtics, les posicions de les estàtues i les pintures … Que me’n dieu d’aquest centaure disparant una fletxa cap el darrera? Qui el perseguia? Quina simbologia hi ha amagada en aquesta imatge tan críptica?

sanestebanI l’intent permanent de desafiar la gravetat, d’elevar-se cap el cel, amb uns mitjans paupèrrims. Sembla mentida que, després de vuit-cents anys, encara estiguin dretes unes torres que es van fer amb el desconeixement propi d’una era obscura, quan s’havien esvaït la major part de les ciències i les tècniques grecoromanes. El cel de Castella té un color especial: no se si deu ser perquè l’absència de muntanyes et permet veure la totalitat de la volta celeste o perquè l’aire està menys contaminat, però el blau del cel és més intens, més colpidor. No és estrany que volessin apropar-s’hi. Sobre tot si, a més, hi afegim els significats transcendentals que li atribuïen al cel: el paradís, la casa dels esperits, el temple de la bondat… En aquesta foto no s’aprecia gens, perquè era ben núvol quan la vaig fer; em sembla que estava plovisquejant fins i tot. Però, tot i pluja, encara es veu la tonalitat blavosa del cel.

alcazarI els castells? Imaginar cóm vivien, com tot allò devia ser ple de fang i de porqueria; cóm devien ser els mercats que es feien a les seves portes o al seus peus, plens d’olors i de mosques atretes pel menjar que s’hi venia. I la foscor, sobre tot la foscor; a la que ja no estem acostumats. Com que només em d’estirar el dit per a que s’encengui la llum, no som capaços d’imaginar cóm devien ser les nits amb espelmes o a la llum de la Lluna.

pedraza

La bellesa del paisatge i dels seus elements arquitectònics, no ens ha de deixar caure en un romanticisme mal entès: eren èpoques fosques que hem superat, en les que la major part de la gent sobrevivia malament; amb gana, malalties, injustícies i patiments. I, a sobre, encara havien de sofrir les arbitrarietats del poder civil i eclesiàstic. Per això, en un moment que algú, més avesat que jo en l’art romànic, em va dir que alguna d’aquelles esglésies havia estat edificada pel poble, no vaig poder estar-me de preguntar, com un acte reflex amb una mica de mala baba:

Que pasa? Acaso las catedrales las edificaron los obispos?

 

Perquè el que mai puc deixar de pensar quan veig tot això, és la quantitat de patiment que, segurament, hi va haver en la seva construcció. Quants morts, quants esguerrats, quantes vídues i orfes va costar el que, ara, contemplem amb un cert orgull. I, enteneu-me, no li vull restar mèrit artístic; que, indubtablement, el te. Però potser també valdria la pena retre algun tribut als qui s’hi van deixar la pell i no sortiran mai als llibres d’història.