Estan a punt de celebrar el trentè aniversari de la Constitució. No seré jo qui em sumi a les festes previstes. I, enteneu-me, no perquè no sigui defensor del constitucionalisme, si no perquè no puc entendre que una llei, qualsevol llei, acabi convertint-se en un gàbia de la que resulta impossible escapar.

Ja no vaig ser gens entusiasta quan es va votar. De fet, és l’ùnica vegada que em vaig sumar als abstencionistes. El tema de monarquia-repùblica em resultava força difícil de digerir. Després amb els anys m’havia anat semblant que tampoc era tan dolent: si la corona no es ficava en política … Fins que, darrerament, la senyora Sofia va començar a ventilar idees una mica ràncies i el senyor Juan Carlos va estar incordiant el president del govern sobre el tema Lukoil. Convindria que algú els hi deixés clar a aquests senyors que el preu per no passar per les urnes és estar-se calladets.

D’altra banda, tenia l’excusa perfecte per no anar a votar: no estava a Barcelona. Me’n havia anat unes setmanes a Formentera buscant la tranquil·litat d’un aïllament convenient, encara que no gaire sovint, per a pensar i fer una pila de coses a les que, altrament, no hi prestes atenció. Quan vaig tornar a Barcelona vaig adonar-me que la dosi de tranquil·litat havia estat excessiva. L’únic turista de l’illa era jo; bé, i els quatre hippies que es movien com mòmies per La Mola. Jo no, jo m’estava a l’únic hotel que hi havia oberta l’illa, a la platja d’Es Pujols i, a més, n’era l’únic client. Per això ser segur que jo era l’únic forà que hi havia per aquells indrets. Sense poder llogar un cotxe (odio les motos, malgrat que mon pare i ma filla en són/eren entusiastes partidaris), fent-se fosc a les cinc de la tarda, els pocs bars que hi havia aleshores a Es Pujols tots tancats; vaig dedicar-me a la lectura. Des d’aleshores sempre que rellegeixo un tros de l’Éducation sentimentale, recordo el soroll de les onades d’aquells dies. Jo tenia vint-i-tres anys i molt pocs diners; allò estava molt bé de preu per a la meva butxaca.

Però deixem els meus records, no sigui que m’acabi passant el mateix que a Proust amb el seu coi de magdalena: parlàvem dels trenta anys de constitució i de cóm aquesta s’ha convertit en una cotilla que no ens deixa créixer. Els nord-americans, que d’aquestes coses de constitucions cal reconèixer que en saben més que nosaltres, tenen una constitució des de fa 121 anys. El We, the people es va aprovar el 1787, i l’han esmenat en 27 ocasions. És a dir, han fet una esmena cada quatre anys i mig de mitjana. Clar que les esmenes no han estat regulars en el temps: només quatre anys després d’aprovar-la, el 1791, ja van aprovar deu esmenes d’una sola vegada, mentre que la darrera que han fet és de 1992, fa setze anys. És normal: els temps canvien i cal adaptar les normes a les noves idees i anhels de la gent.

Nosaltres devem ser diferents. En sabem tant que ja la vam fer eterna al primer cop, com les lleis divines que els bisbes no paren d’invocar. I dit sigui de pas, algú pot entendre que el Vaticà, com a estat sobirà i membre de l’ONU, s’oposi a que s’aprovi una proposició de despenalització universal de l’homosexualitat?

Jo no crec, doncs que hi hagi res a celebrar. Més aviat diria que es motiu per entristir-se, el comprovar que no em tingut ni la imaginació ni la sensibilitat suficients, per a incorporar a la nostra norma fonamental moltes de les coses que, essent normals al carrer, continuen creant problemes de convivència inimaginables a països del nostre entorn més proper. I voldria referir-me a dos aspectes en concret, encara que, si furguem, segur que en podríem trobar d’altres.

Perquè ha de continuar havent-hi una menció específica a la Iglesia Católica en la nostra llei de lleis? És una clara agressió als qui, com jo, som profundament descreguts. I això, per no parlar de les altres confessions; però ja s’ho faran ells, si volen.

L’altre va de sexisme: Només es diu la paraula “mujer” en dues ocasions a la constitució. Una d’elles es per expressar la preferència de l’home sobre la dóna en la successió al tro. Com que no és un tema que m’afecti, com a quasi tothom, doncs, m’és ben bé igual; encara que no deixo de reconèixer que te un cert regust carlí, allunyat de les formes de pensar d’avui en dia. En general, els legisladors van ser prudents i quan es referien al conjunt de la població ho feien amb termes neutres com “todos”, “los ciudadanos”, “los españoles” … No voldria donar-li idees a la senyora Aído, però segur que ja deu haver pensat en convertir-ho en “todos/as”, “los/as ciudadanos/as” i “los/as españoles/as”. Jo no crec que això tingui importància. Si que en te, en canvi, l’altre cop que es cita la paraula “mujer”: és a l’article 32.1: El hombre y la mujer tienen derecho a contraer matrimonio con plena igualdad jurídica. És clar que no diu “entre ells”, però dona peu suficient per a que els membres del Tribunal Constitucional declarin inconstitucional una llei de fa pocs anys sobre el matrimoni.

Segurament, molts pensareu que en quins detalls m’he anat a fixar, havent-hi temes més importants com l’autodeterminació i altres aspectes de l’estat de les autonomies. Però, com que a mi moltes d’aquestes discussions em semblen anacròniques en un món com el nostre tan globalitzat, només m’he volgut referir a alguns aspectes que afecten als drets fonamentals dels ciutadans, de tots el ciutadans. I si voleu fer propostes en aquest sentit més nacionalista, ja teniu els vostres blogs (inclús us deixaré que les poseu com a comentaris en aquest), Jo només us puc prometre que les llegiré amb molt de gust.