Segueixo la meva croada particular: Cal que els ateus ens organitzem i sortim del armari. Les darreres declaracions delirants de monseñor? Cañizares ho exigeixen! Pensant-ho bé, potser tingui raó en dir que la nostra societat està malalta: ell mateix en seria el símptoma més evident!

Però el que no pot continuar succeint és que les religions tinguin les seves plataformes d’expressió que els permeten sortir als medis de comunicació de tant en tant (avui és la reunió de la conferència episcopal i demà serà la visita de mossèn Benet Setze), mentre que nosaltres, els ateus, no hi sortim mai perquè no tenim cap organització ni celebrem “litúrgies” com les seves. Necessitem més que mai les nostres plataformes d’expressió vinculades a organitzacions permanents i estables. Us heu donat compte de que la pregunta sobre si quedaran ateus dins de cinquanta anys, és cada cop més normal? Fa trenta anys, quan jo era jove, la pregunta habitual era la inversa: quedaran religiosos dins de cinquanta anys?

Ahir, EL PAIS, es feia ressò de la campanya, promocionada per en Richard Dawkins, de publicitat atea en els autobusos de Londres. Poso la foto del autobús perquè és més britànica que la que ja havia posat en un post anterior: aquest és un autobús de dos pisos, comme il faut!

He estat pensant en el tema del agnosticisme. En l’article de EL PAIS, ben documentat, manca una referencia a un altre llibre recent sobre el tema: “El alma del ateísmo” d’André Comte-Sponville. Fa una reflexió interessant sobre el tema: Tan el que diu que sap que déu existeix com el que diu el contrari, no és ni religiós ni ateu, respectivament; és simplement imbecil. No es pot saber allò que no es pot demostrar i, en aquest sentit, tots som agnòstics, ateus i creients. Al menys, els que no creiem en déu (o creuen en ell) de forma responsable i conseqüent. Perquè “creure” no és “saber”.

Hi ha un altre matís que Comte-Sponville no diu, però val la pena reflexionar sobre ell. Molts dels que reivindiquen el seu agnosticisme, ho fan amb l’argument de que la pregunta sobre l’existència de déu és un sense sentit. Si acceptem aquest plantejament, caldrà que ens preguntem perquè és un sense sentit. I, aleshores, veurem que la manca de sentit en una expressió com “déu existeix” (o la seva inversa, tan se val) procedeix del fet de que el seu subjecte manca de referencia.

Bertrand Russell, profunditzant en els conceptes saussurians de sentit i referencia, reflexionava sobre la proposició “L’actual rei de França és calb”. Indubtablement, és una proposició sense sentit; una proposició a la que no se li pot assignar valor de veritat o de falsedat. I el motiu és evident: el seu subjecte no te referencia: no existeix cap “actual rei de França”. Així mateix, doncs, els qui afirmen que la proposició “déu existeix” (o “déu no existeix”) no te sentit, estan dient que déu no te referencia (o sigui, que no existeix). Lo qual és, si no una contradicció, al menys, un paralogisme.

Potser d’alguna manera estaria d’acord amb algun dels comentaris que es van fer al meu post anterior: un agnòstic no és més que un ateu mal informat.