L’altre dia vaig estar al Liceu veient Le Nozze di Figaro de Mozart. No en penso fer cap comentari perquè ja se’n ha encarregat el bloc de In Fernem Land de fer-ho i no hi podria afegir gaires coses més. Només dir que jo no vaig trobar que l’orquestra sonés tan en sordina com diu en Ximo: potser podria haver estat més brillant (cosa que la música de Mozart requereix, naturalment), però en línies generals a mi em va semblar prou correcte.

Al sortir del espectacle i mentre pujava Rambles amunt se’m va acudir pensar quina mena de relacions devien tenir Mozart i Beaumarchais. L’ópera de Mozart, estrenada el 1786, està basada (és gairebé una còpia) en La folle journée ou Le marriage de Figaro, una obra de teatre de Beaumarchais que s’havia estrenat dos anys abans a la Comèdie Française, però que havia estat publicada el 1778. El llibret de l’òpera és de Lorenzo da Ponte, el llibretista de les obres més conegudes de Mozart per als escenaris.

Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais (1732-1799) és un personatge secundari del Segle de les Llums, però que és força interessant perquè reuneix en ell moltes de les característiques dels pensadors del seu temps. Va ser inventor d’un mecanisme de rellotgeria que s’ha fet servir fins que van arribar els rellotges digitals, va ser empresari d’èxit i després es va arruïnar, va ser també funcionari de la corona i per això va ser empresonat a Viena acusat d’espionatge. Les seves relacions amb la Revolució Francesa van ser contradictòries: en primera instància va ser escollit per a formar part de la Comuna de Paris, però anys després, durant el Terror, va ser empresonat per desafecte. En fi … podríem seguir-ne parlant, però amb aquests trets és suficient per a fer-se una idea de l’home.

El que volia destacar d’ell, però, és que va ser l’inventor, descobridor o dieu-li com voleu, del que avui coneixem com Propietat Intel·lectual. Ella va ser el fundador de la Societat d’Autors de França i va aconseguir que l’Assemblea Nacional de França aprovés una llei, el 1790, en la que es reconeixien els drets d’autor, tan patrimonials com morals, de les obres fetes pels artistes. Com deia algun contemporani seu, ell va aconseguir que l’escriptor passés de ser un apassionat o un mendicant (depenen del seu mecenes) a ser un industrial gestor del seu patrimoni. Victor Hugo ja no treballarà de la mateixa manera que ho va fer Voltaire.

I en això anava pensant mentre caminava per les Rambles: Li devien pagar royalties en Mozart i en Da Ponte a Beaumarchais? Es van continuar pagant royalties fins setanta anys després de la mort de Beaumarchais als seus hereus cada cop que es representava l’òpera? Cal tenir en compte que aquesta òpera ha tingut una popularitat molt més alta que la obra de teatre original i, no en tinc estadístiques, però segur que ha estat molt més representada.

Potser convingui pensar una mica en aquestes coses ara que tenim tan en qüestió tot aquests temes del canon i de les fortunes que es paguen pels drets cinematogràfics d’algunes novel·les més aviat mediocres, i que no vull citar per a no ferir sensibilitats. De la mateixa forma que no crec que Mozart-Da Ponte li paguessin res a Beaumarchais, tampoc crec que Verdi li pagués res a Victor Hugo o a Alexandre Dumas, ni Benjamin Britten als hereus de Thomas Mann, per posar casos més actuals.

Què estem fent, doncs, amb els drets d’autor? No ho sé ben bé. D’una banda és evident que cal reconèixer l’autoria de les idees: Mozart, Verdi o Britten no se’n van amagar mai d’explicar d’on sortia la seva inspiració. Però d’altra banda estem afavorint un sistema de recaptació que afavoreix els artistes més ben comercialitzats i no els més originals, com hauria de ser. I, molt probablement, aquests artistes més originals estarien encantats de que es versionesin obres seves encara que no cobressin res per aquestes versions.

Hi ha alguna cosa podrida a Dinamarca, companys.

Quan vaig arribar a Plaça Catalunya, després d’haver-me cruspit un pepito de vedella al Viena, encara li donava voltes al tema. Si els drets d’autor són una institució històrica (ja hem vist que tenen uns dos-cents anys com a màxim), potser també cal anar pensant com els modifiquem. Perquè jo no estic gens content de que el canon que em cobren quan compro cd’s, ordenadors i altres suports, se l’emporti Alejandro Sanz en la seva major part.