S’estan acabant els barbers. Cada cop que es jubila un d’aquests il·lustres professionals, apareix en el mateix local una botiga de roba o una taverna. Des de que es va jubilar el barber al que acostumava a anar, ja deu fer més de cinc anys, he estat donant voltes, cada cop més lluny de casa, per a trobar-ne un. He tingut la mala fortuna de que també s’han jubilat i han tancat la barberia. I ara ja he de caminar més de vint minuts per a arribar-hi.

Ja se que també s’obren perruqueries new age i modernes, però es que jo m’estimo més la barberia tradicional. Aquella mena de local on només entrar ja notes els olors del cold cream, de la colònia i de la loció d’afaitar. On tenen a la tauleta els diaris esportius i uns quants exemplars endarrerits del Interviú. De fet, tant se’m en dona que siguin endarrerits; per a mi sempre son nous. I m’agrada el soroll, click click, click, de les tisores tallant el cabell mentre el pentina. I, potser el que més m’agrada és la senyal que tenen a fora, amb les franges vermelles, blaves i blanques en diagonal: sempre m’ha semblat com una declaració de republicanisme, no se perquè.

Quan has estat anys anant al mateix barber, s’estableixen certes complicitats. El barber ja sap que no t’agrada el futbol i no te’n parla per més que se’n mori de ganes. I tu li preguntes per les seves filles, perquè saps que és el que més l’interessa en aquest món. A vegades, però, no estàs sol: estàs esperant mentre afaiten a un altre, o n’hi han d’altres esperant; aleshores es poden encetar xerrades dels temes més diversos, inclòs el futbol. És l’ocasió ideal per a assabentar-se dels mulladers del barri, perquè, no se com, però els barbers sempre estan al cap del carrer de la vida i miracles de tots els botiguers i de molts del veïns.

I no és per a menys: quan estàs mitja hora o tres quarts assegut en aquelles butaques, totes plenes de palanques per pujar-te, baixar-te o acotxar-te, parles sense parar; potser massa i tot, a vegades, sense donar-te’n compte. I, el barber, amb la seva bata blanca ben polida, escolta i memoritza; totes les converses li serveixen per a encetar-ne de noves amb altres clients. A la barberia on vaig anar tants anys, eren dos barbers, germans. Primer es va jubilar el que era més silenciós; va continuar el més xerraire, però només un parell d’anys. Sempre em deien que hi anés més sovint, que portava la barba i el coll molt malament. A vegades penso que si hi hagués anat més sovint, haurien trigat més en jubilar-se.

La setmana passada vaig anar a un altra barberia. Em temo que el barber també es jubilarà aviat; al menys per l’edat ho sembla. Què hi farem? Mentre hi sigui … És la que em queda més a la vora de casa. Com que no hi havia estat mai la conversa va ser tímida de bon començament: el temps i aquests llocs comuns dels que no ens sabem estar quan estàs molt proper a un altra persona. No se com vam començar a parlar de restaurants i al cap de poca estona ens havíem adonat que érem nascuts al mateix barri de Barcelona. I van començar a brotar els records d’un barri que va canviar radicalment quan van tancar el Born i se’l van endur a Mercabarna, allà pels anys 70’s. Els jocs de la canalla per les Balses de Sant Pere, la llenya que guardàvem per a les fogueres de Sant Joan en un magatzem rònec del Pou de la Figuereta (carrer que ja no existeix), les guerres amb pistoles de ganxos de cortina (per treure’s un ull, com deia ma mare quan me l’enxampava) i els carros fets amb rodes de coixinets per a fer carreres. Altres temps.

Quan va acabar, em va fer el mateix comentari que m’han fets tots els barbers sempre: Si tingués igual de pel al cap que a la barba … I jo li vaig contestar la mateixa ximpleria que dic sempre: Ès que jo no soc calb, només tinc els pels desorientats: surten a on no han de sortir.