Diuen que la història sempre es repeteix. No ho tinc jo gaire clar; però de ser cert, caldria afegir a continuació, que el que passa com una tragèdia, es repeteix com una comèdia. O potser encara pitjor, com un sainet.

Fa mesos, ja vaig comentar l’estupidesa, amnèsia o menyspreu interessat de la realitat, que significava celebrar el segon centenari del Dos de Maig. Avui he llegit que la pel·lícula Sangre de Mayo, del nostre oscaritzat Garci, ha recaptat 700.000 euros, des de la seva estrena a començaments de setembre. No està gens malament, sobre tot si tenim en compte que el senyor Garci ja va dir, en estrenar-se, que no havia disposat d’un pressupost suficient, que només era la meitat del que havia costat Alatriste, i altres comentaris d’aquesta mena que ja em van fer suposar que el producte era un bodrio monumental. No l’he anat a veure, és clar.

Tot i les protestes d’en Garci, el film els hi ha costat als madrilenys uns 17 milions d’euros, que van sortir de les arques de la Comunidad governada per l’inefable Espe. No m’estranya que estigui a la grenya amb quí ha de presidir CajaMadrid: segur que necessita diners i vol col·locar al front de l’entitat algun amiguet que faci la vista grossa. I així es podrà continuar gastant els diners en protegir a comentaristes de la COPE, amics seus, com en Garci. Això si, de diners per a les Universitats, res de res. Què és això de promocionar la cultura i la recerca? I si les Universitats no poden pagar la nòmina, doncs que s’espavilin, que la Comunidad no pot estar malbaratant els diners en ganduls que no surten del despatx i que, a més, segurament que són rojos.

La Comunidad i l’Ajuntament de Madrid estan endeutats fins a les celles i la senyora es gasta 17 milions en un projecte del que l’única finalitat era enaltir el garrulisme i l’obcecació d’una pila d’exaltats que, conduits pel clergat i la noblesa, ens van conduir a Ferran VII. És cert que Barcelona també es va endeutar fins a límits exagerats per les Olimpíades del 1992. Jo també estava acollonit en aquella època, tot i que setze anys després les coses han millorat de forma substancial, encara que no sabria si el preu que n’hem pagat els barcelonins val la pena. Però és que aquells senyors s’han endeutat només per presentar la candidatura! El deute per càpita de l’ajuntament de Madrid és quatre vegades el de Barcelona.

I a més del disbarat que significa gastar-se aquesta pila de diners en una pel·lícula, van anar acumulant disbarats successius. Quan l’estrena estava prevista pel maig, lògic perquè era l’aniversari, no es va estrenar fins setembre; el dia de l’estrena volien posar una catifa vermella des de Sol fins a Callao per a que la presidenta podés desfilar des d’el seu despatx fins el cinema amb tots els ciutadans de Madrid aplaudint-la; i el impresentable del Garci dient que no havia tingut prou diners.

Però la incultura del nostre país és antològica; què hi farem? Fa uns dies també vaig sentir una presentadora de TV parlant d’el quadre de Goya “Los fusilamientos del 2 de Mayo”. Senyora: el títol del quadre és “Los fusilamientos de la montaña de Príncipe Pío” i, en tot cas, si li vol posar data, els afusellaments van ser el dia 3, no el 2 !

I el que no acabo d’entendre és com pot ser que alcalde i presidenta siguin escollits amb tanta majoria de vots. Els agrada que els estafin als madrilenys? O potser és allò de la repetició de la història: Vivan las caenas!