Des d’el any 1991 ençà i coincidint aproximadament en les dates que s’atorguen els premis Nobel, es reparteixen també els premis Ig Nobel. La cerimònia es celebrava els primers anys al MIT (Massachusets Institute of Technology) de Boston, però les autoritats acadèmiques d’aquesta institució no he veien amb gaires bons ulls i es va traslladar anys després a la veïna Universitat de Harvard. La cerimònia d’entrega d’aquest any va tenir lloc el passat 2 d’octubre al Sanders Theatre, l’auditori més gran de Harvard.

Els premis els concedeix la revista Improbable Research, que com a subtítol es diu: La recerca que fa RIURE a la gent i després PENSAR. Però primer, riure. La cerimònia no te res a veure amb la estirada gala de Oslo. Tot el contrari, l’ambient és força distés; tan és així que ja s’ha establert com a costum que el públic llenci avions de paper a l’escenari on es troben els guardonats (que han de pagar-se el viatge i l’estança de la seva butxaca). És clar que els guardonats tenen tot el dret a tornar els avions al públic: l’organització del certamen ja te previstos uns camàlics que van recollint els aparells sinistrats.

Els guardonats tenen un temps de un minut i mig per agrair el premi i els que no hi poden anar poden enviar un escrit per a que sigui llegit en el seu nom. El temps és inflexible, de tal forma que un cop transcorregut el minut i mig surt una nena de vuit anys que repeteix de forma reiterada i amb veu atiplada: “Acabi ja! Això és molt avorrit”, “Acabi ja! Això és molt avorrit”

Els premis d’aquest any han estat, com sempre d’allò més divers. Premi de la Pau a Suïssa per reconèixer la dignitat de les plantes, Premi de Nutrició a un italià que ha modificat electrònicament el só d’una patata fregida al mastegar-la (se suposa que per a que sigui més agradable menjar-la), Premi D’Arqueologia a uns brasilers pel seu estudi dels efectes devastadors del “armadillo” sobre els jaciments arqueològics, Premi de Medecina a uns americans per demostrar els millors efectes terapèutics de les medecines més cares (independentment de la seva composició), Premi de Química a uns nordamericans per demostrar els efectes espermicides de la Coca-Cola, Premi de Ciències Cognitives a uns japos per demostrar que els llimacs poden resoldre puzzles, etc.

.

Com que no hi entenc gaire de totes aquestes especialitats, només les resenyo perquè poden tenir cert interés. Als enllaços que trovareu a [la pàgina web dels premis 2008] podeu veure els articles de referència. El que m’ha interessat de forma especial, és clar, ha estat el Premi d’Economia. L’han concedit a un equip d’investigació de l’Universitat de New Mexico a Albuquerque, dirigit per Geoffrey Miller, per un article que porta per títol “Efectes del cicle ovulatori en les propines de les ballarines d’streap tease: Una evidència econòmica del estrogen humà?”

No me’n he pogut estar d’anar-lo a buscar. Aquí en teniu l’abstract:

Per veure si l’estrògen és realment “perdut” durant l’evolució humana (com els investigadors afirmen sovint), es van examinar els efectes del cicle ovulatori sobre els ingressos per propines de les ballarines professionals de streep tease que treballen en clubs per a “cavallers”. Divuit ballarines deixen constància dels seus períodes menstruals, canvis de treball, ingressos i propines durant 60 dies per al seu estudi, en un lloc web. Un model mixt d’anàlisi de 296 torns de treball (que representen al voltant de 5300 danses) van mostrar una interacció entre la fase del cicle hormonal i l’ús de mètodes anticonceptius. Normalment, les participants guanyaven al voltant de 335 dòlars per torn de 5 hores durant la fase estrogénica, 260 dòlars per torn durant la fase lútia, i 185 dòlars per torn durant la menstruació. Per contra, les participants que utilitzen píndoles anticonceptives no van mostrar aquest pic de guanys en la primera fase. Aquests resultats constitueixen la primera evidència econòmica directa de l’existència i importància del estrògen a les femelles humanes contemporànies, en un món laboral real. Aquests resultats tenen clares implicacions per l’evolució humana, la sexualitat, i l’economia.

Donats aquests resultats, i comptant que la fase estrogenica dura 9 dies, la lútia 15 dies i la menstrual 4 (total 28), està claríssim que les ballarines tenen un comportament econòmic poc eficient: els hi sortiria molt més a compte treballar un parell d’hores més quan estan en fase estrogénica i fer vacances a la fase menstrual. Aleshores va ser quan vaig veure que els guardonats eren de la Facultat de Psicologia i el seu anàlisi no era econòmic, sinó psicològic.

Què deuen tenir les senyores per a resultar més atractives uns dies que altres?