M’agrada visitar els cementiris quan sóc de viatge. Sobre tot, els de les ciutats. Sembla com si en la forma d’enterrar els avantpassats, es resumís el caràcter d’una ciutat. I més que en la forma d’enterrar-los, potser en la forma en que es troben les tombes que ja tenen uns quants anys.

La tomba de Julio Cortázar, al cementiri de Montparnasse de Paris, sempre és plena de papers o bitllets de metro amb el dibuix del clàssic joc infantil de la xarranca. No és l’única tomba mítica del cementiri: també està sempre plena de cigarretes la tomba de Serge Gainsbourg, com plenes de flors estan la de Baudelaire i la de Sartre i Simone de Beauvoir. A la tomba que no hi havia res quan jo hi vaig ser, era la de Laplace: hauria estat bé que algú hi hagués deixat uns quants astres o algun teorema (jo hi vaig deixar una còpia d’un treball que havia fet uns mesos abans sobre la seva demostració de 1795 del teorema fonamental d l’àlgebra).

No obstant, i tornant a Cortázar, he de confessar que a mi em va agradar molt més “El Libro de Manuel” que “Rayuela”. Potser era massa petit quan es va publicar “Rayuela”, mentre que estava en plena joventut quan ho va ser la primera. No són Manuel i Rocamadour una fotocòpia l’un de l’altre?

Als anys setantes tots érem una mica conspiradors. Al menys, el cercle d’amistats en el que jo em movia, ho era. No tenia cap mèrit; amb el franquisme no hi havia gaires alternatives: ho conspiraves o eres del règim. És natural, doncs, que les novel·les (i, sobre tot els contes) de Cortázar ens servissin de font d’inspiració per a les nostres reunions. Jo em vaig estar comprant discs de jazz durant uns anys, tot i que no en sóc cap aficionat. Encara ronden vinils per casa d’intèrprets i autors com Dizzy Gillespie, Dave Brubeck o Earl Hynes. Perquè, clar, posats a comprar (i a ser més progre que ningú), no ens fixaríem en el jazz més “trillat” de Sachmo, Duke Ellington o Ray Charles. No! Calia tenir a casa aquella cosa rara que no tenia ningú.

Per això, sempre he associat el jazz, amb una habitació desordenada, en la que hi havia més gent que cadires, plena de fum perquè la teníem tancada i tots fumàvem com carreters, brandy o whisky de mala qualitat, converses entrecreuades i acusacions de revisionisme. El club de la serp de Cortàzar, vaja! No se si nosaltres convertíem en realitat el món de Cortázar, o Cortázar convertia en novel·la la nostra realitat.

He pensat totes aquestes coses després de veure l’espectacle que ofereixen uns quants dies al Teatre Romea: La Maga i el Club de la Serpiente. A l’escenari, set instrumentistes (trombó, trompeta, saxo tenor, saxo baríton, piano, contrabaix i bateria), una cantant, un narrador i La Maga. L’acció, només succintament descrita: un dissabte a la nit a un apartament del barri de Saint Germain. Els protagonistes: una desena de (pseudo) intel·lectuals. Posen discs i parlen de la vida. I fum, molt de fum.

Amb l’excusa de la reunió, la banda ens va desgranant peces del més clàssic jazz, del jazz que van començar a descobrir els blancs dels anys quarantes, quan gent blanca com Dave Brubeck, Paul Desmond, Gerry Mulligan o Chet Baker s’el van començar a fer seu. I ens fan un repàs d’algunes de les peces clàssiques de Big Bill Broonzy, de Coleman Hawkins, de Bix Beiderbeke i (perquè no? perquè ser elitistes?) de Duke Ellington i de Louis Amstrong. Tot gent nascuda al tombar del segle XX i que estaven en la seva plenitud creativa als anys quarantes.

La banda sona bé; la conducció del espectacle pel narrador i per La Maga inspirada en Cortázar (un gran amant del jazz), ens embolcalla en un món rememoratiu de mil formes subtils; les cançons són suggerents (com ho han de ser); i, malgrat tot, no em sento atrapat. Sembla com si necessités que tot això, que es desenvolupa davant meu en un teatre gran, sigui un espectacle per estar-hi a tocar dels músics. Penso en una sala com els malaguanyats Zeleste del carrer Platería o La Cova del Drac del carrer Tuset. El públic hauria de poder fumar: el fum de màquina no és el mateix. I xerrar: el jazz no es pot escoltar com qui escolta Bach, Vivaldi o Mahler: no som en una església.

Malgrat tot: A mi también me gusta que me acaricien el cabello! O, millor dit, m’agradava; que ara, de pel, ja gairebé no m’en queda.