Tanqueu el ulls una estona i imagineu-vos quatre grans urnes de metacrilat. Damunt de cada una d’elles una pantalla de TV. I, per sobre, dominant-ho tot, un gran monitor en blanc i negre.

Dins de la primera urna, a la dreta, hi ha un senyor vestit amb un traje bo, un Armani o un Zegna, corbata de ratlles de colors vius, i la sempiterna samsonite a la ma dreta. No para de mirar-se el rellotge: és un home atrafegat. A la pantalla que te damunt seu, es veu una foto de Wall Street.

A la segona urna hi ha un altre home més bru. Porta una xilaba de color cru i es toca el cap amb un barret egipci. Calça babutxes orientals. No es mou gaire, però te l’imaginaries donant tombs sobre si mateix com aquells monjos grecs. En el seu monitor una foto de la piràmide de Keops.

A la quarta urna, la de més a l’esquerra, un noiet en calçotets. És com un anunci de Calvin Klein: se li noten les hores de gimnàs. Està menjant de forma displicent un gelat, a estones el xupa amb delit. A sobre seu, una foto d’una posta de sol a les Fidji.

A l’altra urna, un senyor més gros. Te els cabells blancs i porta un bastó de fusta a les mans. Vesteix una bata blanca, com de metge o de carnisser. Per sota de la bata se li veuen els camals d’uns pantalons verd ampolla. Està cantant una melodia amb ressons wagnerians; i ho fa molt bé. Al seu TV, la foto d’una vall muntanyenca, potser del Pirineu.

Al gran monitor superior, en blanc i negre, una sèrie de plans superposats: un primer pla del cantant, una altre d’un senyor amb barba que li dona la rèplica al cant i les valls muntanyenques, sempre les valls.

Ara, obriu els ulls i mireu la foto. Era això el que imaginàveu?

Què és això? em preguntareu. Doncs un pròleg de Terra Baixa d’Àngel Guimerà inventat per a la òpera Tiefland, que fan aquests dies al Liceu. El metge (o potser carnisser?) és en Manelic, el càndid pastor protagonista. Es nota per que és el que te més paper i perquè porta el bastó de fusta. No em pregunteu res més perquè no tinc cap resposta. Al contrari, si s’us acudeix algun significat a l’escena, us prego que me l’expliqueu, perquè jo, no vaig entendre res. Dec ser dur de mollera.

Foto per Antoni Bofill ©, visible a la web del Liceu.