Mirin, si vostès volen un model per a predir la taxa d’atur en els propers anys, ara els hi dic: L’atur en els propers anys serà el que el senyor Greenspan vulgui, més o menys una petita desviació aleatòria pel fet de que el senyor Greenspan encara no és Déu.

Paul Krugman  (quan Alan Greenspan era President de la Reserva Federal), probablement a començaments del segle XXI.

Cito de memòria; no recordo ni on ho vaig llegir. Però em va fer pensar: Cóm és possible que el responsable de l’emissió de diner, pugui decidir la taxa d’atur?

Els qui decideixen els premis Nobel sempre son molt cauts en l’entrega d’un premi com el d’economia que, vulguis o no, sempre te certes connotacions polítiques. Per això, normalment, l’acaben donant a investigadors teòrics. A gent que no es mullen el cul, per entendre’ns. A gent que diuen: “el món és així, i jo l’únic que he fet és un model matemàtic que l’explica; i no em preguntin com m’agradaria que fos el món, perquè això ja no és economia”.

Només en contades ocasions, els de la fundació han entregat premis “militants”. Recentment recordo els cassos d’Amartya Sen i de Joseph Stiglitz (aquest darrer compartit amb altres dos economistes). Aquest cop, també s’han curat en salut i l’entreguen “per la seva anàlisi dels patrons del comerç i la localització de l’activitat econòmica”. Anàlisi que el senyor Krugman va fer i publicar a finals dels anys setanta o començaments dels vuitanta; o sigui, que tenen gairebé trenta anys.

Amb això, no vull restar mèrits investigadors al senyor Krugman, que sens dubte els te. Només vull fer palès que si la seva obra ha estat coneguda en els darrers temps, ha estat pel seu treball de divulgador i crític polític a les pàgines del New York Times (i en moltes ocasions, traduït al castellà, a El País). El senyor Krugman és un neokeynesià, i això ja no està de moda. O no ho estava fins fa uns pocs dies, millor dit.

Ara que tot el sistema financer se’n ha anat a pastar fang gràcies, entre altres coses, a l’afició des-reguladora dels neocons, ara, tornem a mirar endarrere i reconèixer que l’estat no és el problema sinó la solució. Potser volen els senyors de l’Acadèmia donar-li un calbot als neocons? Em fa l’efecte que sí. Tindrà això algun efecte? Doncs suposo que també: podria ser que molts americans es fixin en els articles del senyor Krugman i el proper novembre votin en conseqüència. No crec que aquest premi li faci cap be a la campanya del senyor McCain.

I, per acabar, un altra cosa: el senyor Krugman és un blogger molt actiu. Vegeu sinó el seu bloc (The Conscience of a Liberal) al NYT, en el que cada dia hi escriu tres o quatre entrades breus, concises i precises; a vegades amb to irònic, a vegades excessivament “professorals”, però sempre interessants.

Les meves felicitacions, senyor Krugman!