AVIS: NO ÉS ODONTOLOGIA !!!

Dilluns a la tarda i dimarts, tot el dia, vaig tancar-me amb un bon grup de gent per a reflexionar sobre l’infinit. De totes formes, cal dir que de metafísica, només la justa. Ens interessàvem per l’infinit matemàtic. Les primeres sessions del congrés, de caràcter més filosòfic, s’havien dut a terme a Donosti i aquestes dues darreres sessions a Barcelona van ser consagrades quasi totalment a les matemàtiques.

La sessió de dilluns a la tarda va ser dirigida per el professor Joseph Dauben de la City University of New York i va tenir lloc al Palau del Baró Quadres (Diagonal amb Rosselló) seu actual de la Casa Àsia. Ja coneixia el magnífic edifici de Puig i Cadafalch perquè l’havia visitat quan era Museu de la Música, però des de que havia tancat com a museu no hi havia tornat a anar. En aquest marc tan especial i amb l’assistència d’una trentena de persones, quatre professors xinesos, ens van parlar d’alguns aspectes concrets del desenvolupament de la matemàtica a Xina. Dues coses em van semblar interessants. La primera va ser una comparació entre els mètodes emprats per Arquimedes i per Liu Hui per a resoldre la longitud de la circumferència (en definitiva, per a obtenir el valor de Π). La segona va ser la utilització d’uns manuscrits matemàtics de Marx (dels que jo en desconeixia l’existència) com a excusa per a introduir l’Anàlisi No-Estandard a una Xina en plena Revolució Cultural i a on qualsevol desviació del pensament oficial podia ser altament perillosa.

També vaig descobrir un altra cosa: què és més fàcil entendre a un nord-americà d’Arizona, New Mexico o Texas, que a un xinés parlant anglès. Particularment en un dels casos, vam tenir sort que es limitava a llegir les transparències i, només llegint, vam poder seguir el fil de la seva argumentació.

El professor Dauben va cloure l’acte de dilluns defensant la tesi de la universalitat de les matemàtiques, basant-se en que els desenvolupaments assolits en aquest camp per dues civilitzacions aïllades (la grega i la xinesa), eren, en lo fonamental, idèntics. No se jo si es pot extreure aquesta conclusió amb només dues ocurrències; el meu esperit empíric en demanaria més.

Dimarts al matí, a la Facultat de Filosofia, es van fer tres conferències més: José Ferreirós ens va parlar de la problemàtica inherent als conjunts arbitraris i la seva relació amb les hipòtesi del continu; Ignasi Jané sobre la natura dels conjunts, criticant la perspectiva de Quine i defensant els dos principis generadors de Cantor; i Kai Hauser ens va exposar una comparació entre les idees de conjunt a Cantor i els conceptes de limit (περας) i d’il·limitat (απειρων) al Philebus de Plató.

A la tarda, i en el saló Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb una mica més de participació (potser érem una cinquantena) van tenir lloc els plats forts. Solomon Feferman (que ja deu tenir vuitanta anys, però una ment molt clara) va plantejar, des d’una perspectiva que si no era constructivista s’hi assemblava molt, el seu escepticisme sobre el Problema del Continu. Per ell, el problema resideix en que no tenim una clara conceptualització del continu i, en aquestes condicions, es fa difícil qualsevol aproximació al tema que sigui compartida per tota la comunitat matemàtica. Encara que a la taula semblava haver-hi certa complicitat en afirmar que la cardinalitat del continu es aleph-sub-dos. John Steel ens va parlar del Relativisme Generic i ens va mostrar les dues vies d’investigació que estan seguint a l’Universitat de Berkeley, una de les quals em va semblar força interessant perquè permetia desenvolupar una teoria matemàtica del multivers basant-se en un model numerable i transitiu de ZFC.

La cloenda, la van dur a terme Jorge Wagensberg (CosmoCaixa) i Víctor Gómez Pin (UAB). Wagensberg no va estar gaire brillant: he llegit algun dels seus llibres divulgatius i són força més interessants que l’anodina xerrada que ens va fer sobre l’aparició dels nombres a la vida quotidiana. Gómez Pin es va limitar a fer una síntesi dels temes tractats al congrés.

Ja eren quarts de deu de la nit quan una persona del públic (d’una certa edat) va confessar que era “de lletres” i que la seva intuïció de l’infinit era molt clara, que era déu on residia l’infinit. Jo vaig aixecar-me i vaig marxar. No vaig ser l’únic. Pobre cloenda per a un certamen d’alt nivell que no ha tingut cap ressò mediàtic.

I una mica de xafarderia: segons em van dir les males llengües, les sessions del congrés es van dur a terme a Donosti i a Barcelona perquè algun del congressistes nord-americans d’avançada edat havia dit que només vindria si li pagaven el viatge en primera classe. Com que cap universitat tenia pressupost per a tal despesa, van decidir compartir-ho entre varies universitats amb el resultat de la doble seu del congrés, clar.