Ja he comentat algun cop que tinc el Teatre Joventut de l’Hospitalet a tocar de casa. Dissabte hi vaig anar a veure El Llibertí d’Eric-Emmanuel Schmitt dirigit pel Joan Lluís Bozzo i interpretat per Ramon Madaula i Montse Guallar en els papers principals.

L’obra és una comèdia basada en dos anècdotes, l’una certa i l’altra falsa, de la vida de Diderot, l’enciclopedista francès. Ja havia vist, fa anys, el film que, amb el mateix títol, va passar sense pena ni glòria per les cartelleres del nostre país. El film és molt més picant que l’obra de teatre, malgrat que el guionista és el propi autor, però suposo que el cinema permet moltes més llicències que el teatre, en el que t’has de concentrar en uns pocs personatges i limitar l’acció en l’espai. Teniu aquí alguns vídeos divertits del film:

Els sabres

El quadro

La moral del matrimoni

L’eunuc

L’orgue de porcs

 L’anècdota certa, al menys relativament, és que una pintora d’origen polonès, Anna Dorothea Terbusch (nascuda Lisiewski), va fer un retrat del senyor Diderot despullat. Dic que és relativament certa perquè, malgrat que aquest quadre sembla definitivament perdut, encara en resta un gravat que és va fer a partir d’una còpia en esmalt del retrat original i en aquest gravat, el senyor Diderot no és totalment nu: sembla que porti un tul que li cobreix el tors. Vegeu-lo aquí i jutgeu vosaltres mateixos. Probablement el quadre va existir, perquè és mencionat en el programa del Saló de Pintura de 1765 i, de fet, Lisiewski va estar vivint a Paris entre 1765 i 1768. I si no fos cert, que importa? Potser convé que quedi cert misteri en la història, per a poder-la convertir en novel·la.

L’altra anècdota, definitivament falsa, és que Diderot va escriure l’article dedicat a la Moral de l’Encyclopèdie. L’article “Moral”, que ocupa les pàgines 699 a 702 del desè volum de l’Encyclopedie, porta la signatura D.J. i és ben conegut que aquesta signatura era la que identificava Louis de Jaucourt qui, malgrat no ser massa conegut, va ser l’autor de gairebé la meitat dels articles dels deu darrers volums de l’Encyclopèdie. Una feinada que li va portar tots els anys en que la publicació va ser prohibida (de 1757 a 1765) però que va permetre publicar els últims deu volums en un sol any mentre que pels set primers s’havien trigat sis anys.

Siguin o no certes les dues anècdotes, el cert és que l’autor, emparant-se també en la vida un pel dissoluta de Diderot, ens condueix pels dubtes i les vacil·lacions, que no eren pocs, d’un dels personatges més atractius del segle XVIII: Denis Diderot, interpretat per en Madaula. La Guallar, ja es pot imaginar, interpreta a la Lisiewski (convertida a la obra en Madame Therbouche).

Un dels personatges que vaig trobar a faltar (a la pel·lícula tampoc és gaire ben tractat) és el Barò d’Holbach. L’amistat que unia a Diderot amb d’Holbach va ser molt forta, sobre tot després de la deserció de d’Alembert en la direcció del treball enciclopèdic. D’Holbach, que era immensament ric, no solament li procurava a Diderot un refugi (el seu castell de Granbal, als afores de Paris, avui desaparegut) per a que pogués escriure amb tranquil·litat, sinó que també el va ajudar econòmicament i, probablement, va ser el principal inversor en l’edició de l’Encyclopedie, a la que també va col·laborar amb més de tres-cents articles, la majoria dels quals sobre ciència (química, mineralogia, geologia, etc).

Tor això no faria de d’Holbach més que un mecenes i un científic amateur. Però d’Holbach és molt més que això. És el primer filòsof materialista i ateu de la història. Abans que Helvetius, abans que de la Mettrie, ja d’Holbach havia afirmat la no existència de déu. I no solament això, sinó que, a més, havia denunciat les mentides i els enganys de totes les sectes religioses, cristianisme inclòs. La seva actitud és profundament anticlerical i no deixa de passar ocasió per a execrar la religió que considera font de tots els prejudicis i el principal fre per al progrés de la humanitat.

La cultura del nostre Baró devia ser molt extensa. Per fer-se’n una idea només cal repassar els noms del assistents a les seves tertúlies que es desenvolupaven tots els dijous i diumenges al seu palauet de la Rue Royale de Paris: Buffon, Rousseau, d’Alembert, Helvetius, Adam Smith, David Hume, Beccaria, Priestley, Walpole i molts d’altres que seria prolix citar.

Mentre l’actitud de Diderot és la pròpia del intel·lectual, que al mateix temps que investiga va formulant hipòtesi, a vegades contradictòries (molt ben reflexada en l’obra de teatre) d’Holbach és la figura del convençut, del qui parteix d’una certesa per a desenvolupar-ne totes les conseqüències. Malauradament no te el nervi literari de Diderot, qui va corregir molts del seus manuscrits, i les seves obres es fan tedioses de llegir per les seves reiteracions i l’estil feixuc; però cal reconèixer-li la seva voluntat sistèmica. Partint del més absolut i radical materialisme, ens ofereix un sistema de la natura que cobreix tots els camps de la vida humana, des d’el científic fins el moral.

És la mateixa mena de materialisme que podem trobar al Marqués de Sade, amb la diferència que Sade opta per la maldat intrínseca de l’ésser humà, mentre que Diderot i d’Holbach eren totalment roussonians.

Potser per aquest motiu no em va agradar el final de l’obra de teatre: quan ja havia identificat els trets propis de la Juliette sadiana en el personatge de Madame Trebouche, al final acaba resultant una romàntica qualsevol. Quan jo esperava d’ella el personatge malvat, que no es para en consideracions d’ordre moral per a satisfer les seves passions, resulta ser una dóna enamorada, encara que només sigui física o intel·lectualment, del bon Diderot.

De totes maneres, és una obra que convé veure. Al menys si teniu alguna afició pel segle XVIII i per totes les idees alliberadores que es van gestar en aquella època.