Feia temps que no parlava del meu benvolgut? Max. Tota aquesta porqueria de la crisi financera m’hi ha fet pensar. Perquè? Doncs perquè he estat pensant quants Max Aue’s deuen haver estat necessaris per a construir un merder com aquest.

Ara tothom s’escandalitza dels salaris i premis que s’han endut uns quants directius d’entitats financeres per no fer la feina que tots els hi atribuíem: donar confiança i estabilitat al mercat financer. Però tota aquesta gent són com els Goering, Goebbels, Speer, Canaris, … del règim. Per a que tot funcionés de la forma que funcionava, també hi havia d’haver ideòlegs tipus Rosenberg (quasi tots sortits de la Chicago University) i “honrats treballadors” que posaven el seu enginy al servei de la maquinaria tipus Max Aue (aquests podien procedir de qualsevol universitat).

Els Rosenberg d’aquesta història son prou coneguts: són tota aquesta caterva de neocons, que creuen més en el mercat que en déu, encara que diguin el contrari i mostrin les seves dents quan es parla de la teoria de l’evolució o de l’avortament. En realitat, aquestes ensenyades de dents són secundàries; ells tenen ben escollits els seus objectius: augmentar la riquesa dels més rics, perquè així, ens diuen, aquesta riquesa s’expandirà afectant a tot el conjunt de la població. I tots en sortirem beneficiats. El millor del mons possibles i la fi de la història (Fukuyama dixit).

No estic gens segur que al capdavall de tota aquesta moguda els podem demanar responsabilitats ni als directius ni als ideòlegs, com se’ls hi van exigir als Goebbels, Goering, Speer, Rosenberg i demés jerarques del reich. Als procesos de Nuremberg es va anar creant el dret al mateix temps que es destapava la ignomínia del règim nazi. I, ara com ara, no crec que hi hagi ningú disposat a fer una cosa semblant. I si algú ho reivindiques, li sortirien amb allò de la irretroactivitat de les lleis. Perquè el que és clar és que l’immensa majoria d’ells no han fet res il·legal; simplement s’han aprofitat del buit legislatiu (de la desregulació, com en diuen ara; bonic eufemisme!) per anar fent passos endavant en un terreny que cada cop era més fangós.

Però no em volia referir a tota aquesta gent que era a la primera línia. Espero que la societat, si la justícia no pot, els castigui portant-los al més dur dels ostracismes. Encara que tampoc serà tan dur perquè segurament ja tenen un raconet per passar a una jubilació daurada. Potser que tots plegats no siguin ni un centenar de persones.

Els que volia recordar son els “honrats treballadors” que van estar posant llenya al foc. L’enginyer financer que, quan el seu banc estava al límit de crèdit pels dipòsits que tenia, se li va acudir titolitzar les hipoteques per poder continuar donant més crèdit; l’intermediari financer (recordeu el Sherman McCoy de Tom Wolfe? era el 1987: fa més de vint anys!) que col·locava els títols com aquell qui ven automòbils; els analistes que tot ho donaven per bo, no se si mirant cap un altra banda o creient de debò en el creixement il·limitat de l’economia, com si l’infinit fos una variable més del sistema; els avariciosos inversors que somniaven en un futur ple de rendiments sense sortir de casa i sense pensar, segurament, que només el treball és font de riquesa (Marx dixit).

Tots aquests, i segurament d’altres que em descuido, són els Max Aue’s d’avui en dia. Tots bona gent, segurament cultes (amb una llicenciatura sota el braç, vull dir); gent que et pots trobar al teatre o al cinema, amb els qui podries mantenir una conversa intel·lectualment estimulant i agradable (com les que manté en Max amb en Voss); persones amb les que, fins i tot, podries tenir sexe, només caldria un cert atractiu físic per a fer-ho. Ells només han tingut un problema; el mateix que va tenir en Max: estaven en un lloc que els obligava a fer el que van fer. Eren al front del departament X de la divisió Y del banc Z i els seus caps els exigien resultats; calien, doncs, solucions imaginatives, solucions que possibilitessin seguir endavant. Encara que aquest endavant ningú sabés on ens conduïa: era simplement endavant (i qui dies passa … anys empeny).

Només hi ha dues diferències entre en Max i els Max Aue’s d’avui. La primera és que no són responsables d’assassinats ni de genocidis. Només faltaria! Se suposa que el genere humà va aprenent amb el temps. Però jo em pregunto si no són responsables de les importants bosses de pobresa que tenim a les nostres societats i del malestar social que ens aclapara a tots al anar coneixent l’abast d’aquesta crisi mundial.

I la segona diferència, i aquesta és important, és que mentre en Max Aue obrava obligat per lleis positives (injustes, però positives a la fi i a la cap), els Max Aue’s d’avui han obrat només d’acord a les lleis del mercat. Perquè els líders polítics s’han negat a dotar el sistema d’instruments jurídics que limitessin la capacitat d’actuació del seus agents. La cega confiança en el mercat porta a la cega patacada financera.

Em sembla que si jo fos congressista americà, també votaria contra la llei de rescat que proposa el senyor Bush. El senyor Bush és el principal responsable de la manca de regles del joc del món financer; encara que no és l’únic (un centenar de congressistes demòcrates també han votat contra la llei de rescat d’entitats financeres). Si seguíssim l’analogia fins a les darreres conseqüències, hauríem d’assimilar Bush a Hitler. Però jo votaria en contra per raons molt diferents als que ho han fet allà: jo votaria en contra perquè penso que potser valdria la pena que tot se’n anés en orris. Potser, a curt plaç, resultaria més desastrós que el salvament que ens proposen; però, a la llarga, podria significar el millor incentiu per a construir un sistema totalment nou, fet a la mida de les persones i no a la mida de la Nomenklatura. Penseu que només parlem de diners, la part més virtual de l’economia. Les fàbriques, els coneixements, la maquinària, les persones continuen existint (valguin més o valguin menys) i, per tant, la capacitat de continuar de l’economia real segueix intacta.

Si voleu, digueu-me terrorista. Però potser aquest seria el millor castic per als Max Aue’s d’avui: fer-los desaparèixer.