Una de les coses que mes odio dels viatges es la funesta mania de comprar coses desaforadament. D’una banda, perds un temps preciós per anar a veure indrets i llocs que potser no tindràs mai més ocasió de veure al natural. I d’altra, et gastes els diners en xuminades que, moltes vegades, podries haver comprat a Barcelona a millor preu.

De totes formes és un costum inevitable, en el que fins i tot jo mateix hi caic. Sempre acabes trobant aquella cosa estrambòtica que t’acaba fent el pes, per endur-te-la a casa com a record del viatge i que, a vegades, acaba a qualsevol racó acumulant pols. A més, sempre tens aquells compromisos amb familiars i amics, amb els que sembla que, si no els portes res, es com si no haguessis estat de viatge. Tinc un amic que a aquesta mena de regals els anomena pongos; per allò que sempre et preguntes quan t’ho regalen: ¿Dónde lo pongo?. Aquest any, he solucionat tots aquests compromisos a Napa Valley: he portat a tothom una ampolla de vi californià. Aquest regal te un avantatge important: segur que no es quedarà a cap racó acumulant pols. I si visites uns quants cellers, no és difícil trobar un vi més que decent per uns 15 dòlars l’ampolla.

Ara, un cop retornat a casa, he fet recompte de les ximpleries que em vaig comprar durant el viatge. Com que no són gaires, se’n pot fer un inventari exhaustiu ràpidament.

Objecte 1: La típica xapa per a enganxar a la nevera. Hagués preferit que fos metàl·lica, però no en vaig trobar. Les metàl·liques eren molt més grosses i no portaven imant, així que em vaig haver de conformar amb aquesta de plàstic que, en definitiva, ja fa l’efecte desitjat. Preu: 1 dòlar.

 

 

 

Objecte 2: Root Beer. Malgrat el seu nom, no te res a veure amb la cervesa. Segons el meu Concise Collins és (U.S. & Canada) an effervescent drink made from extracts of various roots and herbs. Suposo que deu ser el que en castellà s’anomena zarzaparrilla i que en català (ho he mirat al Miracle) es pot anomenar sarsa, aritja, aritjol, sarsaparrella i matavelles. El nom que millor li escau és el darrer. La beguda, que no havíem tastat fins arribar a casa, és infernal. No se si recordeu l’olor que feia el Linimento del Dr. Sloan; doncs aquest és el gust que te aquesta beguda. Amb aquest antecedent, no es fa estrany que als americans els hi agradi tan la Coca Cola, que és la beguda que va venir a substituir aquest beuratge infame. Preu: 50 centaus. (A un super. Sembla mentida, però es veu que hi ha gent que encara ho beu).

 

 

 

 

 

 

Objecte 3: Miniatura de destral india. Ja ho veieu: una pedra lligada a un pal amb un fil de pell de vedella. La vaig comprar al Museu del Far West de Oklahoma City, on em van assegurar que era “made by indian nation”. L’estat d’Oklahoma es l’estat que te més diversitat d’indis de nordamérica. El motiu d’això no és que estigués més poblat, al contrari, era dels més despoblats. Per això els colonitzadors van anar-hi enviant tots els indis que els molestaven de qualsevol altre lloc del país, amb el resultat final que a Oklahoma hi ha tribus de les que ni tan sols havia sentit el nom abans d’aquest viatge. Aquesta destral, segons em van assegurar, és una rèplica en miniatura de les que feien no recordo quina variant dels apaches. Perquè a més de les tribus també hi ha les subfamílies; en fi, tota una classificació per a fer envermellir Linneus. Una de les coses que em va cridar molt l’atenció és que fan servir això del indian nation amb una facilitat enorme. En un país tan patriòtic com aquell, sembla impossible que la menció de la paraula nation no aixequi ampolles com a casa nostra. Ho vaig comentar amb un indi navajo, molt culte i educat, amb el que vam tenir l’oportunitat de xerrar una estona a New Mexico. Ell va ser el que ens va dir que tot això era d’uns anys ençà; que abans era molt diferent. I que la moda de lo políticament correcte, algun avantatge havia de tenir: ara ja no els deien “puto indi”, sino “nació india”. Malauradament, segons em deia, encara quedaven moltes altres coses per canviar i ell ho sabia be perquè era el director d’uns programes d’integració social per als indis. Preu: 8 dòlars.

Objecte 4: Pedra gravada amb símbols dels indis navajo. Les diferents tribus índies no havien desenvolupat l’escriptura, per això dibuixaven els objectes als que es volien referir. Hi han alguns jaciments precolombins on es poden trobar aquestes simbologies dibuixades per les parets. Una forma que tenen els indis actuals de guanyar-se la vida és venent trossos de pedra del canó en els que graven alguns dels símbols més usuals. Aquesta la vam comprar a Canyon of Chelly (Arizona). Ja veieu la mena de símbols que feien servir: la mà (això em sona d’alguna pintura rupestre de per aquí, encara que aquesta sigui més abstracta), el blat de moro, el cérvol, el cel, la terra, la lluna, el sol, etc. La línia trencada que hi ha a la dreta de tot representa el riu i la de l’esquerra del tot representa el canó. Preu: 15 dòlars.

Objecte 5: El barret texà. De fet, és Made in Guatemala, però és de la coneguda firma Sunbody Hats de Texas (model: Classic Cowboy) que com a divisa te la següent frase: EveryBody needs SunBody SunTime. I tenen raó: les gorres aquí no serveixen per a res, a no ser que duguis els cabells llargs. No és el meu cas, que ja gairebé no me’n queden. I si no portes barret, el clatell es posa que no vull ni explicar. A Oklahoma no se’n veuen tants però a Texas, New Mexico i Arizona el porta gairebé tothom i no se’l treuen quan entren a edificis públics, cosa que no deixa de ser xocant. El porten fins i tot al cotxe quan condueixen i això si que no m’explico com s’ho fan: les vegades que ho vaig intentar jo, l’ala del darrera em xocava amb el reclina caps del seient i aleshores, o em posava menjant-me el volant o el barret s’anava movent a cada frec amb el seient, i així era impossible conduir. Preu: 30 dòlars. (La millor inversió que vaig fer).

I aquí s’acaba la crònica de les meves compres per aquests mons de deu. En total 54,50 dòlars, uns 35 euros, més o menys. Vaig o no vaig ser moderat?

Ah! També volia comprar-me unes enganxines com aquestes que vaig veure en alguns cotxes, però no vaig trobar cap lloc on les venguessin. Ja veieu com s’apropien de les idees!