Victòria (I)

Victòria (II)

Encara amb el somrís a la boca, pensant en la cara que va posar la seva mestra de piano, la Victòria es va tornar a seure al banc que hi havia davant del finestral del jardí. Ara la gent que havia anat entrant al recinte feien rotllanes i parlaven entre ells amb afectació. La Victòria no en feia cap cas, tan per que estava embadalida en els seus pensaments com perquè els grups estaven prou separats d’ella.

Ella no li havia donat cap importància a la negativa de la seva mare; era conscient que havia provat de fer net amb una rapidesa que no era la aconsellada. I, per això, el rebuig de la seva mare no li semblava fora de lloc; tot el contrari, més aviat pensava que no hauria d’haver-ho intentat. Però el cert va ser que la seva mare, a partir d’aquell dia, va començar a tenir lapsus de memòria cada cop més importants. Primer van ser petites ximpleries: no saber on havia deixat les tisores quan estava cosint, oblidar-se del lloc on havia deixat el llibre que llegia, coses d’aquestes. Però, amb el temps, aquests oblits es van convertir en preocupants. I si un dia es descuidava d’apagar el foc a la cuina?

Tan ella com els seus germans ja sabien que aquest seria el procés, però el metge no els havia pogut assegurar ni la velocitat ni la profunditat amb la que es desenvoluparia. Cada demència senil és diferent, els havia dit, i no en sabem prou ni tan sols per a frenar-les. Malgrat el comentari, li va receptar unes pastilles, però per la forma de dir-ho ja es veia que no en tenia gaire confiança en els resultats.

La Victòria recordava aquest fet amb una profunda pena: tot el que havia estat la seva mare estava desapareixent per moments i, aleshores, va ser quan va començar a acceptar que no seria possible retornar a la situació anterior. I també aleshores, les reflexions de la Victòria van començar a anar per camins molt estranys: ¿calia considerar que aquella persona dubitativa i, molts cops, desorientada era la seva mare? Mai les va exterioritzar davant els seus germans ni a casa, ja prou preocupats estaven tots. Però aquest pensament li va seguir rondant pel cap durant molt de temps. Els símptomes es van anar agreujant amb el pas del temps i, en algun moment, ella i els seus germans van comprendre que calia canviar la vida de la Carmina. Dos fets van ser decisius per a prendre aquesta decisió. En primer lloc el deteriorament físic de la seva mare. Tot i que anava quasi tots els dies a dinar a casa de la Victòria i no menjava pas molt malament, anava perdent pes i les seves galtes començaven a ensorrar-se dins de la seva cara, deixant traslluir els ossos facials. D’altra banda, la Victòria va rebre un dia aquella trucada que ho va precipitar tot: la policia tenia la seva mare perquè l’havien trobat desorientada pel carrer i no sabia tornar a casa seva.

El seu germà gran va ser qui, de forma decidida, va imposar la solució: la mare havia d’anar a viure a la residència de la parròquia; a aquella residència per la que el pare i la mare tan havien treballat quan ells eren petits i a la que, sobre tot ell, també havien anat a ajudar de joves. I si convenia enganyar a la Carmina per aconseguir que es traslladés, ja se’n encarregaria ell mateix de fer-ho. El germà mitjà i la Victòria tampoc tenien gaires alternatives. El cert era que la mare havia entrat en un procés de davallada física i psíquica que feia impossible la seva vida independent; la que sempre havia tingut i, sobre tot, d’ençà de la mort del seu marit.

El germà, doncs, el nen preferit de la mare, se les va enginyar per convèncer la Carmina que la seva presència a la residència era indispensable; que, ella, amb la seva experiència, podia fer que les coses anessin molt millor. I sa mare va entrar a la residència com si en fos la directora. A la Victòria aquesta solució no l’havia convençut mai, però era perfectament conscient que probablement no hi havia cap altra forma de que la seva mare transigís en abandonar el seu estimat pis, vell, fosc i petit, del carrer de Sant Pere Mitjà. Però, per algun motiu, la Victòria estava convençuda de que sa mare no era tan ingènua com per creure’s totes les falòrnies que li havia explicat son germà.

Com que la Victòria hi anava gairebé tots els matins i s’estava amb ella ajudant a la cuina o fent la bugada, úniques feines que podia fer la seva mare amb certa seguretat, xerrava molt amb ella. Feia pocs mesos que, un d’aquests dies, la Carmina li havia dit de sortir a passejar i, mentre ho feien, sa mare va estar parlant amb molta cruesa de la vellesa i dels problemes que donaven els vells. Per la manera com parlava, semblava que es referís als demés interns, fins que sobtadament, agafant-li amb força la ma a la Victòria, li va pregar, li va suplicar, que no deixés que tot allò li passés a ella; que abans preferia morir que convertir-se en algú que ja no era la Carmina.

En aquell moment, breu però intens, la Victòria va sentir com si la seva mare hagués tornat del seu món per uns instants. Des que la Carmina es va traslladar a la residència, la Victòria tenia la sensació de que existia una mena de pacte familiar no escrit: tothom, inclosa sa mare, sabia perquè hi havia anat, però ningú ho deia. Aquell dia, aquesta sensació es va convertir en el convenciment de que la Carmina, ni que fos per breus estones, era plenament conscient del seu estat. Si no, a que treia cap aquella súplica? Per això, quan feia dos dies, l’havien trucat de la residència, tots espantats, dient-li que sa mare havia tingut un atac, només els va saber respondre que no es donessin presa. Les paraules comprensives que va escoltar a l’altre costat del fil, li van fer entendre que sa mare també ho devia haver parlat amb el personal de la institució que la coneixien de molts anys enrere.

Quan estava pensant en la reacció que van tenir els seus germans, els homes no saben què fer davant la mort, ve veure, pujant les escales, una noia jove, encara no tindria trenta anys, que se li acostava amb els ulls vidriosos. La Victòria es va aixecar i la va rebre obrint els braços; en abraçar-se, la noia li va dir a cau d’orella: El pare és aparcant el cotxe. I ella li va respondre: La iaia, ja no era la iaia. I totes dues, abraçades, plorant, van entrar a la capella vuit, on restava un cos que ja no eren gairebé capaces de reconèixer.

La Carmina havia decidit creuar el seu darrer pont.