La Victòria, mentre recordava tot això, s’havia aixecat i passejava per davant del finestral sense veure el jardí que tenia al seu costat. Només mirava abaix, amb el cap cot, de tan capficada que estava en els seus records. Caminava amb passos breus i suaus, com si tingués por de fer malbé el terra. També havien començat a entrar algunes persones al recinte, però ella tampoc se’n havia dat compte.

El dia que va entrar a casa de sa mare havia estat el començament d’una mena de malson que mai hagués pogut imaginar. Estava clar que la seva mare estava malalta i que li havia de fer saber als seus germans. Els seus germans se’n havien anat a viure més lluny que ella, un fora de la ciutat i l’altre a un barri per damunt de la Diagonal. Els seus germans també s’emportaven la mare a dinar a casa algun cap de setmana, però com que el barri on vivia la Carmina era només per a vianants, no pujaven mai a buscar-la a casa; l’esperaven al cotxe fins que ella baixava. Per això, tampoc podien saber el que passava a la casa de la Carmina.

Dos dies després de la seva incursió, els tres germans s’havien reunit al pis del carrer Nàpols per a decidir què fer. El germà gran, que per la seva feina tenia relació amb el món de la medecina, va dir que ell s’encarregaria de buscar un bon especialista i de portar-hi sa mare. Tots hi van estar d’acord perquè era el nen preferit de la mare i per aconseguir que la Carmina anés a un psiquiatra sabien que faria falta alguna cosa més que mà esquerra. El germà mitjà, el que vivia fora de Barcelona, ho tenia més difícil per qüestió d’horaris, però de totes formes es va comprometre a col·laborar, fos com fos, a buidar el pis de totes les porqueries que hi estaven acumulades. La Victòria hauria de procurar estar més amb la mare, al menys fins que tinguessin un pronòstic mèdic amb les recomanacions del que calia fer.

Les següents setmanes van ser com un joc de cuita-amagat. Un d’ells s’emportava la mare amb qualsevol pretext i els altres dos es ficaven al pis per a treure caixes i llençar-les als contenidors, no sense abans haver fet una revisió del seu contingut, no fos que a la mare se li hagués acudit guardar coses de valor en les caixes o bosses que llençaven. La veritat és que ho van trobar tot molt endreçat: cada capsa, cada bossa, tenia un contingut específic i mai estaven barrejats objectes de diferent natura. Les primeres vegades no treien gran quantitat de paquets per a que la Carmina no els trobés a faltar, però a mesura que van veure que ella no deia res, cada cop en treien més.

Un parell de mesos després van tenir una reunió amb el psiquiatra. Els va dir, bàsicament, que es tractava d’una senilitat que no tenia cap cura. La mare havia agafat una obsessió amb l’estalvi i cap teràpia li podria treure o alleujar a la seva edat. Ella considerava que es feien malbé coses que tenien valor, perquè la gent les llençava o les mal aprofitava, i el que feia era posar-hi remei. I això seria impossible treure-li del cap. També els va dir que, malgrat tot, no era convenient que traguessin les coses de casa d’amagat; al contrari, calia que ella veiés que estava guardant objectes inútils i eren ells qui li havien de fer veure. Es tractava d’educar un nen de vuitanta anys. Això no s’havia de fer d’una sola vegada, sinó que es tractava d’anar-ho fent poc a poc i anar-li explicant els motius pels que no calia guardar els objectes que es tiraven.

A partir d’aquell moment, l’empedreïda visitant a qualsevol hora es va convertir en la visitada a qualsevol hora pels seus fills. La Carmina no va semblar adonar-se’n del canvi d’actitud de la seva família, encara que alguna vegada havia fet un comentari sobre l’assiduïtat de les visites del germà mitjà, sobre tot tenint en compte que vivia lluny. Cada cop que anaven a veure a sa mare, obrien una capsa o una bossa de les moltes que hi havien i, com qui no vol la cosa, li deien a la Carmina que allò no servia per a res, que ja es podia tirar i s’oferien a tirar-ho ells mateixos. La seva mare no va posar-hi mai cap objecció i això va animar molt la Victòria que, malgrat les observacions del metge, no havia cregut mai que la seva mare no es pogués guarir.

Un dia, la Victòria, volent fer un tour de force, li va dir a sa mare que volia tornar a tocar el piano; instrument que feia més de trenta anys que no havia tornat ni a mirar. Per a fer-ho calia enretirar força bosses i caixes que s’acumulaven al seu davant i al seu damunt, i aquesta era la vera intenció de la Victòria. Però aquell dia va ser diferent. La Carmina s’hi va negar en rodó. I no solament això, sinó que li va retreure a la seva filla que, amb la quantitat de diners que havia gastat amb el seu marit en les classes de piano de la nena, ella les hagués aprofitat tan poc i, a més, hagués tingut la descortesia d’enfadar-se amb la mestra de piano. La Victòria va quedar desconcertada: la seva mare, que cada cop tenia més lapsus mentals, li estava recordant un fet de la seva infantesa que ella mateixa ja havia quasi oblidat.

Quan ho va comentar amb el psiquiatra, que continuava visitant la Carmina encara que de forma molt espaiada, li va dir que tot estava relacionat. La seva mare no podia sofrir el malbaratament de les coses i, si ella no havia tret profit de les classes de piano, això era una cosa que li dolia, com li dolia llençar (o que algú llencés) les bosses de plàstic o els medicaments. Per això ella els recollia allà on fossin i els guardava. Com que no podia fer el mateix amb les classes de piano, només li quedava la sortida de retreure-li a ella el poc profit que n’havia tret.

Mentre aquests records li bullien al cap, la Victòria no va poder amagar un somriure quan va recordar el rifi rafe amb la professora de piano, només per que li havia dit que el Czerny era insuportable i que ningú podia tocar “a la galopade” l’estudi 39 de la seva Escola de Velocitat: Tot en fuses a la ma dreta i uns acords infernals a l’esquerra!


[Continuarà]