A la Memòria de M.
i de tants altres que ho han patit.

 

La Victòria estava sola, asseguda davant del finestral per on es veia el petit jardí en el que els primers raigs del sol matiner feien brillar el verd de les fulles dels quatre arbres que hi havia. La Victòria estava pensativa, recordant tot el que l’havia portat fins on era.

Tot havia començat aquell dia que va anar a casa de la seva mare, la Carmina, quan ella no hi era i va entrar a tafanejar. Ja feia uns anys que no havia anat a casa de sa mare, un pis vell, fosc i petit al carrer de Sant Pere Mitjà, molt a la vora de l’església de Sant Pere de les Puelles; el pis on ella i els seus dos germans grans havien viscut amb els pares fins que van ser prou grans per anar a fer la seva pròpia vida i com aviat ho farien, segurament, els seus dos fills. Com que la Victòria vivia al carrer Nàpols, a tocar de l’estació del Nord i el seu pis era més nou, més gran i ben il·luminat, era la seva mare la que hi anava; des de casa seva era una passejada agradable, malgrat que la Carmina ja anava camí dels vuitanta anys.

A la Victòria li agradava que la seva mare l’anés a veure a qualsevol hora. S’asseien a xerrar una estona a la cuina; a vegades ella es quedava a dinar, fins i tot a sopar, sobre tot els caps de setmana. Amb l’edat la Carmina havia anat perdent aquella vitalitat que la Victòria recordava de la seva infantesa i aquest declivi havia estat més intens des de que va morir el seu pare, el marit de la Carmina, ja feia vuit anys. La Victòria li corregia a sa mare amb afecte els petits desencerts de memòria que cada cop sovintejaven més.

Les darreres setmanes abans de la seva irrupció a casa de sa mare, havia rebut diversos indicis de que alguna cosa no rutllava bé. Primer havia estat la seva cosina Flora: l’havia trucat dient-li que, si us plau, parlés amb la seva mare, que no podia ser que es presentés de visita a qualsevol hora de la tarda o de la nit de forma tant constant, que ella ja li havia intentat fer veure, però que no hi havia manera perquè la Carmina es tornava a presentar al cap de pocs dies com aquell qui va a prendre cafè a casa d’uns amics a les onze de la nit. La Victòria va pensar que era cosa de la soledat. La cosina Flora vivia al carrer del Bruc, entre Casp i Ausias March, i estava tan a la vora de casa de la seva mare que ella devia anar-hi sense pensar que podia molestar.

Al cap d’uns dies va trucar la farmacèutica de la cantonada de les Basses de Sant Pere amb el carrer del Rec Comtal. Havien anat a escola juntes, al Pere Vila, que era al altra costat del Arc de Triomf. No és que fossin amigues; al deixar l’escola no s’havien tornat a veure, més que en les comptades ocasions que s’havien trobat pel carrer. Però si que es coneixien i sabia que la seva mare sempre anava a comprar els seus medicaments allà. La farmacèutica li havia demanat el telèfon de la Victòria a la seva mare amb l’excusa de que volia retrobar-s’hi, segons li va explicar ella mateixa. Demanant-li excuses per la trucada, la va informar de que la seva mare havia estat a la farmàcia varies vegades en poc temps, portant unes bosses gegantines de medicaments no fets servir. A la farmacèutica això no li importava; formava part de la seva feina gestionar adequadament aquells medicaments. Però la preocupava la procedència de tanta quantitat de medicaments i, encara més, la mena de medicaments que li havia portat. N’hi havia de tota mena, des d’ansiolítics fins a antihistamínics passant per tota mena d’antibiòtics. Com que no havia estat gaire precisa per explicar-li de on havien sortit tots aquells medicaments, li feia por que s’estigues auto-medicant de forma massiva i per això la trucava, per a que n’estès assabentada. Això va preocupar força la Victòria, però en les seves converses amb la mare i en algunes visites al metge, havien parlat algun cop dels medicaments i la seva mare sempre s’havia mostrat molt reticent al consum desbocat d’ells. No sabia que pensar.

Un parell de dies abans també es va trobar amb el mossèn de la parròquia de Sant Pere de les Puelles. No hi tenia la mateixa confiança que amb l’anterior, mossèn Ràfols, que havia mort feia anys de vell, però al peu del canó, en una parròquia que s’havia anat tornant cada cop més complicada i amb una feligresia procedent d’una multitud de països. Recordava com els seus pares eren membres molt actius de la parròquia i de cóm havien treballat amb mossèn Ràfols per a posar en marxa una residència per a gent que requeria una especial cura. La seva mare encara hi anava de tant en tant per a cosir alguna cosa o ajudar a la cuina. El nou mossèn anava pel carrer Trafalgar cap al metro. Només van parlar un moment, però el que li va dir va ser la gota que va fer besar el got: unes nits abans havia vist la seva mare, la Carmina, regirant uns contenidors d’escombraries.

Per això estava entrant d’amagat a casa de la seva mare. Sempre n’havia tingut la clau, des que va marxar de casa, però mai l’havia fet servir. Al posar-la al pany va pensar si potser la seva mare l’hauria canviat, però la porta es va obrir amb normalitat. Quan era mig oberta va topar amb alguna cosa que hi havia al darrera i va haver d’entrar de trascantó. Només entrar va notar que no reconeixia l’olor de casa seva. Totes les cases tenen un olor característic, però el que ara sentia no era el que ella recordava.

El petit rebedor era ple de capses de cartró que cobrien les parets fins a una bona alçada. Què feia tot allò allà? Va obrir alguna de les caixes. La primera la va trobar plena de bosses de plàstic, ben doblegades, hi havia des de petites bosses de plàstic transparent fins a grans bosses de El Corte Inglés. Dues més que en va obrir tenien medicaments i draps de cuina, alguns molt bruts. Tot estava relativament endreçat, ben plegat i amuntegat, arrimat a la paret. El rebedor, que ja era ben petit, havia quedat reduït a un estret passadís que conduïa per una porta a la cuina i per l’altra al menjador. Va avançar cap el menjador i se li va caure l’ànima als peus. Només es veia un petit tros de la taula i una cadira; tota la resta de mobles estava coberta per bosses que ho tapaven tot, inclòs el piano en el que tantes tardes havia estat practicant de petita, amb la desaprovació de la seva mestra.

[Continuarà]