Jo no sóc zoòleg ni m’interessa gens la zoologia. Em sembla que ja ho he dit algun cop: ja és prou difícil entendre els humans per haver d’esforçar-se, a més, a entendre els animals. Però sent cinc els que viatjàvem, no podia faltar un aficionat que es dedicava a fotografiar qualsevol cosa viva que no fos gaire habitual.

Ahir al vespre, maratoniana sessió de visionat de fotografies. Ens vam donar compte que tots havíem embogit al arribar al Gran Canó del Colorado. Les màquines de fotografiar devien treure fum i no ho varem ni notar. Ignoro la quantitat de fotons que ens varem endur d’allà, digitalment enllaunats en les nostres càmeres, però estic segur que vam col·laborar en alguna mesura a l’erosió de les pedres del canó.

Com ja he dit, portàvem un aficionat als animalons, que no va deixar perdre cap ocasió d’immortalitzar el visionat de qualsevol bestiola per a record de futures generacions. Com que la zona està molt infrahabitada, queden immensos espais on tota mena d’animals campen a les seves. Els ramaders no semblen tenir gaire feina: només la de vigilar les tanques de filferro per a que no se’ls hi escapin els bous, que estan per tot arreu, més avorrits que mussols, sense conèixer quin ha de ser el seu destí final, l’escorxador.

Faig cinc cèntims de les espècies que varem veure; i, com que no sóc Lineus, els classifico, rudimentàriament, per pèl, ploma i escata.

Pèl

 Vedelles i bous. N’hi ha arreu, menys a les zones més desèrtiques, clar. Ja ho havia notat perquè en els restaurants és pràcticament l’únic menú en les seves diferents formes: sirloin, steak, tenderloin, T-bonne, etc. En algun restaurant, sense dubte més sofisticat, tenen també porc (ja us en parlaré un altre dia del porc), però no en vam veure de porcs.

 

Segurament és un prejudici, perquè no els hi vaig mirar el sexe, però trobo que les blanques han de ser vedelles i els negres bous. Ets al seu costat mateix i no et fan ni cas; més aviat et miren amb una cara de babau que et fa creure que estan pensant en algun dels problemes més greus de la metafísica. I s’ho rumie’n molt!

Com que el camp és tan gran, són difícils de trobar arran de carretera i tampoc estaràs parant cada cop que en trobes un exemplar. Així que no en tenim gaires fotos de bovins.

 

Esquirol. És la “estrella” de la temporada. Tenim fotos d’esquirol corrent, esquirol saltant, esquirol menjant, esquirol pujant un arbre, esquirol baixant el mateix arbre (o un altre, no ho se), esquirol demanant menjar al respectable, esquirol parat, esquirol cagant, esquirol fent qualsevol altre cosa que us imagineu.

He posat aquesta perquè, com es pot veure, el bandarra d’ell està al bell mig d’una figuerassa, foten-se les figues de moro, sense punxar-se. S’ha de tenir molta gana, no? O potser te un sisè sentit amb el que aconsegueix evitar les punxes. A mi, que m’agraden molt les figues de moro, no he aconseguit mai menjar-ne unes quantes sense anar-m’en amb urticària al llit.

Cal reconèixer que el bitxo és espavilat com una mala cosa. Al Gran Canó del Colorado n’està ple, però també n’hi ha per molts altres llocs, fins i tot als parcs de les ciutats grans, com San Francisco.

Cavall. Vam veure cavalls lliures pasturant pels camps, de debò!. Però a ningú se li va acudir de fer-lis cap foto i per això he de posar la d’aquest, que ja es veu que és de pega.

Aquest es trobava, concretament, a Amarillo (Texas) que és la seu de la American Quarter Horse Association i del Museu del Quarter Horse. I no em pregunteu que vol dir, perquè nosaltres tampoc ho varem preguntar (ja vam tenir prou problemes a Amarillo (Nota: escriure quelcom sobre els sheriffs d’Amarillo). No s’entén gaire que algú dediqui un museu a un quart de cavall; no se on són les altres tres quartes parts del cavall! 

Foques. Bé, no se si són foques o alguna altra bèstia d’alguna família semblant. Jo sempre les havia associat amb el gel, però resulta que la badia de San Francisco n’està plena. Al Pier 39 (una mena de Maremagnum barceloní, fet a l’americana) n’hi havien un miler pel cap baix. Em fa l’efecte que els dels restaurants del centre comercial els hi tiren les restes del menjar per a atraure’ls. Son uns animals molt mandrosos, tots estaven sobre els molls de fusta, ajaguts al sol i, la majoria, ni es movien. Aquest parell estaven jugant dins l’aigua i ens van distreure una estona.

 Cérvol. No n’hi ha tants com d’esquirols, però déu n’hi do. És sorprenent, són al mateix costat de les carreteres (bé, carreteres sense asfaltar, cal aclarir-ho) i no s’espanten pel passar dels cotxes. També cal dir que en aquesta carretera no ens vam creuar amb cap cotxe en uns 70 quilòmetres. Van ser els primers que varem veure i ens va emocionar molt: em sembla que tots plegats som una mica fills de Bambi.

Fins i tot ens van deixar que ens acostéssim fins a uns vint o vint-i-cinc metres d’ells sense fer-nos gaire cas. Quan ens vam voler acostar més, van marxar corrent; ja li devien tenir presa la mesura a la proximitat de l’home.

Mules. Tampoc les varem veure, però n’hi deuen haver perquè al llarg del recorregut dels camins del Gran Canó que baixen fins el riu (uns 1400 metres de desnivell) hi cartells com aquest. Per baixar no les deuen fer servir, però per a pujar han de ser una delícia.

 

Jackalope. Aquest us el deixo per a que recerqueu vosaltres una mica. Jo no l’havia vist mai: és com un conill amb banyes. L’exemplar dissecat estava en un cafè a la sortida de Death Valley; el cafè més semblant que he vist al de la Ruth i la Idgie (Fried Green Tomatoes served hot), fins i tot les dues noies que l’atenien, s’hi assemblaven.

Ploma

Corb. No em van veure gaires d’aquests. Millor: són “aves de mal agüero”. És molt probable, segons em van dir, que siguin víctimes de les àligues, que també n’hi han moltes, encara que no en tinguem cap foto més o menys clara, i que, per això, no he posat.

Sempre m’han semblat uns bitxets repulsius. Tots els ocells, en general, m’agraden poc, però aquests … encara menys. Suposo que deu ser el color que els fa sinistres com cap altre.

Un dels col·legues diu que va veure també un colibrí, però com que és tant petit com una mosca grossa ens va dir que no l’havia pogut fotografiar. No se si creure-m’ho.

 Galls. Vam parar perquè des de lluny ens va semblar un cementiri; però al apropar-nos vam veure que, al costat de cada una de les que semblaven làpides, hi havia un gall lligat amb una corda. El que semblava la làpida era, en realitat, la menjadora i el lloc per aixoplugar-se en cas de pluja.

No se com deuen criar les gallines, perquè el que hi havia aquí eren només galls. Ja se que era a Texas, però no crec que siguin tan carques per a fer la criança de les aus amb separació de sexes.

 Ocell Fuster. Això em van dir. La veritat és que tots els arbres de la zona més obaga de Yosemite estan plens de forats; però jo no imaginava que l’ocell fuster fos blau, com si portés el mono de feina.

I, a més, és força petit; no gaire més gran que un pardal. Sembla mentida que, tan menut com és, pugui fer els forats que fa als arbres; ha de tenir una força al bec i al coll impressionants.

 Gavina. Les gavines les tenim a totes les ciutats a la vora del mar. Aquestes de San Francisco són, per això, molt descarades. Mireu-se si no aquesta de la foto: sembla que estigui fent un passi de models per damunt del sostre del cotxe. Elegància, glamour, estil, una certa dosi de displicència, … tot en el terme just per a no semblar xava-cana. I neta? Sembla sortida del estilista! Les de Barcelona no són així; i ara, que estem convertint la nostra ciutat en un parc temàtic, potser valdria la pena que l’ajuntament fes alguna cosa per aconseguir gavines amb tan d’estil com aquestes.

Deuen menjar també qualsevol porqueria com les de la resta del món. O potser tenen el bec més educat i només mengen coses bones. Caldria saber-ho, perquè si se’ls hi ha de donar caviar, millor que ho deixem córrer això de portar-les a Barcelona.

 Correcamins. D’aquests només en vam veure el rètol. Deuen ser una raresa, si és que existeixen. De totes maneres de coiots si que n’hi han; els vam estar sentint udolar tota la nit. Per això penso que si hi han idiotes coiots, han d’haver intel·ligents correcamins, no?.

Segons m’han dit, no és veritat que coiots i correcamins estiguin permanentment a la grenya. En realitat s’entenen molt bé en quasi totes les situacions quotidianes. Els problemes sorgeixen quan hi ha gana, però inclús en aquest cas s’han donat casos de col·laboració entre les dues espècies. La pega és que al coiot li agrada el correcamins, però no a la inversa. I això produeix alguns desajustos per manca de simetria. De fet, no es coneix cap cas en que un correcamins s’hagi menjat un coiot.

També podria ser que el rètol sigui una broma de la dues noies del cafè: ja sabeu les que s’assemblaven tant a la Ruth i la Idgie. Resultarà que també tenien un sentit del humor semblant al d’elles? Ara començo a pensar què és el que vaig menjar en aquell cafè. A la Idgie, qualsevol carn li anava bé per a posar a l’olla!

 Pelicans. De fet, algú va dir que ho eren i els demés ens ho vam creure, però la bossa aquella grossa que tenen sota el pap no la vam veure. Massa ganes de discutir no teníem i ja ens va estar bé la definició.

Jo també em pensava que feien aquella cosa amb el bec com les cigonyes; aquell clac, clac, clac … tant seguit i continuat; però aquests no ho van fer l’estona que els vam estar mirant (que tampoc va ser gaire).

Ocells. Aquests no sabem de quina mena són. Però, a que semblen un exèrcit en formació?

Escata

Llangardaixos. En vam veure més que aquests dos models. Sobre tot un que portava un pijama a ratlles blanques i negres d’allò més elegant. Però ja sabeu com són aquestes bestioles: corren a amagar-se darrera de qualsevol pedra en un moment. I com que sempre estan en llocs on la calor és extrema, tampoc estàvem nosaltres per a perseguir-los.

Aquest l’he posat amb els animals d’escata perquè no sabia ben bé on posar-lo. Ja són ben “horteres” els americans: mira que col·locar aquesta andròmina per anunciar unes cavernes en les que hi han uns fòssils que es necessita una imaginació cinematogràfica per adonar-se que poden ser de bitxos prehistòrics.

Adenda

Finalment, us presento aquest altre animalet que intentava seduir-me. Ja veieu que jo em deixava, hahahaha.

Ho sento, benvolguts lectors, però avui m’he passat molt de les mil paraules. Com que el proper potser el dediqui a la botànica (de la que tampoc en tinc ni fava), prometo no estendre’m tant. Avui heu hagut de pagar la venjança per la maratoniana sessió de fotos que em van clavar ahir nit.