Els meus rellotges biològics continuen sense estar a l’hora. La nit del dissabte em va semblar que ja els havia normalitzat perquè vaig dormir tot seguit des de la una fins a les nou del matí. Però avui, m’he tornat a despertar a les quatre sense cap ganes de dormir més. Em pregunto cóm és possible que sempre succeeixi això al tornar dels Estats Units i mai al anar. I no és que em trobi cansat ni res d’això, és simplement que el meu cos es nega a fer les coses a la seva hora. Així que ja em teniu a una hora intempestiva donant la tabarra pel bloc.

El cap de setmana he estat endreçant la muntanya de papers i andròmines diverses que vas acumulant en un viatge com el nostre. Entre elles hi havia una col·lecció de claus d’habitació d’hotel que no ens vam recordar de tornar a la recepció. Com que ara totes les fan amb el sistema de tarja magnètica, doncs te les fiques a la butxaca i no hi tornes a pensar. Fins que ja estàs a casa de tornada. He de confessar que la del Flamingo de Las Vegas me la vaig quedar conscientment, només en vaig tornar una de les dues que m’havien donat.

Com podeu veure ja hi ha hotels que les utilitzen per inserir-hi publicitat de la Pizza de Papa John. També podeu veure que em tirat molt de Holiday Inn. Segons m’han dit, els Holiday Inn dels Estats Units funcionen com franquícies. La central només els exigeix que compleixin amb uns requisits mínims i els proporciona el know how per gestionar l’hotel de la forma més eficient. La veritat és que tenen una qualitat estàndard a un preu acceptable entorn a 100 dòlars l’habitació amb dos queen beds (dos llits de matrimoni nostres). L’experiència m’ha demostrat que als Estats Units no hi ha sempre la mateixa relació entre el que pagues i la qualitat de l’habitació. Una de les més cutres on em dormit ha estat, al mateix temps, la més cara. Però tampoc teníem gaire on escollir: era al bell mig de Death Valley. El millor, com sempre, és demanar que t’ensenyin l’habitació abans de registrar-te. Nosaltres ho varem fer sempre i em estat a motels decents a preus tirats: fins a trenta-cinq dòlars per una habitació tan gran com una plaça de braus.

També cal fer una recomanació: portar una escala per a poder pujar al llit. Tots nosaltres, els viatgers, érem menuts; em sembla que cap arriba al metre setanta. Suposo que deu ser perquè els americans són grans i alts, però l’alçada dels llits no era al abast de catalans baixets. Afortunadament, ja som grans i no ens caiem del llit; podríem haver-nos trencat algun os.

A tots els hotels tenen una màquina de gel a cada planta, ja ho havia comprovat a altres viatges pels USA i sempre m’havia semblat una excentricitat de país ric. Ara he vist que no ho és: en aquests estats del sud i amb la calor del mes d’agost, convé portar sempre al cotxe una garrafa d’aigua perquè mai saps quan trobaràs el proper lloc habitat, i l’única manera de conservar-la fresca és amb el gel que agafàvem dels hotels.

El tema que varem portar pitjor, de totes maneres, va ser el del cafè. Això de no poder esmorzar amb un cafè exprés com déu mana, va ser una tortura constant durant tot el viatge. I val a dir que el cafè el tenen per a tot i arreu. Als hotels et posen a l’habitació una melita i bosses de cafè, per a que te’l facis tu mateix a qualsevol hora. I el cafè que tenen no és dolent, és simplement que no el saben fer. En un restaurant que tenien cafetera exprés, els meus col·legues van dir de demanar-ne després de dinar. Ja els vaig advertir que el fet de que tinguessin cafetera exprés no garantia que haguessin llegit el manual d’instruccions. Quan ens van portar el cafè varem poder constatar que, efectivament, si la cafetera portava el manual, ells no n’havien fet us.

No ho havia fet en altres viatges, però aquest cop vaig tastar la mantega de cacauet en un dels esmorzars. Deu ser molt americà, però a mi em va agafar complexe de Xita i em vaig posar buscar Tarzàn pel menjador. Quin fàstic! És com agafar una bosseta de cacaus, moldre-la i empastifar-la sobre el pa. Si ho acompanyes d’uns ous remenats i bacon torrat, em sembla que ja pots demanar el permís de residència; si ho suportes, és com si haguessis jurat la constitució. Nosaltres, als esmorzars, menjàvem molta fruita i sucs; ens anava bé per a reposar el líquid que perdíem amb aquelles temperatures. 

Un altra de les característiques típiques dels hotels americans és que has de portar la tarja de crèdit a la boca només entrar. Aquesta vegada, a un parell d’hotels també m’han demanat una identificació, normalment el carnet de conduir, cosa que em va estranyar molt perquè no me’l havien demanat mai en altres viatges. Ara bé, sense tarja de crèdit, no hi ha habitació: el dòlar és el dòlar.

Després de quatre vacances per allà i uns altres quants viatges breus de feina, encara no se explicar el funcionament de les aixetes de les dutxes i banys dels hotels. Només tenen una aixeta, al girar-la més o menys, l’aigua surt més o menys calenta; però no he descobert com es pot graduar el cabdal d’aigua. Potser és que no es pot graduar i sempre surt el mateix. Mai he volgut posar-me a discutir sobre aquesta mena de qüestions metafísiques amb la recepció de cap hotel. Probablement tampoc entendrien el concepte d’estalvi d’aigua, uns paios que han muntat una ciutat, gran com Barcelona, enmig del més pur desert.

Ja veieu la mena de parides que em dona per dir quan em llevo a les quatre del matí. Un altre dia ja parlaré d’experiències més vitals per aquells mons de déu. Encara que tot això també us pot ser útil si algun dia viatgeu per allà.