M’havia reservat una mica de temps de la tarda del divendres (avui) per a escriure una mica sobre el ballet que vaig anar a veure ahir al Liceu. Actuava, em sembla que per primer cop a Espanya, el Ballet de la Ciutat de Sao Paulo. Era dansa contemporània i a mi, que el ballet ja no m’agrada gaire, encara m’agrada menys el contemporani, que desconec ni tant sols perquè el denominen així, ja que en molts casos fan passos que són totalment clàssics. Van presentar tres coreografies diferents, separades per dos inaguantables i llarguíssims entreactes, i com que cap d’elles tenia la més mínima originalitat, m’han deixat sense tema ni ganes de parlar d’ells.

Però com que sóc escriptor compulsiu, ja tenia reservat el temps per escriure i tenia ganes de fer-ho, m’he buscat algun altra cosa d’actualitat per no estar-me callat. Això comença a convertir-se en un vici. No se si el dia que apaguin internet tindré mono.

La premsa diària forneix d’un notable nombre de notícies sobre les que parlar; només es tracta de triar-ne una, buscar-li els tres peus al gat i encertar amb una víctima per cremar-la a la blogosfera pública. Avui ho tenia fàcil: li ha tocat a vostè, senyora Aído.

La nostre flamant Ministra de Igualdad (la de “las miembras” y “los personos”) ha anunciat amb candeletes la constitució d’una comissió d’experts per a reformar la llei de l’avortament. Jo no se si es que ens prenen per ximples o potser és que ho som. Quina llei, senyora Aído? Perquè, que jo sàpiga, es tracta d’un problema estrictament penal: si l’avortament és o no delicte o en quines condicions, en el seu cas, ho és o no ho és. I s’ha acabat. Per això necessita que l’assessorin? No te idees pròpies vostè?

Com tothom sap, l’avortament estava tipificat com a delicte en qualsevol circumstància, castigat amb penes de presó, per l’antic Codi Penal del l’any 1973, una de les infaustes herències del Paco. Això, es va mig solucionar (o, millor dit, solucionar malament) amb la, mal dita, Llei del Avortament (la Llei Orgànica 9/1985) que despenalitzava parcialment els avortaments; només els realitzats en determinades circumstàncies (Article 417 bis del Codi). El problema que presentava aquesta despenalització és que obligava (i obliga) a la dona que volia que li practiquessin, a passar pel psiquiatra com si fos una dement. A més a més, això introduïa una inseguretat jurídica total en la pràctica d’aquesta intervenció, ja que on un psiquiatra deia blanc un altre podia dir negre. Els resultats de tota aquesta merda, ja els coneixem: persecucions a clíniques que fan aquestes intervencions, persecucions (fins i tot judicials) de les dones que les han sol·licitat, etc.

Jo no sóc cap expert, ja ho sé, però, senyora Aído, el problema és molt senzill d’arreglar. Només cal derogar l’article 145 del Codi Penal vigent en la actualitat, és així de simple! Si vol, fins i tot li puc explicar el procediment que ha de seguir: proposta del ministeri, proposició de llei del consell de ministres, aprovació al congrés i al senat i publicació al BOE. Tres mesos a tot estirar. Només cal tenir voluntat política.

L’article 145 del codi penal de 1995, actualment vigent, diu això:

Artículo 145.

1. El que produzca el aborto de una mujer, con su consentimiento, fuera de los casos permitidos por la ley, será castigado con la pena de prisión de uno a tres años e inhabilitación especial para ejercer cualquier profesión sanitaria, o para prestar servicios de toda índole en clínicas, establecimientos o consultorios ginecológicos, públicos o privados, por tiempo de uno a seis años.

2. La mujer que produjere su aborto o consintiere que otra persona se lo cause, fuera de los casos permitidos por la ley, será castigada con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de seis a veinticuatro meses.

Per cert, algú em podria explicar perquè no es va incorporar al Codi de 1995 la reforma establerta per la Llei 9/1985? En lloc d’això es va optar per mantenir la muletilla del “fuera de los casos permitidos por la ley”; però, per quina Llei? Pel mateix Codi Penal, clar, perquè la LLei 9/1985 era una modificació del Codi Penal anterior i al no haver estat derogada continua vigent. Paradoxes jurídiques! Organitzades pels pares de la pàtria; no sé com els hi continuem pagant el sou!

Miri, doncs, si n’és de fàcil, senyora Aído. Potser em dirà que aquesta proposta és maximalista, ja ho sé; però és que jo penso que un avortament és una intervenció quirúrgica com qualsevol altra a la que ningú està obligat. M’explico amb un exemple personal: jo sóc miop. Puc demanar que em facin una intervenció quirúrgica i corregir la miopia o puc continuar portant ulleres. Jo he decidit portar ulleres, però tant se’m en fa que d’altres s’operin. Perquè s’han de tractar de forma legalment diferent dos actes purament quirúrgics? Si una embarassada vol corregir la seva miopia i un altre vol portar ulleres, no és problema d’elles?

Si, malgrat els meus arguments, continua dient-me que sóc un maximalista, li proposaria una transaccional (que tan els hi agraden als polítics): deixar l’article 145, però substitunt el pàrraf “fuera de los casos permitidos por la ley” per un altre que podria dir, més o menys, “en un estado de gestación superior a 27 semanas”. Què li sembla? Això tampoc li evitarà les crítiques de la caverna política, però, al menys, ho podrà defensar fent referència a la majoria de països del nostre entorn. Si és això el que la preocupa.

Ah! i un altra cosa, però aquesta és del Ministeri de Sanitat i de les Conselleries de Salut de les CCAA: els metges que practiquen avortaments a les clíniques privades i son objectors a la Sanitat Pública: PUTA CALLE!

Senyora Aído: Es calcula que són 90.000 els avortaments que es practiquen anyalment al nostre país i deuen ser milers els metges i psiquiatres que hi participen. Aquestes persones no poden seguir sotmeses a les innecessàries tensions que els hi produeix el procediment actual. Ni poden seguir tenint damunt seu l’espasa de Damòcles que representa el fet de que qualsevol guillat integrista presenti una denúncia per avortaments il·legals i un jutge, obligat per la llei, hagi de començar a escorcollar historials clínics.

Tingui vostè voluntat política i no s’escudi en uns experts que, en definitiva, també seran mal vistos per qui tots sabem. Però, si us plau, acabi amb el problema.