La Peggy ha estat, aquest cop, la nostra guia pels Estats Units. La varem batejar amb aquest nom perquè ens va semblar molt apropiat: totes les cambreres dels bars de carretera es diuen Peggy, oi? Potser n’hi han algunes que es diuen Peggy Sue, però són les més sofisticades. Sense ella ens haguéssim perdut moltes més vegades de les que ja ho varem fer. I, a més, es coneixia tots els hotels, motels, B&B, etc. de les zones per on anàvem i ens facilitava la feina de buscar lloc on dormir.

La Peggy era menudeta, no ocupava gairebé gens de lloc i no va ser cap enrenou portar-la al vehicle. Les nits les dormia al cotxe, així que no havíem de pagar habitació addicional per a ella. I tampoc menjava gens, o sigui que no ens va sortir gaire cara: uns deu dòlars diaris. Menys que dos BigMac meal.

La Peggy parlava una pila d’idiomes, però el seu castellà era tant dolent (una barreja de mexicà i argentí) que era millor escoltar-la en anglès. De fet, com que tenia estudis, podia parlar un anglès polit (al estil d’Oxford o Cambridge) o l’anglès gutural que es gasten per les terres del sud del Estats Units, que sempre sembla que et parlin amb quatre xiclets a la boca. Aquesta havia estat una de les meves preocupacions. A mi, que em costa tant d’entendre els andalusos tancats parlant en castellà, pensava que em seria difícil d’entendre els texans, que no vocalitzen i converteixen totes les consonants en una “d” o una aspiració. I no ha estat així. Dins de les meves limitacions m’he entès prou be. Fins i tot amb la Peggy quan parlava el dialecte sureny.

Això sí, la Peggy no parlava català. Quan ens enfadàvem amb ella, les poques vegades que ens varem enfadar, li contestàvem en català, però ella no canviava de cara i continuava donant-los totes les explicacions que necessitàvem per arribar a on volíem.

Manegava els planells amb una especial habilitat, però se li donaven millor les carreteres que els carrers. A San Francisco se’ns va desorientar dues o tres vegades, mentre que quan estàvem al camp obert, sempre va ser molt precisa en les seves indicacions. Això de trobar adreces, als Estats Units no es tant senzill com a Barcelona. Com que tots els pobles i ciutats son molt escampats, moltes vegades només ets pots fiar de les bústies de correu, perquè les cases ni les veus. Per acabar-ho de complicar, la numeració dels carrers és doble. Comencen pel mig i van numerant al Est i l’Oest (o al Nord i al Sud), de tal forma que un carrer pot tenir el nombre 454 dues vegades: El 454 East i el 454 West, que estan separats una milla l’un de l’altre. Per això convé tenir un guia expert com la nostra Peggy.

La nostra Peggy no era pas allò que se’n diu guapa. Era morena això, si; gairebé negra. Però no se li veien les orelles i no tenia gens de pel, la cara una mica quadrada. Us ho podeu imaginar? La seva manca de bellesa la suplia amb un parlar captivador. La seva edat era indefinida, però no semblava gaire gran. No va deixar que li féssim gaires fotos perquè era molt vergonyosa. Us les deixo aquí per a que veieu com és una autèntica americana com la Peggy.



Què us havíeu pensat? L’esclavitud va ser abolida als Estats Units ja fa molts anys. Fa menys que es van estendre els drets civils a tots els ciutadans, però.