M’estic mirant les notes de viatge que vam anar escrivint mentre fèiem la nostra Road Movie. Penso que no te gaire sentit publicar-les tal com ragen, de forma estrictament cronològica. Això només ens va servir a nosaltres, els viatgers, per anar deixant, negre sobre blanc, el testimoni de les nostres aventures. I ara, ja només tenen sentit per a nosaltres. De totes formes, si que penso publicar uns quants posts sobre observacions, anècdotes i altres coses que m’han impressionat d’aquest viatge.

El primer que he de confessar, és que jo no sóc un “viatger”. Enteneu-me: no vull dir que no m’agradi sortir fora per vacances; ho faig tots els estius i tots els dies que la feina i l’economia m’ho permeten; però sóc més aviat partidari d’anar i estar a una o dues ciutats per a conèixer-les amb certa profunditat que vagarejar per carreteres o ferrocarrils observant el paisatge. Sóc un urbanita total, sempre ho he estat, i a les meves vacances i dies de temps lliure també hem comporto com a tal.

Les úniques vegades que he fet vacances de “viatger” han estat tres cops als Estats Units i un cop a la Índia. L’experiència hindú m’ha tret per a sempre més del cap l’idea de sortir del món mediterrani-occidental: no vaig entendre res. I ja sé que us sonarà a etnocentrisme, però haureu de reconèixer que, si ja hem de fer esforços intel·lectuals importants per a entendre el nostre món, el que tenim més a l’abast, cal admetre que l’esforç que representa penetrar en cultures tan alienes a la nostra, potser no paga la pena. Al menys, aquest és el meu punt de vista; probablement molt diferent del d’un antropòleg; però és que jo no en sóc d’antropòleg.

Al contrari de l’experiència hindú, els tres viatges pels Estats Units van ser molt gratificants. El primer devia ser l’any 2000 i no vam fer gaires quilòmetres: després d’estar-nos una setmana a Bòston, ciutat encantadora que recomano a tothom (Harvard, MIT, Fine Arts Museum), vam agafar un avió fins a Buffalo (New York) i vam llogar un cotxe per a passejar-nos un altra setmana per l’estat de New York, amb alguna entrada a Massachusets i Connecticut. Vam veure, com no!, les cataractes del Niàgara; ens vam banyar als Finger Lakes, on vam aprendre que existeix un raïm que es diu Cayuga del que se’n pot fer un bon vi; vam estar a Ithaca i la seva Universitat de Cornell, més gran que la pròpia ciutat; vam perdre’ns per les muntanyes dels Catskill, negres i tenebroses (Lovecraft i Dirty Dancing), i, en definitiva, vam conèixer un món molt diferent al de les ciutats americanes que ja coneixíem d’anteriors viatges. I vam ser conscients de que només vint-i-cinc quilòmetres a les afores de New York City, podia estar la casa de la pradera.

El segon viatge, hem sembla que ja ho he comentat, va ser el 2005 i ja vam fer molts més quilòmetres: vam sortir de New York City amb la intenció d’anar cap a l’est fins arribar al Mississipi, si era possible, per a estar-nos finalment uns dies a Chicago. Vam arribar al Mississipi a Davenport i Dubuque (Iowa), mil milles abans de la seva desembocadura i abans de juntar-se amb el Missouri. Ens va impressionar la magnitud del riu, tres vegades més gran que el nostre Ebre a Amposta, i a només 180 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Imagineu-vos: en més de 1.600 quilòmetres només descendeix 180 metres!.

El Mississipi a Davenport (Iowa). Agost 2005.

En aquest segon viatge vam ser conscients de la magnitud del país; tot ho trobàvem gegantí: els rius, les distàncies, les planes, els boscos, … I no hi havia ningú, el terreny està pràcticament deshabitat. Per a que us feu una idea: a Catalunya, que com sabeu és molt muntanyosa, tenim una densitat de població de més de 200 habitants per quilòmetre quadrat; a Iowa, que és un camp de futbol de 145.000 quilòmetres quadrats (més de tres catalunyes, totalment planes), tenen una densitat de 22 habitants per quilòmetre quadrat!

Aquestes característiques, impensables a qualsevol lloc d’Europa, són la base de l’atractiu dels Estats Units. El concepte de llibertat adquireix altres dimensions; i l’individualisme també, clar. No dic que sigui el meu ideal de vida ni molt menys, ja he dit que sóc un urbanita, però penso que cal experimentar aquesta sensació d’isolament per a comprendre moltes coses. I amb això tampoc vull justificar el american way of live.

En aquest darrer viatge, hem tingut ocasió, gràcies al bon temps, de contemplar el cel nocturn amb tot el seu esplendor. Va ser a Death Valley, amb una temperatura propera als cinquanta graus, però ni un sol núvol. Dormíem a Furnace Creek, l’únic hotel a dins de la vall: una barreja entre rancho i motel de carretera. Ens vam separar uns centenars de metres de les construccions i ja estàvem a la foscor més extrema. És increïble la quantitat d’estels que es poden veure en aquestes condicions. Vam passar una bona estona buscant constel·lacions, l’estel polar, els planetes, … i gaudint d’un espectacle improbable a qualsevol altre lloc. Aquesta, i altres semblants, són la mena de sensacions a les que pots accedir en viatges com aquests. I cap de nosaltres és ni tan sols aficionat a l’astronomia.

Però a Death Valley ja li dedicaré un post específic, perquè és un dels llocs més especials que he vist en ma vida. Això ja serà un altre dia, per avui ja n’hi ha prou.