L’últim cop que se’m va acudir de fer vacances tipus Road Movie pels Estats Units va ser l’any 2005. Érem quatre viatgers i vam travessar els estats del nord dels EEUU des de New York fins el Mississipi (New Jersey, Maryland, Pensilvania, Ohio, Indiana, Illinois i Iowa). Mentre érem a Davenport i Dubuque (Iowa) veient el Mississipi ben ple, rajant plàcidament com un infant que aprèn a caminar, ens van arribar les notícies del seu desbordament dos mil quilòmetres més avall, a Nova Orleans, degut als efectes del Katrina.

Avui, en arribar a casa, he vist les llargues desfilades de cotxes fugint de la ciutat inundada fa tres anys, en la que van morir mil sis-centes persones, perquè s’espera una tempesta tant o més devastadora del que ja ho va ser el Katrina. Al marge de que espero no ser jo el qui els hi atrau aquestes calamitats, no puc deixar de pensar cóm és possible que en un país avançat com és aquell, tres anys no hagin estat suficients per a solucionar els problemes d’infraestructura que pateix la ciutat de Nova Orleans, que com ja sabeu, està edificada en bona part per sota del nivell del Mississipi.

També he de dir que m’agrada molt que la previsible catàstrofe coincideixi amb la Convenció Nacional Republicana: a veure si així els americans se’n recorden que qui comandava l’administració federal l’any 2005 i com els va ajudar. I la pressa que s’ha donat per a posar-hi remei. La veritat és que no tinc gaire confiança en que guanyi el senyor Obama; per això qualsevol ajuda (fins i tot la divina?) em sembla que li anirà bé. I a tot el món de retruc. Aquests dies que era per allà, vaig fer una modesta donació a la campanya electoral dels demòcrates, però la tranquil·litat que es veia en les files republicanes i el to dels mítings del senyor McCain, em fan pensar que podríem patir republicanisme els propers quatre anys.

Jo he estat a la zona dels tornados i no n’he vist cap. I han de ser fàcils de veure amb un paisatge com aquest:

 

I amb unes carreteres com aquestes (va per a tu, Caterina):

Per avui ja n’hi ha prou que estic molt cansat i me’n vaig a dormir, que hem vaig llevar el dissabte a San Francisco a les cinc del matí i encara no he dormit gens fins ara.

P.S. No vaig pensar en posar-ho, però quan escribia això era diumenge a les set del vespre.