Jo no sóc historiador i, encara que hagi fet alguns cursos d’historiografia i de metodologia de la història en el període de docència del doctorat, no tinc ni les eines ni els coneixements suficients per enfrontar-me a alguns interrogants que em van apareixen quan em poso a estudiar personatges de segles passats.

Aquest mes d’agost, en plena canícula i enmig d’una xafogor intensa, no tinc gens de ganes de continuar estudiant; tot i que he de reconèixer que la l’estança a la biblioteca en aquestes dates és perfecte: aire condicionat, poca gent, silenci, llum de dia, … Per això estic dedicant una mica de temps a la lectura d’un llibre que no és directament útil pel meu treball d’investigació, però que podria ser-ho indirectament. Es tracta de la Historia del Colegio Imperial de Madrid de José Simón Díaz, publicat el 1952 pel Instituto de Estudios Madrileños del CSIC.

El Colegio Imperial va ser la primera institució d’ensenyament superior que va tenir la ciutat de Madrid, malgrat que no podia atorgar títols oficials ja que les universitats d’Alcalà i de Salamanca (dirigides pels dominics) s’hi van oposar aferrissadament (el Colegio estava dirigit pels jesuïtes). De fet, els Reales Estudios van ser solemnement inaugurats el 12 de febrer de 1629, en el mateix edifici i amb els mateixos directors que tenia el col.legi jesuïta de Madrid que havia començat la seva activitat el 1574. Quan es va dissoldre la Companyia de Jesús, el 1767, l’edifici restà tancat durant uns quants anys i finalment es va tornar a reobrir com a col.legi normal, essent avui en dia el Institut d’Ensenyament Secundari de San Isidro al carrer de Toledo, al bell centre de Madrid.

Com ja podeu intuir, el que m’interessa de la lectura del llibre són els estudis de matemàtiques que s’impartien en el centre. Els jesuïtes van tenir una enorme influència en els canvis metodològics que es van produir en aquests estudis al llarg del segle XVI i XVII. Tant és així, que el propi Galileu, durant el seu procés, va demanar que fossin professors jesuïtes els que discutissin les seves obres, perquè confiava molt més en els coneixements d’aquests que en les dels dominics o benedictins. Tampoc és que això l’ajudés gaire.

Doncs bé, m’he quedat de pedra quan a la pàgina 121 del llibre he trobat l’afirmació de que els tres primers catedràtics de matemàtiques dels Estudios Reales van ser successivament Jean Charles de la Faille, Jean André Tacquet i Claude Richard; belgues els dos primers i francès el tercer. Ja tenia localitzats el primer (per cert, mort a Barcelona el 4 de novembre de 1652) i el tercer. Però Tacquet?

Jean André Tacquet (o Johann Andreas Tacquet, o Ioannes Andrea Tacquet) no va ser un matemàtic summament original, encara que va fer algunes aportacions remarcables, en les que no entraré. És més conegut pels seus manuals, d’una claredat i una elegància poc usuals a la seva època. Tant és així que, per exemple, la seva Elementa Geometriæ planæ ac solidæ encara es va editar en alguna ocasió a començaments del segle XIX (Tacquet va morir el 1660). Al fons de reserva de la biblioteca de l’Universitat de Barcelona n’hi han no menys de quatre exemplars, algun d’ells en molt mal estat, com el que veieu reproduit, de 1683.

Com que no va ser ni un Descartes, ni un Wallis, és molt difícil trobar informació biogràfica del senyor Tacquet. El més semblant a un biografia que es pot trobar d’ell, és un article de 1925 del historiador belga Bosmans, publicat en una revista titulada Le Compas d’Or – De Gulden Passer (Butlletí trimestral dels bibliòfils d’Anvers). També es pot consultar la breu entrada que li dedica Per Strømholm al Dictionary of Scientific Biography. I, finalment, a la base de dades de l’Universitat de Sant Andrews, hi ha un altre article de J J O’Connor i E F Robertson dedicat al senyor Tacquet (http://turnbull.mcs.st-and.ac.uk/history/Biographies/Tacquet.html). A cap de les tres biografies (la de Bosmans, malgrat ser la més antiga, és la més extensa), diu que el senyor Tacquet fos professor a Madrid. Totes tres coincideixen en dir que va ser professor a la Universitat de Lovaina i al col.legi jesuïta d’Anvers, que en aquell moment va ser un veritable centre de recerca en matemàtiques, amb investigadors com Saint-Vincent, Boelmans, d’Agullon, el propi Tacquet, i d’altres.

L’autor del llibre (José Simón Díaz) no ens diu la font de la seva informació, qüestió difícil d’esbrinar, sobre tot si tenim en compte que:

  • l’autor, reputat bibliògraf, va néixer el 1920 i ignoro si es mort, però en qualsevol cas suposo que serà difícil posar-se en contacte amb ell
  • el Colegio Imperial va ser dissolt el 1767, com les demés institucions i convents dels jesuïtes, i qui sap on va anar a parar la documentació arxivística que pogués haver-hi allà.

La pregunta, com deia al començament, em queda oberta i ja aprofitaré algun viatge a Madrid per a fer algunes recerques. Si trobo alguna cosa que confirmi l’afirmació de l’autor del llibre, podria ser força interessant.