Com ja vaig comentar en dos posts anteriors (Road Movie i Noah Joad), aquest estiu faig vacances de Road Movie. El dia 15 sortirem de l’aeroport de Barcelona i, després de quatre hores de “turisme” a l’aeroport de Newark, arribarem a Tulsa (Oklahoma) la nit del mateix dia 15. Allà ens esperarà (creuem els dits) un fantàstic Cadillac DTS (8 cilindres, 4600 cc, 300 cavalls), una mica més petit que un transatlàntic, per portar-nos als cinc aventurers (una mica granadets tots plegats) des de Sallisaw (Oklahoma) fins a San Francisco (Califòrnia), uns 3500 kilòmetres. Fins arribar a Needles (Califòrnia) seguirem el mític recorregut de la Route 66.

Would you get hip to this kindly tip
And go take that California trip
Get your kicks on Route 66

Well goes from St. Louie down to Missouri
Oklahoma city looks oh so pretty
You’ll see Amarillo and Gallup, New Mexico
Flagstaff, Arizona don’t forget Winona
Kingman, Barstow, San Bernadino

Robert Allen Zimmerman (també conegut per Bob Dylan). (Vegeu P.S.)

Després de Needles, deixarem la Route 66, perquè la nostra intenció es acabar a San Francisco, que queda més al nord, i així aprofitarem per dormir una nit en aquell monument al kistch que és Las Vegas (Nevada) i després purgarem el nostre pecat dormint un altra nit al bell mig de Death Valley (Califòrnia) a 50 graus a l’ombra. Això, clar, si no guanyem uns quants milions de dòlars a les taules de bacarrà; aleshores no se cóm continuaria el viatge! Ja hem anat fent algunes pràctiques per si sona la flauta. I també hem reservat habitació al Flamingo: no és el més luxós, però és el més antic; i posats a fer .. per un cop que hi vas. Ja estic veient el ballet del hotel aparcant el meu cadi, que estarà fet una merda després de mil kilòmetres de desert, i veient-nos la pinta que portarem, tot pensant: d’on deuen haver sortit aquests?.

De fet no hem reservat habitacions només que als llocs que poden ser conflictius pel turisme, com a Grand Canyon (Arizona) i a Death Valley (Califòrnia). Ah! I també a Tulsa (Oklahoma) perquè l’avió arriba a les deu de la nit i no és qüestió de posar-se a buscar hotel a segons quines hores. L’aventura és l’aventura, però fins a cert límit.

Un dels que ve amb nosaltres és un carnívor depredador i ens ha dit que vol anar al Big Texan Ranch d’Amarillo (Texas) a provar de fotre’s el steak de 72 unces en menys d’una hora (deuen ser més de dos quilos i mig de carn). Jo no penso pas provar-ho, però si se’n surt, és gratis! I jo (i ja se que em direu que és d’una vulgaritat total) estic buscant a veure si per algun d’aquells pobles hi ha un rodeo els dies que hi som. Tinc ganes de veure cowboys escopint tabac i mal afaitats.

Com veieu, el viatge no s’acaba semblant en res al dels Joad de John Steinbeck; només el recorregut. Entre el Harvester atrotinat que portaven els Joad i el Cadillac que portarem nosaltres, hi ha un món; i entre el Flamingo i els camps de treball on dormien ells, un univers. Però portarem la novel·la sota el braç: en definitiva, era l’excusa per a fer el viatge. El vol de tornada m’esgarrifa: cinc o sis hores des de San Francisco a Newark i nou hores més fins a Barcelona. Sortir el dia 30 i arribar el 31. Quin desastre! Prefereixo no pensar-hi. I menys tenint en compte que el dia següent s’ha de treballar.

Segurament m’enduré l’ordinador per allà, però no crec que em quedi gaire temps per anar escrivint gaires coses. Prefereixo ordenar-les una mica i explicar l’experiència amb calma un cop hagi tornat. A més, segur que tothom serà de vacances com jo, o sigui que tampoc hi hauria ningú per llegir. Fins la tornada! Bones vacances a tothom.

P.S. (5 d’agost 2008). Malgrat el que dic al post, la cançó no és de Bob Dylan, sinó de Bobby Troup. És una cancó que es va fer molt popular i hi ha versions de Nat King Cole, de Chuck Berry, de John Mayer, dels Rolling Stones, de Depeche Mode i d’altres. Personalment, la que més m’agrada és la de Chuck Berry. Però no n’he trobat cap de Bob Dylan, hahahaha. Perquè veieu que un no es pot refiar de la memòria!