Estètica 70’s total. Una mica eclèctica.

Mai m’havien agradat molt les cançons dels ABBA. Corrien els darrers anys 70’s i jo, com molta gent de la meva edat, estàvem més interessats per la Nova Cançó i les cançons amb “missatge” com per simpatitzar amb aquells quatre personatges repentinats, sortits d’un festival d’Eurovisió, amb cançonetes intranscendents. De totes maneres, cal reconèixer que les seves cançons eren enganxoses i, a força de repetir-les, em sembla que tota la gent de la meva generació les tenim al cap. Per això, quan ahir em van convidar a anar a veure la preestrena de la pel·lícula Mamma Mia, no vaig estar entusiasmat, però si encuriosit. Podia ser com una mena de regressió al inconscient de la meva joventut.

La sala del CINESA de l’avinguda de Sarrià no era plena del tot, cosa que em va estranyar perquè suposava que hi havien bufetades per anar a aquesta mena d’actes. El públic, com ja es pot imaginar, majoritariament entorn dels cinquanta anys, clar. No sabia res de la pel·lícula, així que em pensava que veuríem un musical amb nombres de música i dansa inconnexos basats en les cançons del famós (en la seva època) grup suec.

El film és una comèdia musical. De fet han portat a la pantalla un musical fet pel teatre i que s’ha passejat pels escenaris de tot el món (inclosa Barcelona) durant els darrers anys. El guió es senzill, però funciona bé. I, el que és més important, les cançons flueixen amb gràcia de cada situació; han tingut la traça suficient com per a que no sembli un amuntegament de cançons sense ordre ni concert.

Sembla com si el grup tingués una secreta passió per la simetria. Qui no recorda el logotip del grup, amb la segona B escrita de l’inrevés, per guardar la simetria? El guió funciona amb tres tercets: la mare (Merryl Streep) i les seves dues amigues, la filla (Amanda Seyfried) i les seves dues amigues i els tres candidats a pare (antigues parelles de la mare i possibles pares de la filla). El guió s’assembla al de Tres hombres y una pequeña dama, però quan la petita dama ja te vint anys i va a casar-se. Resulta que la filla vol saber qui dels tres és el seu pare. Però la seva mare no sap que els ha convidat a la boda. Ja teniu l’enredo servit …

El que més m’ha agradat de la pel·lícula és la interpretació de la Merryl Streep. I això que aquesta dona no m’ha agradat mai gaire; ni en els seus papers més inexpressius com La dona del tinent francès, ni en els més nyonyes com Els ponts de Madison. I, cal reconèixer que canta bé, la dona. Molt millor que el Pierce Brosnan a qui haurien suspès a qualsevol escola de cant de “medio pelo”. Suposo que l’elecció del actor és cosa del star system: calia algú de renom per a donar-li la rèplica a Merryl Streep, encara que no sabés cantar. Com que tampoc te massa paper (i menys cantant) no arriba a espatllar la pel·lícula. En canvi la Merryl Streep està sensacional; potser hauria d’haver fet més comèdies per que li veiéssim les seves virtuts.

La pel·lícula és intranscendent, pur entreteniment, però pels qui recordem les cançons, acaba tenint un punt d’entranyable, tot i que la seva producció és infame. Hi han tantes cagades, que un acaba per pensar que potser són fetes expressament. Al començament, un petit terratrèmol esquerda un mosaic amb un dofí que hi ha al terra, al mig del pati; aquest mosaic tornarà a aparèixer sencer al cap d’una estona. Quan la Merryl Streep està arreglant un finestró amb un blackanddecker, resulta que no te broca. L’escena final amb la Merryl Streep i el Pierce Brosnan, ella comença amb el sol al seu darrera, la seva ombra cau sobre el cos del Brosnan, al anar canviant de pla, els sol li cau a la dreta, a l’esquerra … A l’escena de ball al bar de la platja, els objectes que hi han al mostrador i a les estanteries són a llocs diferents cada cop que els enfoquen. I suposo que deu haver-hi moltes altres parides de les que no m’he donat compte.

De totes formes, com que és un simple entreteniment, no t’ho passes malament. Algunes escenes de dansa, fins i tot son boniques, al estil dels grans musicals americans. Les dues amigues de la mare fan uns papers, tot i que curts, sensacionals. I per sobre de tot les cançons d’ABBA, molt ben reorquestrades; tant que semblen fetes a propòsit per al musical. I com que són cançons que la gran majoria de la gent de la meva edat recordem, doncs segurament tindrà un bon grapat de públic assegurat. Les barreges d’entreteniment i melangia (en dosis mesurades) acostumen a funcionar bé. Recomanable només si coneixeu les típiques cançons del grup: I have a dream, Mamma mia!, Chiquitita, Honey Honey, Super Trouper, Dancing Queen, SOS, Voulez-vous, etc … Fins i tot han posat Waterloo mentre surten els títols de crèdit, perquè la lletra d’aquesta cançó tenia molt difícil encaix a la trama, però per altra banda calia posar-la: era la cançó amb la que van guanyar el festival d’Eurovisió a mitjans dels 70’s. A mi m’han sonat millor ara del que les recordava, potser és que tinc menys prejudicis.