Des de Las edades de Lulú no havia tornat a llegir res de l’Almudena Grandes. Las edades era un llibre provocador, però no em va agradar massa; potser per això no vaig tornar a llegir res d’ella. Això si: m’agraden les columnes que fa per EL PAÍS els dilluns; és punxant i directe. Li clava els dents a qualsevol tema d’actualitat i ens dona una visió a vegades molt diferent de la que ens passen pels nassos els medis de comunicació.

Per això no li va costar gaire a la meva dona de convencem que havia de llegir la darrera novel·la d’ella: El corazón helado. Ahir la vaig acabar. És una gran obra; no solament en el sentit literari, que també, si no per la història que ens narra. La mort del pare del Álvaro, un ric industrial madrileny, fa que aquest conegui a la Raquel, la gestora de les inversions particulars del seu difunt pare. I el destí vol que s’enamorin profundament. Mentre l’Alvaro ens va explicant la seva relació amb la Raquel, un narrador ens explica una història antiga, de la guerra civil i de l’exili, que caurà sobre ells dos com un llossa insalvable.

La història antiga és una col·lecció de fidelitats i de traïcions, d’entregues i de robatoris, d’egoismes i de solidaritats, d’amistats i enemistats, de socialistes i de feixistes, en els temps confusos de la guerra incivil i de la més negra post guerra. És la història de les dues famílies, la de la Raquel i la del Álvaro, la dels exiliats i la dels triomfadors.

La narració, sabiament conduïda pel narrador, ens porta per diferents llocs de la geografia europea, des de Rússia a les Canàries, passant per Madrid i Paris, seguint la vida dels avantpassats del Álvaro i la Raquel. I quan es fa evident la mesquinesa d’algun dels personatges, els dos protagonistes no poden menys que reaccionar. Cadascun a la seva manera, però intentant defensar la passió que senten l’un per l’altre i les seves relacions familiars.

Com diu l’Álvaro, yo, que lloro tan poco, que no lloro nunca, casi nunca, estaba llorando quan llegia alguns passatges del llibre. A vegades per la ràbia que em produïen algunes situacions injustes que patien gent decent; altres cops per les relacions entranyables que mantenen alguns dels personatges al llarg del temps. L’Almudena Grandes ha fet un gran exercici d’escriptura i sap com tocar la fibra sensible del lector. El temps del que ens parla és tant proper que alguns dels episodis sembla com si me’ls estiguessin explicant el meu pare o els meus oncles.

A través de més de nou-centes pàgines, es van succeint episodis dramàtics i situacions límit que expliquen com va ser d’injust per a molta gent aquest període d’enfrontament entre les dues espanyes. No puc dir gran cosa més de la trama sense desvetllar-ne el desenllaç. Però si que diré que és una història com n’hi devia haver moltes altres en aquella època: els triomfadors de les guerres sempre han estat els qui s’han aprofitat del seu triomf, mentre que els perdedors han patit, en el millor dels cassos, l’exili o la presó.

Mestre Tolstoi ja ens va mostrar com les guerres treuen a l’exterior el millor i el pitjor de cada persona. Almudena Grandes segueix el mestratge del rus, però ho fa amb accent espanyol; a l’estil del millor Galdós. En una nota final, l’autora dona les gràcies per l’ajut desinteressat d’una sèrie de persones. A la llista només n’hi ha tres a les que li posa el títol de “don”: una d’elles és a don Benito Pérez Galdós, por haber escrito. Les altres dues son Antonio Machado (pel títol, ja sabeu: españolito que vienes … una de las dos españas …) y Juan Negrín, reivindicant la figura de l’últim president del govern, tant vilipendiat pels facciosos i que mai ha tingut els propagandistes que van tenir altres dirigents polítics de la època com Azaña o Besteiro.

A través d’una narració que sembla com sorgida espontàniament, ens va dibuixant els caràcters dels personatges amb una claredat i una força que va directe al cor, buscant la identificació del lector amb els pàries de la història. I la Raquel i, sobre tot l’Álvaro, s’aniran donant compte de com son de pesades les històries del passat, de com van ser amagades i ocultades les malifetes, emparades per les injustes lleis de la postguerra i de com no s’han reparat mai aquestes malifetes. Perquè la reflexió final a la que ens condueix el llibre és precisament a això, sense dir-ho obertament: que la nostra transició a la democràcia, tant alabada a dins com a fora, va ser un passar pàgina, oblidant totes les injustícies del passat. Com si hi hagués una simetria en els greuges de uns i altres. I això, que políticament podia ser convenient en un moment donat, no és cert. No fa falta ser gaire espavilat per donar-se compte que els triomfadors de la guerra van gaudir durant molts anys d’uns privilegis que els van ser negats als perdedors; i que el fet de passar pàgina només beneficiava als triomfadors. Com a mínim, ja que no es pot fer altra cosa, caldrà reconèixer la generositat dels perdedors que, de grat o per força, van haver de renunciar a demanar unes responsabilitats que eren més que justificades. Perquè una cosa és la memòria històrica i un altre, molt diferent, és la reparació històrica que ja no es farà mai.

Llibres com el de l’Almudena Grandes ens reconcilien, en part, amb el nostre passat, fent-nos veure que les renuncies que van fer els jerarques del règim durant la transició (i que molts no paren de recordar-nos com un acte de generositat extrema), estaven edificades sobre unes renuncies més antigues i més dures que van haver de fer els de la generació anterior a punta de baioneta. I no demanar cap reparació, això si que és generositat! En definitiva, als altres només els hi va caler abandonar els càrrecs que havien usurpat durant quaranta anys i que els van permetre enriquir-se com no havien somiat mai.

 

P.S.  Per cert, com que sóc molt dolent amb els noms, mentre llegia el llibre m’he anat fent un quadre genealògic per aclarir-me. Us el penjo aquí; potser us pot servir d’ajut en la lectura. Ara bé, us aconsello que no el comenceu a fer servir abans d’haver arribat a la pàgina 150 més o menys.