Les matemàtiques no són, estrictament parlant, una ciència. I d’això ja se’n van donar compte alguns lògics i científics del Renaixement que es van discutir per la quaestio de certitudine mathematicarum. Les ciències són brutes: has d’embrutar-te les mans per a fer-les. Quan un físic, un químic, un biòleg, un economista, estableixen una nova teoria, han d’anar al seu laboratori, observatori, microscopi, accelerador de partícules, o el que sigui, per a verificar que les coses es comporten de la forma que diu la teoria. En canvi, un matemàtic, quan demostra un teorema no te cap necessitat de verificar-lo perquè sempre serà cert: si les hipòtesi són certes, la conclusió és inevitable.

Per això és estrany que als congressos científics s’hi convidi a matemàtics. Només en els casos en que la teoria exposada impliqui un model difícil, del que els propis científics no en saben resoldre les equacions, aleshores acudeixen als matemàtics. Hi han rares excepcions (Newton en seria un cas) en que el científic es desenvolupa ell mateix les matemàtiques que necessita per a resoldre el seu model. Però no és habitual.

No ha estat aquest el cas del ESOF-2008 (Euro Science Open Forum) que ha tingut lloc aquests dies passats a Barcelona. Una de les sessions plenàries va tenir com a convidat principal a Marcus du Sautoy. Marcus du Sautoy és un matemàtic britànic, catedràtic a Oxford, que a més de fer matemàtiques avançades, s’ha dedicat a escriure obres més divulgadores, sense perdre rigor intel·lectual, i també ha dirigit una sèrie per a la BBC amb la mateixa intenció divulgadora. Recentment, s’ha traduït al castellà un interessantíssim llibre seu (La música de los números primos) en la que ens narra l’aventura que han estat fins avui les temptatives de demostrar la hipòtesi de Riemann. Amb un llenguatge amè, però sense concessions simplificadores, ens condueix per les idees d’un bon grapat de grans matemàtics dels darrers cent cinquanta anys.

Com que jo no tenia acreditació per a les jornades científiques del ESOF-2008, i tampoc tenia gaires ganes d’anar a la Fira de Barcelona el diumenge a les dotze del migdia, que era quan feia la conferència en Marcus du Sautoy (quan era menut, a aquesta hora només es feia la missa!) em vaig dirigir a l’oficina de premsa del ESOF per a demanar-lis els minutes de la intervenció del senyor du Sautoy. Avui, en Michael Kessler, a qui agraeixo la seva gentilesa, me’ls ha enviat.

No se si hi havia gaire gent, però els que hi eren no se com s’ho devien prendre. La conferència portava per títol Simetria: un pont entre les dues cultures. Las dues cultures son precisament la humanista i la científica: lo de “els de lletres” i “els de ciències” que hem estat parlant darrerament. En du Sautoy critica aquest concepte que, segons ell, tant de mal ha fet a l’ensenyament britànic fins fa pocs anys. Per a que us feu una idea, només us diré que al llarg de la conferència, va citar només a quatre matemàtics: Hardy (com no?), Arquimedes, Galois i Descartes. Mentre que del altre “bàndol” va citar filòsofs (Plató), pintors (della Francesca, da Vinci, Durer, Dalí), arquitectes (Le Corbusier, von Spreckelsen), escriptors (Mann, Goete, Pushkin, Valery, Omar Khayyam), músics (Bach, Messiaen, Schoenberg, Xenakis).

Les idees que ens volia donar a entendre eren que la simetria juga un paper molt important tant en la natura com en l’art i que l’estudi de la simetria és un estudi matemàtic, formal, que pot ajudar a connectar ambdós mons, ciències i humanitats. Però també va afirmar que si els matemàtics no saben comunicar el poder del seu llenguatge a la gent que és fora de la seva disciplina, estaran creant un pont en mig del riu, desconnectat de les dues ribes.

En Sautoy va amanir la conferència amb acudits i experiències personals, per a fer honor la fama de amenitat que te i sap cuidar. Per a començar va dir que de petit, ell no volia ser matemàtic, que volia ser espia, perquè la seva mare, funcionaria del Foreign Office abans de tenir fills, li havia dit que, al abandonar el servei, li van deixar continuar tenint la seva pistola. Pistola que, naturalment, el petit du Sautoy va estar buscant infructuosament per tota la casa durant anys. Va arribar a la conclusió de que la seva mare havia estat molt ben ensinistrada en l’art d’amagar coses i, per això, ell volia ser espia, per saber-ne tant com ella. També va decidir que la millor qualificació per entrar al Foreign Office era saber idiomes i s’hi va posar. Però l’experiència va ser molt frustrant: totes les llengües estan plenes de verbs irregulars, excepcions a les regles, mots impronunciables, etc. sense cap mena de lògica.

Però tot va canviar quan als seus dotze o tretze anys, un professor seu de mates el va cridar després de classe i li va dir: Penso que vostè podria haver descobert sobre que tracten realment les matemàtiques. Les matemàtiques no tracten de les taules de multiplicar i de les llargues divisions que fem a la classe. En realitat, són molt més excitants que això, i penso que vostè pot gaudir molt veient-ne tot el panorama. I li va donar per llegir A mathematician’s apology de GH Hardy i un altre llibre titulat simplement The language of mathematics. Aquests dos llibres van enllaçar el seu gust pels idiomes amb la seva necessitat d’estructures lògiques i de creativitat. I fins avui.

Us deixo l’enllaç a la pàgina d’aquest matemàtic tant original que ens ha visitat recentment   http://people.maths.ox.ac.uk/~dusautoy/