El blogaire, blocaire o blogger (com coi es digui!) Xfar creu que estic enfadat perquè jo no crec gaire en la distinció entre “gent de lletres” i “gent de ciències”. No ho estic d’enfadat; només em sembla una classificació poc oportuna: sembla com si limitéssim les capacitats de cada qual. Però potser li hauré de donar la raó, en part. Divendres vaig ser al Teatre Lliure; feien A disappearing number, una obra difícil de catalogar. Jo esperava trobar alguna cara coneguda de la Facultat de Matemàtiques. No és que jo hi faixi gaires relacions públiques per allà, però sempre veus les mateixes cares; normal. Doncs, no: només vaig veure una cara coneguda. I la del amic que m’acompanyava, clar. O sigui, els matemàtics no estan interessats pel teatre; sobre tot tenint en compte que aquesta obra va de matemàtiques i de matemàtics.

Qui hi havia per allà? Doncs bàsicament gent del món del teatre i del cinema, aficionats recalcitrants del teatre i algun despistat que no sabia on anava. La sala Fabià Puigserver era prou plena, el que diu molt a favor dels aficionats que es van aplegar per a veure una proposta molt complexa. Perquè complexe és convertir en teatre el llibre de G.H. Hardy A Mathematician’s Apology (Apologia d’un matemàtic). Em nego a traduir apology per disculpa com he vist que ha fet algun crític. A qui se li acudiria traduir la Απολογία Σωκράτους de Plató per la Disculpa de Sòcrates?

Perquè el que fa Hardy en el seu llibre, escrit el 1940 (quan ja tenia 63 anys i estava retirat després d’un atac de cor de l’any anterior), és el mateix que fa Sòcrates davant dels seus jutges: justificar la seva vida. Una vida dedicada a las matemàtiques pures: a la teoria de nombres. En el llibre, entre moltes altres coses, ens relata la seva relació amb Ramanujan, un hindú autodidacta, però amb unes capacitats extraordinàries per al pensament numèric abstracte. Per que us feu idea d’aquesta notable habilitat vegeu aquesta anècdota explicada per en Hardy al seu llibre i reproduïda esquemàticament a l’obra de teatre: Quan en Ramanujan era malalt a l’Hospital de Putnam, en Hardy el va anar a visitar i per encetar alguna conversa li diu:

M’ha portat fins aquí un taxi amb un nombre de matrícula ximple: 1729.

No – li respon Ramanujan -, 1729 és un nombre força interessant: és el nombre més petit que pot ser expressat per dues vies diferents com la suma de dos cubs.

Efectivament, 1729 es pot escriure com 1³ + 12³ i també com 9³ + 10³. I no existeix cap nombre més petit del que es pugui fer una descomposició com aquesta. I si no, us reto a que el trobeu. La pregunta que et ve al cap immediatament és: com pot una persona preocupar-se d’aquestes coses i memoritzar-les totes?

Però parlem del teatre i deixem-nos estar de cabòries matemàtiques. He de reconèixer que la obra em va agradar molt. Però, es clar, sóc “de ciències”. Ell llibre de Hardy són unes memòries, molt ben escrites; de quan els matemàtics sabien escriure be. És l’època de Bertrand Russell, de Albert Einstein, de André Weil, de David Hilbert … Per conduir-nos per l’obra, l’autor ens posa un narrador, (Aninda) que només intervé quan és necessari per donar-li continuïtat a l’acció. I, a més, barreja amb la història original de Hardy, un altra d’actual: la d’un matrimoni (Ruth i Al, matemàtica ella, economista ell) que no s’entenen. Ell no compren la passió per les mates d’ella i ella no entén perquè el seu marit ha de ser sempre de viatge.

Amb aquests senzills ingredients i una escenografia gairebé minimalista, en la que no hi poden mancar les pissarres, arma predilecta dels matemàtics, ens recrea una història de passió pel pensament abstracte, volen fer-nos entendre que potser aquest pensament no està tant allunyat de la realitat com nosaltres creiem. En definitiva, com diu el narrador només començar, potser l’únic real que veurem durant l’obra seran les matemàtiques, perquè tot el demés (l’escenografia) no serà més que imitació i engany.

Per a mi, el que està més ben treballat de l’obra és precisament l’escenografia que permet que l’autor ens traslladi amb facilitat del mig de la ciutat de Madràs a una aula de matemàtiques o del despatx d’en Hardy a Cambridge a un avió en ple vol. A vegades és una mica precipitat i sembla que passin masses coses al mateix temps, però tot te el seu sentit. I el vestuari i la caracterització, que no semblen tenir importància, són magnífics: fixeu-vos si no en això:

             

El Hardy “teatral”                                       El Hardy “real”

Evidentment, l’obra no arriba, no pot arribar, a explicar tota la fondària del pensament de Hardy i de Ramanujan. Molt menys d’aquest segon, un gran intuïtiu l’obra del qual va estar sent analitzada durant anys; i encara podria ser que es trobés alguna cosa interessant. No obstant, planteja algunes associacions d’idees originals com les del continu matemàtic amb la connexió espaial i temporal dels fets o la de la convergència matemàtica amb les relacions interpersonals. Potser en això vagi més enllà del que el propi Hardy pensava, però no deixa de tenir el seu punt d’interès.

Per a mi, van ser dues hores d’autèntic plaer. Em vaig retrobar amb un llibre que ja m’havia agradat molt quan el vaig llegir. I un muntatge que, anant més enllà del llibre, vol proposar-nos idees intel·ligents sobre la vida i la mort, tot i respectant els seus continguts. Després vaig veure a la web de Complicite (la companyia de teatre) que havien tingut com a assessor matemàtic a Marcus du Sautoy per a desenvolupar la idea.

Vaig trobar a faltar dues coses que em van cridar molt l’atenció quan vaig llegir (ja fa anys) el llibre de Hardy. La primera és que no se si li dona prou importància al que, per Hardy, era la característica fonamental de les matemàtiques: la seva puresa i, per tant, la seva inutilitat. Hi ha un moment al llibre en que, per recalcar aquesta inutilitat diu (i ho diu el 1940 enmig d’una gran guerra): Es diu que una ciència és útil quan el seu desenvolupament tendeix a augmentar les desigualtats existents en la distribució de la riquesa; o més directament, si promou la destrucció de la vida humana.

La segona es que, si be és cert que la relació Hardy-Ramanujan està envoltada d’un aura romàntica i misteriosa, sobre tot per la prematura mort de Ramanujan el 1920 amb només 33 anys, la relació més prolífica que ens explica Hardy al llibre és la que va tenir amb Littlewood. Jo he arribat a sentir algun jove referir-se a Hardy-Littlewood pensant que era una sola persona! Hardy i Littlewood van col·laborar al llarg de 35 anys (fins pràcticament la mort de Hardy el 1947) i van publicar més d’un centenar d’articles conjunts. I no us penseu que aquesta relació fos britànicament professional i no tingués també els seus aspectes teatrals. Quan Hardy i Littlewood van iniciar aquesta relació van establir les normes per les que s’havia de regular: avui se les coneix amb el nom de les regles de Hardy-Littlewood:

  1. Quan un escrigui a l’altre, és completament indiferent si el que escriu és correcte o no.
  2. Quan un rebi un escrit de l’altre, no te cap obligació de llegir-lo; i molt menys de contestar-lo.
  3. Malgrat que realment no importa si tots dos pensem simultàniament en el mateix detall, seria preferible que no ho féssim.
  4. És totalment indiferent si un dels dos no ha contribuït ni en una sola coma a qualsevol dels escrits que publiquem conjuntament.

Littlewood, a més, també va colaborar en la formació de Ramanujan, encara que potser ell no fos tant entusiasta com ho era en Hardy sobre les posibilitats del hindù. A Littlewood el posava molt nerviós que Ramanujan pogués deixar anar mitja dotzena de teoremes (tots ells verdaders) sense cap demostració, només intuïtivament.

En fi, aquí queda la proposta per si algun director la vol fer seva. Estic segur que amb aquesta mena de relació es podria treure un argument interessant i/o divertit per a un film o una obra de teatre. Si algú s’anima … jo l’assessoreria amb molt de gust; encara que sigui “de ciències”.