Feia temps que no parlava del meu ¿benvolgut? Max Aue. Avui continuaré amb el tema dels músics que ja havia encetat en posts anteriors sobre Bach i Mozart que són els autors més citats al llarg del llibre. En una obra escrita per un nazi, podria semblar normal que un dels compositors més citats fos Wagner, però no és així. Els compositors més citats per en Max, després de Bach i Mozart, són els barrocs francesos Rameau i Couperin.
Potser la intenció de l’autor és reafirmar l’educació francesa que ha rebut el protagonista, juntament amb altres passatges rememoratius de la seva infància i adolescència a col.legis francesos. No obstant, si es llegeix amb deteniment la novel·la, de fet, només apareixen en tres ocasions.
Començaré per la del mig: apareix en la llarga conversa que mantenen Max Aue i el seu cunyat Berndt von Üxküll en un restaurant a Berlí, en la que repassen el panorama musical europeu de la seva època. En Berndt fa referència a la poca atenció que es prestava aleshores a la música antiga francesa. A mi em fa l’efecte que no era solament a la francesa, si no a la música antiga en general. Gairebé com ara, amb l’única diferència que, com que podem disposar de bones gravacions, ens les posem com a música de fons mentre llegim o estudiem, perquè es una música que no fa aixecar de la cadira; acompanya i prou. També és cert que els musicòlegs moderns (posteriors a la Guerra) li han prestat una atenció que potser fins aleshores no se li havia donat. Per això te raó en von Üxküll quan diu que hi ha tot un tresor per a descobrir en aquests compositors del XVIII francès.
La darrera vegada que apareixen els nom de Rameau i Couperin (juntament amb Balbastre i Forqueray, dels qui ja vaig parlar) és quan en Max està retirat a la mansió de von Üxküll a Pomerània. Regirant la biblioteca, cauen a les seves mans una pila de partitures d’aquests quatre compositors. Quan es mira la Gavota amb sis variacions, la música li ve al cap, tot i que és incapaç de llegir la partitura; ja sabem que no ha estudiat música i prou greu li sap. Això és una autèntica proesa; no és precisament una de les músiques més conegudes de Rameau, que te altres obres més difoses. I si no us ho creieu mireu-se aquest vídeo i escolteu. Mireu-se també el pianista: fa unes animalades mentre toca força curioses. En Max recorda també aleshores que en Berndt, a Berlí, havia acabat la conversa parlant de Rameau i dient que la seva música és lúdica, alegre, d’una gaia ciència que no descuida ni les matemàtiques ni la vida. Com si fossin coses diferents! Jeje
Però la primera vegada que parla dels barrocs francesos és la que més m’havia quedat al cap al llegir el llibre per primer cop. Quan és a Ucraïna, te un servent: Yakov, un nen jove, jueu, virtuós del piano. No solament li fa d’ajuda de cambra, si no que, a més, toca el piano per a ell i tots dos gaudeixen de l’encant de la música. Arriba a haver-hi una certa tendresa en la seva relació. En Max encara ens pot semblar humà. Com que el nen no coneix la música francesa, en Max encarrega unes partitures a Berlí. Però la mala sort voldrà que quan arribin les partitures el nen ja sigui mort. Bé, no la mala sort, si no l’aferrissament dels oficials nazis que decideixen carregar-se’l quan en un accident perd la mà i ja és inútil per a tocar el piano. Quan en Max s’assabenta de la mort (no estava al regiment en el moment en que succeïx) està més interessat en conèixer els detalls de la posterior discussió entre oficials nazis que en la mort del nen. Per a l’únic que volia en Yakov, era pel piano!
Una de les coses que em tenia intrigat era perquè Littell busca dos compositors gairebé desconeguts, com Forqueray i Balbastre, per parlar-nos del barrocs francesos i es deixa el pare de tots ells: Jean Baptiste Lully. Lully va ser l’introductor de la música italiana a França (havia nascut a Florència), va ser compositor de la cort de Lluís XIV i, al contrari que la majora de músics, també va ser home d’èxit, tant artístic com financer. Prolífic a més no poder, va compondre òperes, ballets, suites i tot el que se li va posar pel davant. Va morir d’una gangrena al peu produïda, segons diuen, per una ferida amb la batuta mentre dirigia el seu Te Deum. La història no es gaire creïble, perquè, si bé és cert que a les danses sempre hi havia un mestre de concert que puntejava els compassos amb un bastó de ferro picant a terra, també és cert que en un Te Deum no hi han danses. O sigui que … Creieu el que us vingui de gust.
Doncs bé, al rellegir la novel·la, m’he adonat que potser Littell ens està picant l’ullet. Les partitures que ha demanat a Berlí pel Yakov, els hi acaba portant Eichmann quan es troben a les oficines d’en Max, a Kiev. Eichmann surt bastant a la novel·la i sempre és retratat com el buròcrata eficient pel que es va fer passar en el seu judici a Jerusalem als anys 60’s, cosa que no el va salvar de ser condemnat a mort i executat. En aquesta trobada amb en Max, Eichmann es mostra novament com el perfecte buròcrata: no solament li entrega les partitures, si no que li porta la factura i li demana també que li pagui els ports, per a liquidar-los a qui ha complert l’encàrrec, ja que ell només és el missatger.
Però resulta que qui ha complert l’encàrrec és el doctor Lulley, que no surt enlloc més a la novel·la! Jean Baptiste Lully va ser el precedent històric musical de Rameau i de Couperin i el doctor Lulley porta les partitures de Rameau i de Couperin a en Max. Ens ha fet l’ullet Littell? O potser no? Jo no crec gaire en les coincidències.
8 comentaris
Comments feed for this article
Juliol 17, 2008 a 7:55 pm
Arqueòleg Glamurós
Mira que li has arrivat a trure suc a aquest llibre eh!! I jo que no n’havia sentit mai a parlar i ja em considero quasi un expert!!
Juliol 17, 2008 a 11:04 pm
Rafel
[spoiler, qui vulgui llegir la novel·la que no continuï]
Jaja, jo just m’he acabat les “alemandas I i II”, un capítol de… 300 pàgines!
Feia temps que no em llegia un totxo d’aquestes dimensions.
He de dir que Littell es passa molt amb les digressions. Sí, l’autor sap molt sobre el càucas perquè va estar a txetxènia… sort que a mi el tema de l’etnografia de pobles desconeguts de l’est d’europa no em desagrada… segur que molts han deixat la novel·la en aquest punt. I es passa molt amb el tema de les diferents graduacions que si obersturmführer que si hauptnosequè que si kommandantpasqual… Littell és a vegades excessiu en el detall. Es perd en les branques. No sé, és la meva impressió.
Jo no busco versemblança, busco una “veritat literària” o una “veritat filosòfica” no pas una veritat històrica amb tota mena de detalls: per això em llegeixo un manual d’hisòria. No sé… per comparar, El Danubi de Claudio Magris és pura digressió i encadenament d’anècdotes, però no cau en la pedanteria de Littell.
De tota manera la part de “veritat literària” que té la novel·la, que la té i molta, m’ha enxampat i m’acabaré el llibre, of course. Brutal el jueu vell que mata Aue a les muntanyes i brutal també l’escena de la mort de Voss.
El tema del nen músic és també brutal.
De tota manera el retrat del personatge crec que no l’acaba de perfilar l’autor… no sé Aue em queda una mica desdibuixat. I hi ha situacions que francament no me les acabo de creure per molt delirant que fos el règim nazi.
Per cert, mirant youtubes nazis d’aquests vaig arribar a un infame film del qual ja coneixia l’existència. És el pamflet “Der ewige Jude” (l’etern jueu). Segur que et sona l’escena que compara la diàspora jueva amb l’expansió de les rates.
Més info: http://en.wikipedia.org/wiki/The_Eternal_Jew
Aquests mesos estic treballant al centre d’història contemporània de catalunya (fins que la UB no em torni a contractar, que amb el canvi de sistema informàtic m’han deixat en calces) i m’han fet catalogar un fons de llibres sobre el nazisme…
Així que el tema del nazisme el tinc fins a la sopa. Que si els llibres que catalogo, que si Max Aue…
Juliol 18, 2008 a 6:43 am
Ferran
Arqueòleg:
Hahaha. No ho creguis. Ni jo mateix me’n considero expert. Per a mi ha estat una lectura impactant, molt impactant. Per això la vaig rellegint a estones, trobant-li noves lectures, buscant-li els tres peus al gat … En fi, hi ha gent que te la mania de mosegar candaus; jo tinc aquesta altra.
Rafel:
Ja vaig mirar-me algun dels nodos nazis que em vas proposar; la pena és que no se alemany, només uns coneixements rudimentaris que em permeten seguir alguna demostració matemàtica, però això és molt fàcil: vocabulari molt limitat i sempre les mateixes expressions.
Lo del nen jueu és brutal. Littell ens dona dos bufetades fortes al començar el llibre: la de Yakov (el nen) i la de Nahum ben Ibrahim (el vell) al qui ja vaig dedicar un post: https://maxaue.wordpress.com/2008/02/22/nahum-ben-ibrahim/
El perfil del personatge, jo crec que és deliberadament poc definit. L’autor (Littell o Aue?) busca comprenssió (potser complicitat) en el lector; per això procura no definir-se gaire. Encara que més endavant aniràs trobant coses que el defineixen una mica millor.
Si tot catalogant trobes algun llibre interessant, ja m’avisaràs. Jo no tenia gaire interés en la època fins que vaig llegir aquest llibre. Però ara …
Ja em miraré això del jueu etern.
El canvi del sistema informàtic ja s’ha acabat, oi? Jo tinc una pila de llibres de la biblioteca i les renovacions ara les faig amb un interface diferent.
Juliol 18, 2008 a 7:18 am
Rafel
Sí el canvi ja s’ha acabat però ara s’han de posar d’acord amb els nous criteris de catalogació i tota la pesca. El nou programa es diu “Millenium”. Total que tots els que estàvem subcontractats no tornarem a treballar fins setembre.
Això del nen pianista, no és una copiada-homenatge del nen-cantor de Shoah de Claude Lanzmann?
Amb tanta sobredosi de nazisme un dia d’aquests m’aixecaré amb unes irresistibles ganes d’envair Polònia! Fins i tot traduiré a l’alemany el cognom del meu xicot Moreno –> Braun ;)
Juliol 18, 2008 a 2:58 pm
Ferran
No conec l’obra de Lanzmann, no et puc dir res.
Millor que et reprimeixis les ganes de fer coses rares, hahahaha
Jo traduiré el meu segon cognom: Sabaté -> Schumacher
Juliol 18, 2008 a 6:16 pm
Rafel
Ostres doncs el documental Shoah l’has de veure ja! El tenen a algunes biblios públiques de barna. I segur que per la mula el trobes. Això sí dura com 9 hores d’entrevistes amb supervivents, testimonis i botxins….
Et passo el començament, on surt el “nen cantor”, Simon Srebnick, que torna a Chelmno.
Amb independència del tema que tracta, que dóna la casualitat que és el mateix de les benèvoles, el documental de Lanzmann es considera un clàssic del gènere.
Més informació:
http://es.wikipedia.org/wiki/Shoah_(pel%C3%ADcula)
De fet si no fos pel visionat de Shoah, segurament ara no estaria llegint Jonathan Littell!
Juliol 18, 2008 a 6:22 pm
Rafel
Els tres primers minuts del youtube te’ls pots estalviar si vols, són la introducció en text de la història de Simon Srebnick.
Juliol 19, 2008 a 8:23 am
Ferran
Gràcies per les referències Rafel.