Feia temps que no parlava del meu ¿benvolgut? Max Aue. Avui continuaré amb el tema dels músics que ja havia encetat en posts anteriors sobre Bach i Mozart que són els autors més citats al llarg del llibre. En una obra escrita per un nazi, podria semblar normal que un dels compositors més citats fos Wagner, però no és així. Els compositors més citats per en Max, després de Bach i Mozart, són els barrocs francesos Rameau i Couperin. 

Potser la intenció de l’autor és reafirmar l’educació francesa que ha rebut el protagonista, juntament amb altres passatges rememoratius de la seva infància i adolescència a col.legis francesos. No obstant, si es llegeix amb deteniment la novel·la, de fet, només apareixen en tres ocasions.

Començaré per la del mig: apareix en la llarga conversa que mantenen Max Aue i el seu cunyat Berndt von Üxküll en un restaurant a Berlí, en la que repassen el panorama musical europeu de la seva època. En Berndt fa referència a la poca atenció que es prestava aleshores a la música antiga francesa. A mi em fa l’efecte que no era solament a la francesa, si no a la música antiga en general. Gairebé com ara, amb l’única diferència que, com que podem disposar de bones gravacions, ens les posem com a música de fons mentre llegim o estudiem, perquè es una música que no fa aixecar de la cadira; acompanya i prou. També és cert que els musicòlegs moderns (posteriors a la Guerra) li han prestat una atenció que potser fins aleshores no se li havia donat. Per això te raó en von Üxküll quan diu que hi ha tot un tresor per a descobrir en aquests compositors del XVIII francès.

La darrera vegada que apareixen els nom de Rameau i Couperin (juntament amb Balbastre i Forqueray, dels qui ja vaig parlar) és quan en Max està retirat a la mansió de von Üxküll a Pomerània. Regirant la biblioteca, cauen a les seves mans una pila de partitures d’aquests quatre compositors. Quan es mira la Gavota amb sis variacions, la música li ve al cap, tot i que és incapaç de llegir la partitura; ja sabem que no ha estudiat música i prou greu li sap. Això és una autèntica proesa; no és precisament una de les músiques més conegudes de Rameau, que te altres obres més difoses. I si no us ho creieu mireu-se aquest vídeo i escolteu. Mireu-se també el pianista: fa unes animalades mentre toca força curioses. En Max recorda també aleshores que en Berndt, a Berlí, havia acabat la conversa parlant de Rameau i dient que la seva música és lúdica, alegre, d’una gaia ciència que no descuida ni les matemàtiques ni la vida. Com si fossin coses diferents! Jeje 

Però la primera vegada que parla dels barrocs francesos és la que més m’havia quedat al cap al llegir el llibre per primer cop. Quan és a Ucraïna, te un servent: Yakov, un nen jove, jueu, virtuós del piano. No solament li fa d’ajuda de cambra, si no que, a més, toca el piano per a ell i tots dos gaudeixen de l’encant de la música. Arriba a haver-hi una certa tendresa en la seva relació. En Max encara ens pot semblar humà. Com que el nen no coneix la música francesa, en Max encarrega unes partitures a Berlí. Però la mala sort voldrà que quan arribin les partitures el nen ja sigui mort. Bé, no la mala sort, si no l’aferrissament dels oficials nazis que decideixen carregar-se’l quan en un accident perd la mà i ja és inútil per a tocar el piano. Quan en Max s’assabenta de la mort (no estava al regiment en el moment en que succeïx) està més interessat en conèixer els detalls de la posterior discussió entre oficials nazis que en la mort del nen. Per a l’únic que volia en Yakov, era pel piano!

Una de les coses que em tenia intrigat era perquè Littell busca dos compositors gairebé desconeguts, com Forqueray i Balbastre, per parlar-nos del barrocs francesos i es deixa el pare de tots ells: Jean Baptiste Lully. Lully va ser l’introductor de la música italiana a França (havia nascut a Florència), va ser compositor de la cort de Lluís XIV i, al contrari que la majora de músics, també va ser home d’èxit, tant artístic com financer. Prolífic a més no poder, va compondre òperes, ballets, suites i tot el que se li va posar pel davant. Va morir d’una gangrena al peu produïda, segons diuen, per una ferida amb la batuta mentre dirigia el seu Te Deum. La història no es gaire creïble, perquè, si bé és cert que a les danses sempre hi havia un mestre de concert que puntejava els compassos amb un bastó de ferro picant a terra, també és cert que en un Te Deum no hi han danses. O sigui que … Creieu el que us vingui de gust.

Doncs bé, al rellegir la novel·la, m’he adonat que potser Littell ens està picant l’ullet. Les partitures que ha demanat a Berlí pel Yakov, els hi acaba portant Eichmann quan es troben a les oficines d’en Max, a Kiev. Eichmann surt bastant a la novel·la i sempre és retratat com el buròcrata eficient pel que es va fer passar en el seu judici a Jerusalem als anys 60’s, cosa que no el va salvar de ser condemnat a mort i executat. En aquesta trobada amb en Max, Eichmann es mostra novament com el perfecte buròcrata: no solament li entrega les partitures, si no que li porta la factura i li demana també que li pagui els ports, per a liquidar-los a qui ha complert l’encàrrec, ja que ell només és el missatger.

Però resulta que qui ha complert l’encàrrec és el doctor Lulley, que no surt enlloc més a la novel·la! Jean Baptiste Lully va ser el precedent històric musical de Rameau i de Couperin i el doctor Lulley porta les partitures de Rameau i de Couperin a en Max. Ens ha fet l’ullet Littell? O potser no? Jo no crec gaire en les coincidències.

Advertisements